Gent en pisos de 9 metres quadrats i cases de franc al camp: símptomes del possible col·lapse japonès

Al cap de tan sols cinc hores, aquelles quatre parets se’m feien com més va més petites. No era pas una exageració el terme “diminut” per a referir-se a aquell apartament de nou metres quadrats. Però el més sorprenent és que és una alternativa com més va més popular per a viure a Tòquio, la capital del Japó.

Havia volgut experimentar què era estar-se en un d’aquests microhabitatges, encara que fos tan sols durant vint-i-quatre hores. Allò que m’havia sorprès més era el contrast entre aquella situació a la ciutat, on trobar un lloguer assequible és tot una odissea, amb la que hi ha a pràcticament tota la resta del país, sense comptar les grans ciutats. Lluny de les megalòpolis, l’oferta de cases és tan gran, i la demanda tan petita, que n’hi ha que es venen per tan sols cinc-cents euros. O, fins i tot, se’n poden trobar de franc.

Tot plegat conforma un panorama demogràfic i immobiliari únic al món, si bé hi ha qui creu que aquestes dècades vinents pot estendre’s a uns altres països, sobretot els més desenvolupats. De moment, les dades del Japó esfereeixen i presenten una situació i unes dades interessants i preocupants a parts iguals.

Crisi demogràfica

Al Japó fa més d’una dècada que el nombre de morts supera el de naixements. El 2022 es van registrar xifres rècord en tots dos àmbits. Per primera vegada a la història hi va haver menys de 800.000 naixements al país, que es contraposen amb les més d’un milió i mig de defuncions, la dada més alta d’ençà que es va acabar la Segona Guerra Mundial. Tot plegat, juntament amb una política migratòria relativament estricta, han fet que la població davalli any rere any.

Segons una estimació oficial, el nombre d’habitants al Japó s’haurà reduït dels 125 milions actuals a 87 milions el 2065. Això vol dir que es calcula que hi haurà un 30% menys de població d’ací a uns 40 anys. Un dels motius que ho expliquen és la baixa natalitat. La taxa actualment és de solament 1,26, molt per sota dels 2,1 que se solen entendre com a garantia d’estabilitat demogràfica.

Els japonesos com més va menys fills tenen. És difícil d’apuntar-ne les raons, però es parla de la inestabilitat econòmica, el canvi de prioritats dels joves i el conservadorisme del govern japonès i de la societat en general, que acostuma a veure amb mals ulls la diversitat de les famílies, com a possibles causes.

Tot i això, la situació va molt més enllà d’una simple qüestió de valors, i l’administració japonesa se n’ha adonat. Al país cada vegada hi ha més població vella i menys gent en edat de treballar. De fet, segons les Nacions Unides, el Japó és el país amb la població més envellida del món. Un 30% dels japonesos té més de 65 anys, i 1 de cada 10 en té més de 80. Unes xifres que encara han de créixer més i acostar la nació a un possible col·lapse econòmic. Amb com més va menys adults en el món laboral, es presenta com a insostenible que puguin contribuir prou a la bossa de pensions i a la seguretat social de la resta de conciutadans.

Per aquest motiu, el govern japonès pretén de destinar aquests tres anys vinents més de 3,5 bilions de iens (22.450 milions d’euros) per a un nou paquet de cures infantils, que inclou subvencions per a les famílies que tinguin fills i pels qui vulguin cursar estudis superiors. De fet, el primer ministre, Fumio Kishida, ha declarat que aturar la davallada de la taxa de natalitat és una de les prioritats més importants del país.

Crisi immobiliària

Al Japó, doncs, la població es redueix dràsticament any rere any. Però a la capital, en canvi, la dinàmica és completament diferent. Tòquio és la ciutat més poblada del món. A la seva àrea metropolitana hi ha més de quaranta milions d’habitants per primera vegada a la història, una xifra que va creixent. Cada vegada hi ha més japonesos que deixen els pobles per traslladar-se a la capital. I això, lògicament, es veu repercutit en els preus del mercat immobiliari.

Aquell pis on era jo, sense anar més lluny, costava entre 250.000 euros i 500.000, o un lloguer entre 350 euros i 500. Això per molts joves és vist com una oportunitat de poder viure a la capital de manera assequible, fins i tot a prop de les zones més cèntriques, si bé la qualitat de vida en un espai tan reduït és força baixa.

Això sí, aquells apartaments eren una mostra perfecta de com aprofitar el poc espai. Hi havia una petita cuina amb solament un foc i una aixeta per a rentar els plats. També una petitíssima habitació on cabia únicament la tassa del vàter. Al costat, una altra sala tancada era per a la dutxa. Com que el pis era força alt, unes escales conduïen a un espai elevat a on hi havia el futon per a dormir. L’espai central era el que havia de fer de menjador, si bé no hi havia gaire lloc per a res.

En aquesta ciutat, la gent és capaç de ficar-se en un apartament diminut com aquell, però, en canvi, els pobles del país es van buidant. No solament és que com més va més gent se’n vagi a les grans ciutats, sinó que molts dels propietaris de les cases es moren sense descendència, o amb una herència confusa. A més, molts dels qui reben aquestes propietats després de la mort d’un familiar decideixen no tocar-les per respecte al difunt, o perquè no saben què fer-ne. D’aquesta manera, la quantitat de cases abandonades ha anat augmentant fins arribar a més d’onze milions en tot el país. Aquestes propietats són conegudes com a akiya.

Ara com ara, representen el 20% del total d’habitatges del Japó, i s’espera que el 2033 siguin una casa de cada tres del país. Amb una oferta tan gran, i una demanda gairebé inexistent, aquestes propietats es venen per preus irrisoris. De mitjana, costen entre 10.000 i 100.000 euros. Fins i tot, hi ha alguns propietaris tan cansats d’haver de pagar imposts per una propietat que no volen, que les ofereixen de franc. Això sí, en la majoria de casos les cases necessiten una inversió per a fer-hi reformes.

Són pocs els qui fan el camí invers i deixen les urbs per anar-se’n al poble. És el cas de l’Osaka, natiu de la ciutat homònima, que va decidir de traslladar-se a una petita localitat anomenada Tamba-Sasayama ara fa vuit anys. M’ho va explicar quan el vaig acompanyar durant un dia per veure com eren els oficis de les zones rurals del Japó.

D’ençà que va fer el canvi es va adonar de la veritable problemàtica de les akiya. Al poble, cada vegada hi ha més cases abandonades. A més, en molts dels casos ni tan sols se sap qui en són els propietaris, de manera que hi ha edificis intocables destinats a la ruïna. Tot plegat transforma el paisatge urbà dels pobles i els converteix no només en llocs amb menys comoditats per a viure-hi, sinó també en municipis decadents visualment.

Per aquest motiu, juntament amb uns quants veïns més, proven de trobar els propietaris de les akiya de Tamba-Sasayama per posar-hi solució, però no els és pas fàcil. “Personalment, crec que hi ha poques coses a fer”, comenta, abatut, després d’haver-me ensenyat una casa en venda que ell mateix es dedica a ensenyar a possibles compradors.

És una propietat increïble que inclou dos edificis principals de dues plantes, un magatzem annex i una piscina. A més, també té una pista de tenis. M’explica que el preu que demanen els venedors ara mateix és d’uns 150.000 euros i que és en prou bon estat per a no haver d’invertir-hi més en reformes.

No és d’estranyar que els primers a interessar-se per aquestes cases hagin estat els estrangers, que valoren els atractius de les zones rurals japoneses. En un primer moment, hi van arribar interessats sobretot d’Austràlia i Malàisia. Segons algunes agències, ara la major part de clients són americans.

Les meves vint-i-quatre hores a l’apartament diminut de Tòquio s’acaben, i també la meva estada en aquest microhabitatge. Un dia ha estat prou per a entendre que viure en condicions amb un espai tan petit és pràcticament impossible. Segons alguns japonesos amb qui vaig parlar d’aquesta qüestió, els qui hi viuen solen emprar-los únicament per dormir. Fer-hi qualsevol altra cosa és un autèntic maldecap, però la veritat és que fins i tot hi ha alguns hikikomori, persones recloses a casa per ansietat social, que hi viuen.

La realitat demogràfica del Japó és molt complexa, i s’acosten uns anys que seran determinants per a la tercera potència econòmica del planeta. De fet, en un país on tradicionalment a la població no li ha agradat l’arribada d’immigrants perquè pensaven que alteraria l’hegemonia cultural de la nació, uns quants estudis demostren que els japonesos cada vegada veuen amb més bons ulls de rebre ciutadans d’uns altres orígens. També es pot veure en les polítiques migratòries, que com més va més permissives són a l’hora d’acceptar mà d’obra d’uns altres països. Aquestes polítiques, conjuntament amb els esforços per a promoure la natalitat al Japó, seran factors decisius a l’hora d’analitzar el futur no tan llunyà de la nació insular.