25.12.2022 - 21:40
Les noves tecnologies han capgirat la nostra vida quotidiana i ens han portat situacions que abans tan sols existien en la ciència-ficció. Ara fa uns anys, Netflix va explorar amb malícia on ens podria menar un mal ús de la tecnologia a la sèrie Black Mirror, que en la quarta temporada va abordar l’hipercontrol parental amb la història d’una mare que implantava un xip a la filla per saber on era en tot moment i censurar tot allò que podia impressionar-la. La història va impactar i va obrir un debat a la xarxa sobre els límits que cal posar a les eines que ens ofereix la tecnologia, encara que sigui per a garantir la seguretat del menor, i les conseqüències per al seu desenvolupament de créixer en una bombolla de seguretat. No és un debat abstracte de ciència-ficció: com més va més pares fan servir aplicacions dels telèfons mòbils per geolocalitzar i controlar en tot moment on són els fills.
Gairebé tots els adolescents de casa nostra tenen un telèfon mòbil, i molts pre-adolescents també. La seguretat digital dels fills és una preocupació habitual entre els pares, que pateixen per l’ús que en poden fer. Sabedors d’aquesta situació, Google i Apple ofereixen aplicacions de control parental que, entre més funcions, permeten de saber en temps real i sobre un mapa on és la criatura. Més enllà de les aplicacions específiques per a pares, fins i tot WhatsApp ofereix de compartir la ubicació en directe.
L’Albert és pare d’un noi de dotze anys que habitualment viu amb la seva mare. Per això, quan va començar a voler voltar pel barri del pare, que coneix menys, li demanava que activés la geolocalització de WhatsApp. “Ell n’és conscient, i també se sent més tranquil”, diu. De tota manera, ho justifica perquè creu que és massa petit per anar tot sol per uns carrers que no li són del tot familiars, però que quan sigui més gran i surti de nit no ho farà. En canvi, l’Esther, mare d’una noia de quinze anys i un noi de dotze, explica que encara no ha fet el pas d’instal·lar cap programa així als telèfons dels fills, però que gairebé tots els pares que coneix l’han fet i que no ho descarta per seguretat i tranquil·litat: “No és per envair la privacitat dels nens, sinó per acompanyar-los o estar alerta per si res va malament. No ens podem comparar amb el que passava abans, quan això no existia. Ara la tecnologia i els avenços ho permeten. Per què no fer-ho?”
Montserrat Jou és psicòloga clínica especialitzada en teràpia familiar. En els seus anys d’experiència ha vist com s’han multiplicat les eines tecnològiques per a controlar què fan els fills, que es venen de manera molt atractiva, però que, en el fons, miren de suplir una qüestió bàsica en l’educació d’un infant: la relació de confiança entre pares i fills, que s’ha de construir dia a dia: “És important saber què fa el teu fill, però ho has de saber perquè tens una relació fluida amb ell. A vegades ho perdem per la rapidesa de la societat i la manca de temps. Voler suplir-ho amb tecnologia no és del tot sa en l’àmbit paternofilial.”
Hi ha dos motius habituals pels quals un pare pot creure necessari de tenir geolocalitzat el fill i poder consultar en tot moment on és. D’una banda, hi ha la desconfiança cap al fill mateix, especialment si en el passat hi ha hagut enganys o transgressions als límits establerts. D’una altra, hi ha la por d’amenaces externes: que puguin raptar-lo o fer-li res dolent. En tots dos casos, l’element comú és el patiment dels pares quan senten que no ho tenen tot controlat. “Hem d’aprendre a relaxar-nos, no podem patir o no deixar fer segons què per no patir”, diu Jou, que reconeix que, com a pare, hi ha coses que fan por i és normal d’estar alerta. Amb tot, recomana de tenir una bona comunicació i educar el fill donant-li recursos per saber enfrontar-se als obstacles que es pugui trobar, sempre dins uns marges. “El podem acompanyar, però no li hem de resoldre tot”, diu, i avisa que l’ús d’aquesta tecnologia tampoc no és garantia de res: “Ens pot enganyar igualment, pot deixar el telèfon a casa d’un amic i anar a una discoteca.”
A més, cal tenir en compte que en cas d’emergència la policia té a l’abast mètodes tecnològics per a trobar algú gràcies al seu telèfon mòbil sense necessitat d’haver-hi instal·lat cap aplicació de geolocalització parental, tal com confirmen a VilaWeb fonts dels Mossos d’Esquadra. Això sí, sempre cal una autorització judicial per a fer-ho.
Dos límits clars: que el menor sàpiga que és geolocalitzat i que hi estigui d’acord
Malgrat que com diu Jou la manera més saludable d’acompanyar el creixement dels fills és amb una relació de confiança i dotant-los d’eines per a poder abordar possibles dificultats, hi pot haver pares fermament convençuts de la necessitat d’instal·lar aquesta mena de programari. Si és així, s’ha de fer sempre amb respecte cap al menor i la seva intimitat i privacitat: n’ha de ser conscient i, a més, ha d’estar-hi d’acord.
“Hem de superar la idea antiga que els menors d’edat són objectes que hem de protegir i cuidar. No és així, són subjectes que hem de protegir i cuidar, que és diferent. Tenen exactament els mateixos drets des que neixen que un major d’edat.” Qui ho avisa és Pilar Tintoré, presidenta de la Secció de la Infància i de l’Adolescència del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, que explica que aquesta mena de programari pot vulnerar diversos drets, protegits legalment, com ara el dret de la intimitat i el de la privacitat, i si l’aplicació també permet de llegir les converses del fill, el dret del secret de les comunicacions. “En tenen tant els adults com els menors d’edat”, insisteix.
Aquestes eines no són il·legals per si mateixes, sinó que depèn de l’ús que se’n faci. “El nen ha d’estar informat d’allò que porta al seu dispositiu i ha de poder decidir si ho vol”, diu. Si ho sap i ho accepta, no hi ha cap inconvenient, però si no és així, pot arribar a demanar que sigui un jutge qui decideixi si permet aquest seguiment. Tot i que el dret de la intimitat i de la privacitat siguin intrínsecs de tot ésser humà independentment de l’edat, la justícia escoltarà especialment els menors que tinguin catorze anys o més, que també és l’edat a partir de la qual un menor passa a ser responsable penalment. La voluntat de l’infant encara serà més tinguda en compte a partir dels setze anys, quan passen a ser considerats menors madurs. “Tenen més independència i prenen decisions que els afecten, i tenen aquest plus de força per a reivindicar la seva autonomia i els seus drets”, diu Tintoré.
A més de ser il·legal, un control il·legítim del fill pot tenir efectes nefasts en la relació paternofilial. “Si un fill veu que els seus pares el controlen i el vigilen amb la geolocalització, la decepció que pot tenir trencarà la confiança cap a ells”, afegeix Jou. Ara, està d’acord que la cosa canvia si el fill hi està d’acord: “Una altra cosa és que hi hagi un pacte. Els pares reconeixen que es preocupen i que estaran més tranquils si instal·len l’eina, i demanen permís per a fer-ho. Si el nano hi està d’acord, ho trobo bé.” A més, diu que aquests pactes sempre s’han de poder parlar i renegociar si alguna de les parts no s’hi sent còmoda.
