George Foreman, el silenci i la fúria d’un rei dels pesos pesants

George Foreman va morir el passat 26 de març a Houston,Texas, a 76 anys. Va ser un dels més grans. Un dels deu millors pesos pesants de la història. Dues vegades campió del món. 81 combats, 76 victòries, 5 derrotes i 1 KO. En tota la vida, Muhammad Ali va ser l’únic que el va poder noquejar en el famós combat pel títol mundial, “Rumble in the jungle”, al Zaire, el 1974. Fet per invitació de Mobutu Sese Seko i organitzat pel mític promotor Don King, aquell esdeveniment mundialment retransmès i constantment recordat va fer història.

Ens en queda un testimoni filmat meravellós: When we were kings, dirigit per Leon Gast, Oscar al millor llargmetratge documental de 1996. En aquell combat van confluir molts temes candents del context polític, social, racial i cultural del moment. A Kinshasa es va concentrar la petita i la gran història de l’època. Muhammad Ali s’havia significat per oposar-se a anar a la guerra del Vietnam: “A mi cap Viet-cong m’ha dit ‘negret’, per què he d’anar a matar-los si no m’han fet res?”.

Li van retirar un temps la llicència per a boxar. Va recórrer el país fent conferències i entrevistes. Les seves opinions van calar en la societat nord-americana, que, de mica en mica, va anar simpatitzant amb el que ell defensava. Ali ja s’havia fet musulmà i estava en contacte amb Malcolm X i el moviment dels drets civils. Ell, com sempre, afinava i disparava amb intel·ligència i precisió, les seves paraules eren clarividents: “Hem estat empresonats durant quatre-cents anys. No viatjaré a l’altra banda del món per ajudar a assassinar i cremar una nació pobra simplement per continuar la dominació dels amos blancs sobre esclaus de pell fosca. El veritable enemic de la meva gent és aquí.”

A Kinshasa, al voltant del combat i dels dos lluitadors, van confluir moltes forces diverses: africanisme, drets civils, boxa, espectacle, política i cultura. Per culpa d’una ferida a la cella de Foreman durant els entrenaments, el combat es va fer unes quantes setmanes més tard que no es preveia. El temps es va aturar. I l’ambient va esdevenir vibrant, elèctric. Amb el fervor popular dels zairesos que idolatraven Ali tot cridant “Ali bumayé!” (Ali, mata’l!). Els xous mediàtics que muntava Ali, sempre provocant i fent comèdia. Per amenitzar l’espera, es comptà amb la presència de grans figures de la música, entre les quals, James Brown, Ike & Tina Turner, B. B. King, Miriam Makeba i la Fania All-Stars. I per immortalitzar el combat, amb la de grans periodistes com Hunter S. Thompson o Norman Mailer.

Aquell és un dels combats més impressionants que s’han vist mai. Una sorprenent i emocionant lliçó de boxa, en què l’aspirant Ali va vèncer per KO en el vuitè assalt el campió mundial Foreman, tot coronant-se rei indiscutible de la màxima categoria. Als EUA hi va haver acusacions que s’havien fet trampes en el combat. “Era clar”, va escriure Mailer, irònic. “Igual que Rembrandt no va pintar mai La ronda de nit ni Joyce no va escriure Dedalus.”

Per a la boxa, per a Ali i per a Foreman, Kinshasa marca un abans i un després. També per a Norman Mailer, que el 1975 a The Fight (El Combate, Contra, 2013), va escriure una de les millors peces del periodisme literari de tots els temps.

L’obra és una intel·ligent i valuosa immersió en el món de la boxa, la cultura negra, la personalitat antagònica dels dos contrincants, el racisme, el Zaire de Mobutu, l’abisme cultural entre l’Àfrica i els EUA, entre els africans i els afroamericans… En el fons, destil·lant i assimilant en la seva ment tot plegat, Mailer forja una narració que s’endinsa en els misteris essencials de la boxa i de la personalitat dels dos boxadors i, de retruc, en el fet mateix de l’ofici d’escriure i el rol del cronista.

Els grans pesos pesants, segons Norman Mailer

Mailer ja havia escrit sobre Muhammad Ali el 1971 a King of the Hill (El Rey del Ring, Lumen, 1972), en coneixia l’ego inquietant, el boxador màgic, intuïtiu i brillant, l’enginy i la loquacitat, però, entre més coses, va quedar molt intrigat per la psicologia dels grans pesos pesants negres. En el llibre, l’escriptor es planteja qüestions profundes, subtils, del geni i el caràcter dels grans púgils que, tres anys després, a Kinshasa, va tenir l’oportunitat de reprendre i aprofundir, com va fer a The Fight.

Tres exemples:

Un: “Els boxadors negres solen ser complexes. Tenen esclats d’insospitada fortalesa i arravatament quan els follets els dominen com els cavalls sense doma. Els púgils negres són artistes, estan subjectes als canvis d’humor, són sorprenents.” I citava els casos de Joe Frazier, Sonny Liston, Archie Mooore, Sugar Ray o Joe Louis.

Dos: “Els pesos pesants no tenen mai un equilibri simple. Tan bon punt arriben a campions, comencen a tenir vida interior, com Hemingway, Dostoievski, Tolstoi, Faulkner, Joyce, Melville, Conrad, Lawrence o Proust. L’exemple més clar és Hemingway. Per voler ser el més gran escriptor de la història de la literatura, sense deixar de ser la immensa figura de les arts corporals que el seu segle i la seva edat li permetessin, es va quedar tot sol, i sempre en va ser conscient. Igualment, tots sols es troben els grans campions del pes pesant.”

Tres. “Ser campió del pes pesant, en la segona meitat del segle XX (amb revolucions negres a tot el món), representa alguna cosa semblant a ser el boxador Jack Johnson, el primer negre d’arrabassar el títol dels pesos pesants a un blanc, l’activista Malcolm X, i el mafiós italoamericà Frank Costello, en una sola peça.”

Un apunt de Joyce Carol Oates

Nota al marge. La comparació entre un gran boxador i un gran escriptor va interessar, també, a Joyce Carol Oates, autora d’On boxing (1987) (Del boxeo, Tusquets), un dels millors llibres que he llegit sobre el noble art. Hi escriu: “Avançar pel dolor cap al triomf –o la semblança del triomf– és l’esperança de l’escriptor, com ho és del boxador.” O en recordar què deia l’irlandès Barry McGuigan, campió de pes ploma quan li van preguntar: “Per què t’has fet boxador?”, i ell respongué: “No puc ser poeta, no sé explicar històries.”

Ella estava fascinada per la boxa i el seu significat més profund, igual que Ernest Hemingway, Mark Twain, Norman Mailer o Jack London. En el llibre abans citat escriu: “Per a un escriptor no hi ha cap tema que sigui més intensament personal que la boxa. Escriure sobre la boxa és escriure sobre un mateix –per més que sigui de manera el·líptica i involuntària.”

Sens dubte, totes aquestes idees bullien al cap de Norman Mailer quan va aterrar a Kinshasa, el Zaire, la tardor del 1974, sentint a la cara la bufetada de calor i humitat tropical i, a l’estómac, les pessigolles de viure un moment històric i haver-lo de narrar per a la posteritat. Per entendre millor la cultura africana, l’escriptor havia llegit uns quants llibres, entre els quals, un sobre filosofia bantú i un altre sobre la cultura dogon. D’aquests tractats va aprendre algunes idees que el van ajudar a entendre millor el món que havia de relatar en la seva crònica.

L’enigma de la ment de Big George Foreman

De Muhammad Ali, en sabem moltes coses, especialment dels xous de premsa i dels atacs verbals al seu contrincant els dies previs al combat. Foreman va quedar clarament eclipsat, abans i després de ser derrotat. Però Mailer, atent a tot el que envoltava aquell esdeveniment, es va anar sentint cada dia més atret per la figura de Foreman, la seva discreció, el silenci i la fúria, qualitats que contribuïen a teixir l’enigma entorn de la seva persona.

Foreman no era un representant menor de la força vital. “No semblava tant un home com un lleó que es mantingués en posició erecta com un home. Se’l veia somnolent com un lleó digerint el cadàver d’un animal”, escriví quan el veié per primera vegada al vestíbul de l’hotel on s’allotjaven la majoria d’ells. No li semblà simpàtic ni antipàtic, més aviat li féu la impressió d’estar alerta. Com tots els bons boxadors, “capaços de caçar amb els dits un insecte volant i, al mateix temps, adonar-se de l’expressió del rostre d’algun amic assegut a la trigèsima filera del ring.”

Mailer acabava d’arribar, no sabia encara que no era correcte parlar amb Foreman al vestíbul i s’hi acostà amb la mà allargada. El relacions públiques del boxador va aclarir el malentès. Foreman somrigué i s’hi adreçà qualificant-lo de “campió dels escriptors”. “Perdoni que no li estrenyi la mà, però és que porto les mans a la butxaca”, digué amb veu apagada com qui no vol perdre ni una espurna de força.

No era un menyspreu. Mailer ho va entendre perfectament. Era important dur les mans a les butxaques. Tant com mantenir allunyat el món, tasca de la qual s’ocupaven els seus guardaespatlles. El seu cap estava sol. “Uns altres campions posseïen una presència impressionant. Tenien carisma. Foreman tenia el silenci.” Mailer confessa que no havia estat mai tan a prop d’un home capaç de romandre tant temps sense moure’s, amb les mans a les butxaques, i tantes capes de silenci protegint la seva càmera particular.

Recordà que feia molts anys havia treballat un estiu en un psiquiàtric. Foreman li recordà els malalts catatònics que hi havia conegut. Segons els guardians veterans, els catatònics són els pacients més forts i perillosos, creuen que, si no es mouen, tota la força vindrà a ells. “Un campió dels pesos pesants ha de viure en un món sense proporcions. És possiblement el més aterridor dels assassins desarmats. Amb les seves mans podria assassinar cinquanta homes abans de sentir-se prou cansat per a continuar matant.”

En aquest aspecte, com en d’altres, Ali i Foreman eren molt diferents. Ali inspirava amor (i relativament poc respecte per la seva força) perquè no semblava capaç de fer mal a un home corrent. “Foreman, per contra, era una amenaça real. En qualsevol malson de matança, atacaria i atacaria.” Foreman era un gran mite. No havia estat mai derrotat. La nit que havia guanyat el campionat del món havia acumulat trenta-cinc KO. La majoria de combats els havia liquidat abans del tercer assalt.

A mesura que passaven els dies i els anava coneixent més de prop, Mailer començà a trobar més interessant Foreman. Amb les seves declaracions provocatives i pallassades per a fer riure periodistes i públic en general, Ali li semblava com un actor blanc. “Foreman, en canvi, era profund. Se’l podia prendre per un africà amb molta més facilitat que Ali. Estava en comunió amb una musa, també profunda, una cosina germana de la bellesa: la musa de la violència en tota la seva complexitat. Podia haver estat un monjo contemplatiu. La seva violència estava en l’aurèola de la seva serenitat.”

En els entrenaments també eren oposats. Ali parlava, dansava, feia bromes per entretenir el públic i escalfar la premsa. Foreman, per contra, meditava al centre del ring quan començava a sonar una música extraordinària i estrambòtica. Era pop, però recordava Wagner. En sentir el so, els seus moviments anaven activant-se, primer suaus i continguts, de tres centímetres. A poc a poc, imperceptiblement, anaven augmentant, ganxos, jabs, uppercuts, directes, fins a enfrontar-se en alguns assalts al seu espàrring Henry Clark, que no es cansava de cantar les habilitats del campió als periodistes:

“George no pega com altres boxadors”, solia dir. “Un simple cop en els braços et deixa paralitzat, i això amb guants pesats. Ali és amic meu i temo molt que li faran mal. George és l’ésser humà més castigador que conec.”

Les conferències de premsa de George, al contrari que les d’Ali, eren sòbries i discretes. Parlava en veu baixa i es negava rotundament a utilitzar el micròfon. El seu estat d’ànim li pertanyia. No volia que cap xiulet del sistema radiofònic li alterés els sentits. Responia a les preguntes amb desimboltura i intel·ligència.

Ali era un geni en uns altres sentits, com demostraria la nit del combat. Per Mailer, a Kinshasa es disputava la més insòlita de totes les guerres: “Una col·lisió entre diferents encarnacions de la inspiració divina.” Assalt rere assalt, Ali, contra les cordes, es blindava dels forts cops de puny de Foreman, que el castigava com si fos el sac d’entrenament. El campió pegava i pegava. L’aspirant resistia i resistia. I se’n fotia: “Això és tot el que saps fer?, “Ets una mòmia”… El relat del combat de Mailer és un exemple de periodisme precís, rigorós i emocionadament contingut. Com ja sabem, a Foreman se li van anar acabant les reserves de forces i, quan ho detectà, en el vuitè assalt, Muhammad Ali va abandonar les cordes i el tombà amb un cop de puny magistral.

Reconquerir el títol a 45 anys

Aquella derrota va afectar l’impassible Foreman. No li entrava al cap. Tant és així, que a les seves memòries, God in my corner (2007), va escriure que l’havien drogat abans de pujar al ring, que el seu preparador li havia donat per beure aigua que tenia gust de medicina.

Visqué dos anys en hores baixes. Penjà els guants, es feu predicador i obrí un gimnàs de boxa per a formar nois del carrer. Per oferir-los una sortida a la vida, com li havia passat a ell quan tenia la seva edat. Tanmateix, com sigui que l’única manera que sabia per guanyar-se la vida era la boxa, tornà als quadrilàters.

El 5 de novembre de 1994, a Las Vegas, pujava al ring com a aspirant al títol de campió del món contra Michael Moorer. Estava més gras, havia perdut agilitat, era gran. Moorer el va dominar durant nou assalts, fins que en el desè Foreman va tenir una il·luminació de la seva musa. Descarregà un terrible cop de dreta contra el campió que va caure a la lona KO. Totes les forces físiques i mentals que configuraven l’enigma del gran pes pesant s’havien conjurat en aquell cop perfecte, imparable.

George Foreman tenia quaranta-cinc anys quan va tornar a cenyir-se per segona vegada el cinturó de campió del món dels pesos pesants que havia perdut feia vint anys. Va ser el boxador més veterà a guanyar el campionat del món. Muhammad Ali i ell van ser amics durant molts anys. Cada dia parlaven per telèfon. Fins que Ali es va morir. Ara s’ha mort ell.