06.07.2019 - 21:50
‘Les peticions de reversió de les retallades són imparables, però la manca de pressupost no permet d’afinar l’assignació de la nova despesa pública. L’única despesa que es pot acabar aprovant mitjançant un decret llei convalidat al parlament és l’increment dels sous. Per això és indispensable un nou pressupost. Idealment, dos: el del 2019 i el del 2020. Penseu que es compleixen els objectius de dèficit de la Generalitat. Ara ja som al final de la trajectòria d’equilibri pressupostari.’ Vet aquí la qüestió que dimarts passat va deixar ben clara Albert Carreras, catedràtic de la UPF i membre de la comissió d’economia catalana del Col·legi d’Economistes de Catalunya (CEC), en la reunió quadrimestral del grup de conjuntura del CEC.
Sens dubte, va ser la qüestió més important que s’hi va abordar, perquè es va dir que hi ha diners que no es gasten. I no es gasten perquè hi ha un excés d’autocontrol i… no hi ha pressupost. De fet, això ens converteix en els alumnes més aplicats d’Hisenda, perquè reduïm el dèficit –més que les altres comunitats– mentre sembla evident que els diners podrien tenir, ara com ara, una assignació profitosa que solucionaria algunes necessitats d’un país que surt de la crisi, de l’aplicació del 155 i on encara fan molt mal les ferides de les retallades. Per això, Modest Guinjoan, portaveu de la comissió esmentada, va ser crític i digué: ‘Satisfem el Ministeri d’Hisenda sobrecomplint la despesa, limitant-la i reduint el deute. Hauríem de pensar més en l’economia catalana que no en el Ministeri d’Economia. I els nostres polítics haurien de ser conscients que, limitant l’actuació del sector públic català, perdem oportunitats.’
Perquè, tot s’ha de dir, la clau és que des del 2015 augmenten els ingressos de la Generalitat de Catalunya. Els percentatges són eloqüents: un 4,2% el 2015, un 10,2% el 2016, un 11,7% el 2017, un 6,2% el 2018 i el primer trimestre d’enguany el ritme s’accelera i és del 7,8%. ‘Sí, el primer trimestre del 2019 em fa pensar que s’incrementarà la taxa de creixement dels ingressos de tot l’exercici. Comparat amb abans de la crisi, és molt probable que el 2019 superi el màxim del 2009. En canvi, no es podrà assolir el màxim de despesa pre-crisi, però, de tota manera, la reducció del servei del deute (pagament dels interessos i retorn del principal del préstec) permetrà d’assolir una xifra pròxima a la del 2008, això sí, amb una diferència important, que ara serà amb una situació d’equilibri pressupostari’, diu Carreras.
I per què pugen els ingressos? Doncs principalment perquè l’activitat econòmica també puja aquests anys. En realitat, som al quart any en què augmenten les entrades de tots els imposts principals: l’IRPF, IVA, especials i Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats. Això vol dir que travessem una etapa curiosa en què conviuen uns ingressos que van creixent amb una despesa sota control rigorós.
I això porta a situacions paradoxals. Per exemple, ara per ara suposem que la Generalitat tingués els diners necessaris per a contractar un cert nombre de metges i rebaixar les llistes d’espera, per a més mestres o fer inversions noves… Doncs no podria perquè no és previst en el pressupost vigent actualment. Un pressupost que no oblidem que és el del 2017 i que ha estat prorrogat dos anys seguits.
L’explicació que en fa Carreras és molt acurada. Diu que, en línies generals, les pròrrogues permeten de completar l’execució de les inversions previstes, però no de començar-ne de noves. Això vol dir que sense pressupost no hi ha noves inversions. I continua: ‘Les pròrrogues també limiten la despesa de personal (capítol 1), és a dir, especialment, les plantilles. El límit el fixa el pressupost aprovat. Si tens places ocupades interinament, pots substituir les baixes i, si la plantilla no és tota plena, pots contractar més gent dins els límits fixats pel capítol 1. Com ha passat amb els sous, si fas un decret llei que et convalida el parlament, pots modificar els límits de la pròrroga. Per exemple, el govern podria considerar que convocar més places de bombers és molt urgent i decidir de fer un decret llei al respecte. Caldria que el parlament el convalidés en un mes. Si el convalidés, ja seria aprovat i es podria executar. Se suposa que hi hauria d’haver una memòria econòmica justificativa dient que hi haurà recursos per a pagar. Passa igual amb els augments de sou (però quan la mesura agrada a tothom, ningú no vol mirar la memòria econòmica).’ Afegeix que amb els altres capítols passa exactament igual, però els conflictes més importants i més tensos sempre són amb la contractació d’inversions i de personal. La de béns i serveis tampoc no es pot modificar.
El fet és encara més important atenent al moment financer públic en què som i quina és la trajectòria del dèficit de la Generalitat de Catalunya. La realitat és que es compleixin els objectius i ara ja som al final de la trajectòria d’equilibri pressupostari. Podríem dir, en unes altres paraules, que hem superat la crisi fiscal. I què passa si tenim superàvit? Doncs que seríem en una situació en la qual ja han estat alguns ajuntaments i que, des del 2011, Hisenda no els ha deixat gastar el superàvit. Podríem arribar al mateix punt. I vet aquí el consell final de Carrera: ‘Quan arribem a tenir superàvit, que ja ens hi acostem, caldrà ser molt curós de no gastar menys del compte, que ja prou que ens limiten amb la regla de despesa.’
I què és la regla de despesa? És un instrument de disciplina pressupostària que tracta de garantir la sostenibilitat dels comptes públics de manera que, en un horitzó de mitjà termini, el creixement de la despesa de les administracions públiques sigui limitat per la capacitat de finançar-lo amb ingressos estables i sostinguts en el temps. D’acord amb aquesta filosofia, l’aplicació d’aquesta regla impedeix que la despesa pública creixi anualment per damunt de la taxa de referència de creixement del PIB nominal a mitjà termini de l’economia –compte!, estimat pel govern de Madrid– i és possible de superar-la, únicament, en el cas que aquest excés es compensi amb augments d’ingressos de caràcter permanent. La regla actual de despesa apareix en l’aprovació de la Llei Orgànica d’Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera (LOEPSF) i aplicada per primera vegada en l’exercici del 2013.
Val a dir que ara per ara el creixement de la despesa de la Generalitat és per sota de l’estimat en el PIB a mitjà termini marcat per la llei. Vet aquí si és important què demana el Col·legi d’Economistes: Pressupost ara mateix! Que els diners no ens sobren, i les necessitats tampoc…
