La Generalitat em fa dinar a quarts de tres

Cada vegada que baixo a Catalunya em toca viure la mateixa murga, l’adaptació d’horaris. Acostumat al model europeu –horari d’oficina de vuit a quatre amb mitja hora per menjar cap a les dotze, i tota la tarda lliure–, els amics em convoquen per dinar a quarts de tres o a les tres, i amb la certesa, si no són treballadors públics, que després hauran de tornar a la feina. Els sopars encara són pitjors, amb trobades al restaurant quan la resta del continent ha acabat la digestió. Fa uns anys quants van preguntar a catalans a l’exterior què els feia més mandra de tornar, i la resposta que va guanyar de llarg va ser la irracionalitat horària.

Passen els anys i a Catalunya encara hi domina el model sorgit de la postguerra franquista. L’horari laboral destrueix la conciliació i el temps lliure, els alumnes d’institut arriben a casa esgotats i afamats, i la televisió ofereix els programes més interessants a una hora que tots hauríem de dormir. El més gros és que hi ha una corrua d’estrafets que encara defensa aquest sistema insà. El primer argument és que “som mediterranis”, però els italians encara ho són més i dinen a la una i sopen a les vuit del vespre. Després hi ha qui recorda que som al fus horari equivocat, i que per tant seguim el model italià una hora més tard. Cert, però llavors hauríem d’obrir les escoles i les oficines a les nou del matí, no a les vuit! Finalment, s’invoca la catàstrofe que seria qualsevol canvi per al món de la restauració, i els milers de llocs de feina que es perdrien. D’altra banda, això també es va dir quan es va prohibir de fumar als locals, i que jo recordi aquella apocalipsi anunciada encara l’esperem.

Així i tot, hi ha un bri d’esperança. No sé si ho sabíeu, però dins el Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya hi ha una Direcció General de Cures, Organització del Temps i Equitat en els Treballs. Si us pregunteu què fa aquesta direcció general, la pàgina web n’explica les funcions amb l’impecable burocratès que han perfeccionat els politòlegs d’Esquerra Republicana. Per exemple: “Dissenyar polítiques públiques que democratitzin la provisió i la recepció de les cures, que millorin el marc regulador de l’estructura delegada al voltant de la cura i que desenvolupin la corresponsabilitat dels homes en els treballs domèstics i de cures.” Ara bé, el punt que m’interessa més és aquest: “Impulsar polítiques d’organització del temps i reforma horària que permetin la conciliació de la vida personal, familiar, laboral, comunitària, associativa i de ciutadania.” O sigui, que la gent dini abans i no plegui a quarts de quinze.

La Direcció General de Cures, Organització del Temps i Equitat en els Treballs té evidentment una directora general, que és la politòloga Núria Vergés Bosch, nomenada el 23 de setembre de 2021 amb una retribució anual de 92.710 euros (més coses). Si els cognoms us sonen és perquè són els mateixos de l’ex-consellera de Salut Alba Vergés Bosch, ara vice-presidenta primera del Parlament de Catalunya, i aquesta coincidència es deu al fet que són germanes. Des de llavors la directora general ha fet una feina silenciosa, i a banda d’una entrevista al Planta baixa de TV3 durant els primers dies al càrrec, només va sortir als mitjans quan es va saber que havia imposat el castellà en una formació per a treballadores domèstiques que s’havia de fer en català.

Des de la creació de la Direcció General de Cures, Organització del Temps i Equitat en els Treballs no hem sentit a parlar més del Pacte per a la Reforma Horària que es va anunciar el 2017, i que tenia per objectiu implantar-la el 2025 (que no sé si us n’heu adonat, però és l’any que ve). I això que tenia el suport de tots els partits parlamentaris, els principals sindicats, les patronals, les quatre diputacions i les universitats. De fet, la web del projecte no s’actualitza des del 2019. Tot i això, no defalleixo, i encara tinc l’esperança que un dia abraçarem la racionalitat europea, i podrem dinar a la una i sopar a les vuit com feien els nostres avantpassats. Ara, si l’actual govern ho ha d’escometre amb la mateixa diligència que ha gestionat la sanitat, l’educació, l’aigua, l’energia, les infrastructures o la llengua, potser val més que no facin res, que encara acabarem tots dinant a les sis de la tarda.