Així maniobra la Generalitat perquè el català sigui oficial a la UE

Dimarts, els governs dels vint-i-set estats membres de la Unió Europea tornaran a tenir sobre la taula la proposta del govern espanyol per a reconèixer com a llengües oficials el català, l’èuscar i el gallec. La petició ja es va tractar ara fa un mes en una reunió a Brussel·les, però alguns governs europeus van dir que estava molt verda i que tenien dubtes de caràcter econòmic i tècnic, però també polítics, per si el fet d’acceptar aquests tres idiomes tenia un efecte dominó i obria la porta que més llengües ara no reconegudes reclamessin el mateix estatus. Com que una proposta així s’ha d’aprovar per unanimitat i era clar que no n’hi havia, es va ajornar la votació per continuar treballant-hi i convèncer cadascun dels estats.

El govern català va responsabilitzar l’espanyol de no haver aconseguit l’aprovació en la primera reunió, però alhora es va congratular perquè ja havia començat a girar la roda per a fer oficial el català, una fita fins ara mai assolida. D’aleshores ençà, el Departament d’Acció Exterior i la xarxa de delegats del govern per Europa s’han arromangat per mirar de resoldre qualsevol dubte que tinguessin els executius europeus. Fonts del departament reconeixen que, abans de la primera reunió, els contactes amb els governs es van fer amb la idea de “prendre el pols” de cada executiu, però ara van més enllà i parlen de la política internacional més gran i complexa feta pel govern de Pere Aragonès. Tot plegat, a més, en coordinació amb el Ministeri d’Afers estrangers espanyol, que és qui formalment encapçala la proposta, amb el qual han fet una reunió i un parell de trucades al més alt nivell, a més del contacte freqüent entre administracions a escala tècnica. VilaWeb s’ha posat en contacte amb el govern espanyol per parlar de la seva tasca diplomàtica, però han refusat de fer declaracions.

Segons fonts del Departament d’Acció Exterior, han parlat amb els governs dels vint-i-set estats membres per escoltar quines són les seves reticències particulars sobre l’oficialitat del català i donar-los resposta. Les converses no han estat totes al mateix nivell: en alguns casos, han tractat amb ambaixadors; i en uns altres, amb els representants permanents dels països a la Unió Europea, o directament amb els ministeris d’afers estrangers dels governs europeus. El valor més alt que extreuen de les converses, diuen les mateixes fonts, és que no hi ha cap govern que mostri una oposició frontal que faci témer un vet, sinó que, malgrat que encara hi ha feina per a tancar la unanimitat requerida, hi ha una bona predisposició a escoltar els arguments a favor de l’oficialitat.

El govern ha fet arribar als executius europeus un document on dóna resposta als principals dubtes expressats fins ara. Exposa que el català té prop de deu milions de parlants a la Unió Europea, cosa que el situa en la franja mitjana en nombre de parlants de les llengües europees, com ara el grec, el suec, el búlgar, el croat i el danès. A més, reivindica el prestigi del català dient que es pot estudiar en cent cinquanta universitats de tot el món, cent de les quals a Europa; que té una llarga tradició en l’àmbit digital, atès que quatre llocs web dels cinc més visitats al món tenen versió en català (Google, YouTube, Facebook i X); i que té una àmplia presència en l’àmbit cultural, amb una producció similar o superior a la d’idiomes de dimensions similars, que exemplifiquen amb els 10.059 llibres en català publicats el 2021, per davant dels 9.651 en finès i els 8.118 en noruec.

Però el govern català també fa saber als executius europeus que, malgrat les xifres exposades, el català és una llengua minoritzada que necessita protecció per a evitar de ser substituïda pel castellà. A més, recorda que la reivindicació de l’oficialitat del català a les institucions europees ve de molt lluny i dibuixa l’exclusió del català dels idiomes oficials com una anomalia que ara es pot resoldre.

L’efecte dominó

Un dels arguments clau que esgrimeix el govern és que no han de patir per un efecte dominó amb altres idiomes que vulguin ser oficials, perquè el cas del català, l’èuscar i el gallec és particular, atès que el reglament europeu estableix que per a ser llengua oficial europea també cal que sigui llengua oficial al seu estat. A més, qui ha de proposar que sigui llengua oficial és el govern de cada estat, una assegurança que, si no volen, no hi haurà més peticions en aquest sentit.

A més, el govern destaca la singularitat del català, que, sense ser llengua oficial a la Unió Europea, té una fortalesa institucional incomparable amb altres llengües europees no oficials. No tan sols és la llengua d’ús habitual d’uns quants governs i administracions, sinó que està perfectament estandarditzada i disposa de recursos normatius –com ara diccionaris, gramàtiques i terminologia especialitzada– i tecnològics plenament desenvolupats. A més, informa que hi ha vuit universitats que ofereixen estudis en traducció i interpretació entre el català i altres idiomes, i remarca que un 25% dels intèrprets en plantilla i un 30% dels intèrprets de la borsa de personal extern de la UE també són competents per treballar en català.

Fer oficial el català no seria un esforç ni costaria gaires diners

La Generalitat vol fer èmfasi que, si s’aprova l’oficialitat del català, no representaria un gran esforç aplicar-la, com sí que va passar amb l’irlandès, que va trigar disset anys a ser realment llengua d’ús europea. “El govern de Catalunya pot garantir que ho té tot a punt i que està a la plena disposició de les institucions europees, si ho requereixen, per desplegar les actuacions d’impuls necessàries per a fer efectiva l’oficialitat amb la màxima celeritat”, diu el document.

A més, el govern remarca que la inclusió del català a la llista de llengües oficials no alentirà els processos burocràtics –un aclariment especialment dirigit als països on els darrers anys han crescut les posicions euroescèptiques– i que, en tot cas, volen aprimar l’estructura de la Unió Europea, no pas complicar-la encara més. Per mirar de convèncer-los, diuen que afegir tres llengües més a la llista que gestiona el servei de traducció tan sols implica canvis menors, més encara gràcies als avenços tecnològics amb la intel·ligència artificial i les traduccions basades en xarxes neuronals.

A banda, remarquen que el cost econòmic no ha de ser un impediment per a l’oficialitat, un cost que el ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel Albares, va dir que assumiria íntegrament el govern espanyol. De totes maneres, diuen que el cost de les traduccions és ínfim en relació amb el pressupost total de la Unió Europea, i que encara baixarà més gràcies al desenvolupament de tecnologies de traducció automàtica: “Segons dades de la mateixa Comissió Europea del 2013, el cost de les traduccions de les 24 llengües actuals del conjunt d’institucions europees (la Comissió Europea, el Parlament Europeu, el Consell, el Tribunal de Justícia de la UE, el Tribunal de Comptes Europeu, el Comitè Econòmic i Social Europeu i el Comitè de les Regions) és d’uns 1.000 milions d’euros a l’any. Aquesta quantitat equival a menys de l’1% del pressupost europeu, poc més de 2 euros per ciutadà a l’any.”

El paper de lobby de la Plataforma per la Llengua

Paral·lelament a l’acció diplomàtica dels governs espanyol i català per a convèncer els altres governs, la societat civil també s’ha mogut per fer pressió a favor de l’oficialitat. A l’agost, quan Albares va enviar una carta demanant d’incloure a l’ordre del dia de la següent reunió la proposta d’oficialitat, la Plataforma per la Llengua ja es va activar i va començar a posar-se en contacte amb cònsols dels estats europeus per exposar-los per què el català necessitava l’oficialitat. Els dies previs, a més, va intensificar la pressió amb la campanya “Say yes”, en la qual catalans amb presència mediàtica internacional com Sergi López, Pep Guardiola, Kilian Jornet i Joan Laporta es dirigien en primera persona als governs de la UE per demanar-los el seu suport a l’oficialitat. També van posar de la seva part Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i l’Obra Cultural Balear, que van enviar cartes als representats permanents dels estats de la Unió Europea per reclamar-los que votessin sí a l’oficialitat del català.

En una entrevista a VilaWeb, la vice-presidenta de la Plataforma per la Llengua, Mireia Plana, va retreure públicament als governs català i espanyol no haver fet prou pressió als altres estats per convèncer-los. “Hem fet la feina que crèiem que s’havia de fer. Com que ningú no ho feia, ho hem fet nosaltres”, va dir. Ara, però, l’entitat reconeix que hi ha hagut un canvi d’actitud i diu que, en els contactes que té amb els interlocutors europeus, nota que estan més informats que no pas abans.

L’ofensiva de la Plataforma per la Llengua amb aquesta qüestió es pot entendre bàsicament com una tasca de lobby, com una associació privada amb interessos en les polítiques públiques que es reuneix amb persones clau per als seus objectius i mira de facilitar l’acord, ja sigui amb argumentari a favor del català o amb documents jurídics i financers que demostrin que l’oficialitat no seria cap daltabaix. També, identificant els punts febles de la proposta i cercant recursos per a tapar les vies d’aigua. Tot plegat, en contacte amb els governs català i espanyol, amb qui comparteixen informació i estratègies sobre com convèncer els altres executius.

El darrer moviment que han fet públic han estat les cartes que els batlles de Terrassa, Berga i Cassà de la Selva han enviat a les ciutats sueques amb les quals estan agermanades, una iniciativa promoguda per l’entitat. A les missives, els demanen que facin costat a l’oficialitat i que pressionin en aquest sentit el govern suec, un dels que ha mostrat més reticències a l’oficialitat.

A banda, dilluns, al claustre de l’Institut d’Estudis Catalans, Òmnium Cultural, les universitats, organitzacions econòmiques i empresarials i sindicats catalans presentaran una acció conjunta per a reclamar l’oficialitat. Una via més per a mirar de fer pública la transversalitat de la petició i treure-li el vernís de petició conjuntural per a la investidura de Pedro Sánchez.