Gènere artístic preferit: els festivals de final de curs

Decidit. A partir d’ara, el meu gènere d’espectacles preferit seran els festivals de final de curs. No parlo tan sols dels infantils de les escoles, sinó de tots aquells on participen adults no professionals, que han assistit regularment, el dimarts i el dijous, el dilluns i el dimecres, a acadèmies de música, conservatoris, sales de dansa, escoles de teatre o altres temples que trenquen les rutines setmanals de les persones ja grandetes.

El festival de final de curs és el més antic i comú de tots els festivals, i curiosament el que menys atenció ha merescut. És el que més mala premsa i poc interès ha despertat en la història de les arts escèniques. Tot i ser amb diferència el que més heterogènia estilística i volum de persones implica, sobretot en èpoques de l’any com la que ens trobem ara mateix. Abans de l’era de la festivalització ja existien. Qualificats de soporífers, sense interès artístic de cap mena i d’una duració excessiva, els festivals de final de curs han fet poca fortuna en l’imaginari col·lectiu i en les agendes de crítics d’art. No és difícil defugir la imatge mental de centenars de criatures desfilant a cop de hit infantil, vestits de poma, plàtan o pastoreta, amb els pares i mares fent fotos compulsivament. I un que s’atura, l’altre que no es mou al ritme que toca, l’altre que oblida la lletra o la melodia, qui sap, i el company que li dóna un cop de mà, concentració si us plau, la professora abnegada que va dient que sí amb el cap, i sosté tot el grup amb la mirada, i els anima amagant-se des d’un raconet de la sala, movent les mans amb èmfasi com una directora d’orquestra. I la senyora Rosa que pitja el play a la llista de reproducció i primer no sona res pels altaveus i després se sent tan forta que tots li fan senyals perquè abaixi el volum.

Si avui parlo dels festivals de final de curs és pel que representen per als adults. La Montse, que té cinquanta anys, s’aclareix la gola abans d’entonar. La Maria, de trenta-cinc, presenta el grup i afina la guitarra tot iniciant la primera cançó del repertori que ha assajat durant mesos. En Xavi, de quaranta-set, s’encamina cap a l’escenari amb el cap cot i l’aixeca atemorit, i la Reyes i la Paula, les dues de més de seixanta, fan un salt i enfilen el ball que han preparat durant tantes setmanes. I ningú no sap que l’una és informàtica i l’altra advocada de prestigi, que el que balla desmanegat és diagnosticat d’esquizofrènia i té els músculs paralitzats, i l’Anna, que és amant declarada de tota manifestació artística, té una por crònica a mostrar-se en públic i enguany per fi s’ha apuntat a teatre. I en Marc que s’ha quedat a l’atur, ha comprovat que el ball el fa sentir present i a l’espectacle de final de curs li cauen els pantalons i se li veu mig cul, però està tan concentrat que no té temps d’apujar-se els calçons.

Durant anys he viscut al marge dels festivals de final de curs, com a espectadora, dic. M’he deixat perdre coses importants, ja ho tinc clar. Prioritzava estar a l’última, noms professionals i cartells reconeguts. Però això ara ja s’ha acabat. Aquest cap de setmana, després d’assistir a dos festivals de final de curs –el de l’aula per a adults del Conservatori Municipal de Barcelona i el de l’acadèmia de ball La Tacones, a la plaça de l’Om de Sant Cugat–, he decidit que, davant del dilema, aquest gènere, per sempre més, serà la meva primera elecció. Crec que puc dir que els ingredients que busco en un espectacle, o, més ben dit, els que realment em commouen, els puc trobar tots aquí. Creació comunitària; diversitat de números de varietats sense necessitat d’una lògica narrativa; centenars d’ànimes i cossos desfilant simultàniament com en una gran producció d’òpera. Una mica d’improvisació, amb els nervis del directe amansint-ho tot sense pal·liatius. Parlem d’una bona performance. I sobretot el sacrifici i la puresa de les primeres vegades, en canal emocional obert entre públic i escenari. En acabar, aplaudiments entusiasmats. Agraïments per la dedicació i rams de flors fresques per al professorat. Perquè això també és un homenatge als artistes professionals que dediquen una part del seu temps setmanal a la docència. Les classes que molts cops s’han vist com el recurs fàcil per a omplir la nevera dels artistes precaritzats, ara es descobreixen del tot fèrtils per al seu ofici. Quan estic amb ells m’oblido fins i tot de mi mateixa, deia ahir una de les professores que també participava activament en els circuits professionals de la ciutat. Ara les catifes vermelles i els focus poden esperar-se una miqueta, perquè la cosa important és treure el millor de la Montse, la Paula, la Reyes, i l’Anna i en Marc i en Joan. Encara que ells no aspiren a penjar-se el carnet d’artista tenen una veritat a la qual algú ha de donar una oportunitat. I així el dimarts i el dijous, o el dilluns i el dimecres, compareixen religiosament a les acadèmies de música, conservatoris, sales de dansa, escoles de teatre o altres temples a experimentar amb el cos, la veu o el gest.

I jo, que en aquest article em declaro fan incondicional dels festivals de final de curs, hauria de confessar ara que la meva assignatura és no ser-ne només espectadora, sinó enfilar-me també amb tots a l’escenari. Suportar la por de les mirades, bellugar el cos i no el cap i prou. Ahir, entre tantes i tantes coses, algú va dir que les pràctiques artístiques són espais per a fer societats més saludables. Algú ho havia de dir i ahir algú ho va dir a la plaça de l’Om de Sant Cugat. “Cuidem la cultura, i la cultura ens cuidarà a nosaltres”, va cridar Pere Martínez, conegut artista de Los Aurora. I no tenim cap més remei que esperar amb ànsia el juny que ve, o Nadal, i que torni amb força la millor programació cultural.