Genís Sinca: ‘Si aquesta novel·la pot evitar un abús, ja hauré fet molt’

Genís Sinca es va fer conegut el 2013 gràcies a ‘Una família exemplar’, una obra amb què va guanyar el Premi Josep Pla. Molts lectors van conèixer un escriptor que fins aleshores havia estat, entre més coses, negre literari. Especialitzat en biografies, aquest autor manresà ha tornat al món novel·lístic amb ‘Malparits!’, una tragi-comèdia sobre els abusos intrafamiliars.

El fet és que aquest tema no sura en la trama fins ben avançat el llibre, però Sinca no l’amaga pas: ‘Ja sé que faig un “spoiler” del llibre, però m’importa un rave.’ Entorn d’aquest problema social gira la relació entre la Comelles, amb un passat marcat pels abusos, i en Joaquim Maristany, un barceloní de vint-i-cinc anys afectat per la síndrome de Tourette, la malaltia dels tics. Ell arriba a Andorra per treballar disfressat de pollastre publicitari, però, en realitat, mirarà d’ajudar la seva amiga contra els malparits que li han fet malbé la vida.

—Deixa’m dir-te una cosa primer de tot. La cosa més important d’aquesta història és que no té final. Mentre hi hagi abusos a menors, no s’acabarà mai.

—Per què heu triat el tema dels abusos intrafamiliars?
—Fa deu anys buscava temàtica de novel·la. Una temàtica que fos contundent, universal, poc tocada. Buscava la mare dels ous, vaja. Quan ja havia començat uns altres temes de novel·la, una amiga em va explicar que un familiar havia abusat d’ella. Però la notícia no era aquesta. La notícia per mi era que molta gent, qui més qui menys, coneixia casos d’abusos intrafamiliars. ‘Ui, te’n recordes, dels Recasens? Doncs el pare abusava de la nena. De debò? Si, però és clar, no han dit mai res perquè això és una cosa que se sap però no es diu.’ I comences a veure que realment el problema és estès. Passes al següent nivell; anem a investigar. Les estadístiques són demolidores.

—Digueu-me-les.
—Un 80% dels abusos són dins la família. En un 41% l’abusador és el pare. Buf. Són unes dades esgarrifoses. És un problema transversal, no té relació amb la capacitat adquisitiva de la família i al llarg dels decennis els tant per cent es mantenen intactes. És una malaltia que no coneix temps, no coneix solució, no coneix tractament específic.

—A banda la vostra amiga, heu parlat amb més gent per documentar-vos?
—I tant! I continuen sortint. A l’hora de fer aquesta novel·la vaig fer un refregit de perfils per obtenir el retrat robot de la protagonista, que reuneix tots els punts comuns de les entrevistades. Unes deu o quinze persones. Noies sempre.

—Noies com la Comelles, la protagonista del llibre.
—Exacte. Per això es diu Comelles, perquè és com elles. I encara ara, pel meu canal privat de Facebook, continuen apareixent noies que agraeixen que parli d’aquesta temàtica en el meu llibre. Totes són com la Comelles.

—Això déu emocionar.
—Satisfà. Per mi és agraït que s’obrin a parlar-me d’això.

—La vostra amiga ha llegit el llibre?
—Sí. Està contenta. Diu que és com una aspirina. Mentre el llegia li va agradar molt. De fet, el capítol 25, que és la confessió de la protagonista, és pràcticament pastada a la que em va fer a mi. Va ser com va buidar el pap.

—El tema és delicat. Us ha estat molt difícil de fer-ne ficció i convertir-lo en un llibre?
—Al principi no trobava el fil conductor per a explicar la història. Una història de silenci i d’hermetisme. Com podia explicar la història de la Comelles? Ha de ser a través d’algú igual de colpidor que la seva història. Com que el bloc narratiu de la Comelles era tan potent, em va semblar que explicar la seva història requeria un bloc tan colpidor i tan sòlid. Amb una biografia també castigada. I que així, l’un per l’altre, poguessin fer caminar la història. La contraposició de la Comelles i del seu hermetisme havia de ser algú que cridés. Molt contrari a ella.

—I ell és Joaquim Maristany, en Kiwi.
—En Kiwi és la solució narrativa. És el meu escarabat de Kafka. És una excusa que em serveix per a distreure el lector. Un home que té la síndrome de Tourette, que va cridant amunt i avall per Andorra. En el fons explica que hi ha uns malparits i vol esbombar la història.

—No cal que us demani qui són els malparits.
—[Riu.] El llibre és massa petit perquè hi càpiguen tots. N’hi ha una xarxa enorme. És allò que em va passar a mi a la realitat. A partir d’una confessió t’adones que el teu voltant n’és ple, tot i que la majoria de nosaltres no ho sabrem mai. Però si t’hi fixes i investigues, hi ha tot un exèrcit invisible que actua.

—Què és la cosa més detestable de l’abús intrafamiliar?
—El silenci. Aquesta és la resposta. Fixa’t que no surt mai als mitjans. Surten professors, monitors… Però no surten oncles ni pares. És que no n’ha sortit ni un.

—Voleu que sigui un llibre-denúncia?
—Bé, és un reportatge emocional. Jo volia ficcionar el dolor intern, que és el més difícil d’expressar. Per què la meva amiga és una persona tan estranya i fora del món. Com diu ella: ‘Per mi la vida és capgirada.’ És això que els passa a aquests personatges. La nit és el dia, el dia és la nit; no et refies de ningú; són persones una mica esquerpes emocionalment; molt bona persona però a la vegada necessitada d’algú que l’ajudi. És un prototip que he fet. Al final és una novel·la sobre l’amor i com el viu cadascú, com es gestiona. Fins al punt que hi ha qui n’abusa. L’ésser humà pot arribar a ser molt estrany.

—Quan escriviu us agrada recórrer a la ironia perquè és el vostre estil. Us preocupava frivolitzar sobre un tema tan delicat?
—No. M’hi sento molt segur. I la història continuarà. No sé com, però continuarà. No vull que s’acabi aquí. La resposta és d’agraïment i si aquesta novel·la pot evitar un abús, ja hauré fet molt. Només vull suavitzar el dolor d’una víctima, fer-li passar una bona estona i que vegi que és un tema que algú en parla. És la novel·la sobre l’amor i l’amistat, perquè molts amics desapareixen. És una característica comuna de les Comelles. És molt trist, fotem-hi un parell de collons, home!

—De la vostra biografia m’agrada que digueu amb absoluta normalitat que heu treballat de negre literari.
—A mi m’agrada explicar-ho. La prostitució hi és en totes les feines i en la nostra, més. Tu treballes per als altres venent el teu talent i convertint novel·les nefastes en best-sellers. Això ho he fet: ‘Tenim aquesta merda, però és del senyor tal i s’ha d’arreglar. Volem vampirs.’ Sí, sí, això m’ha passat. I la prostituta fa el que li demana el client. Pagant, sant Pere canta. I quan et diuen que et pagaran 30.000 euros per una novel·la és perfecte, perquè em permetrà fer la meva. Ara, per cert, no en tinc cap i m’aniria bé.

—A Genís Sinca li ha canviat la vida el Premi Josep Pla 2013?
—Molt, molt. En positiu, eh! Per un fet molt important, que ara per fi puc col·locar els meus temes. Guanyar un premi et dóna més reconeixement. Per exemple, m’ha permès anar als mitjans (RAC1, TV3) i parlar de personatges com Trueta, Deulofeu o Pujols, que és el que m’agrada i m’interessa. Sense el premi no hauria pogut accedir a aquests llocs.

En aquest vídeo podeu veure Genís Sinca recitar un fragment del començament del llibre: