13.03.2022 - 20:31
La pandèmia ha fet créixer els trastorns de salut mental i els joves són un dels col·lectius més afectats. Unes realitats que moltes vegades topen amb l’estigma, de manera que demanar ajuda no sempre és fàcil. Per trencar amb aquesta barrera, l’associació Obertament, que treballa contra l’estigma i la discriminació en salut mental, ha presentat la campanya “No és culpa meva”: “Volem normalitzar que es parli de salut mental per posar fi a l’estigma i que, quan la gent ho necessiti, pugui demanar ajuda”, explica Sígrid Pérez-Obiol, cap de la campanya.
Una conseqüència de l’estigma és la inseguretat que origina fer públic un trastorn mental: “Al principi, em vaig topar amb la idea que viure amb un trastorn mental és terrible i que és una cosa que no vols que et passi mai. Ho associava a la idea d’estar trencat. Això et porta a amagar que no estàs bé i a pensar que realment t’ho mereixes”, diu Marc Darriba, activista d’Obertament. “Per culpa de l’estigma, em repetia una vegada i una altra que no estava tan malament.” En el moment més baix, acabava el doctorat, i a la por d’explicar-ho s’hi afegia l’angoixa de pensar que li podria tancar portes professionalment: “No sabia si confiarien en mi per a més projectes si algú sabia que no estava bé.”
L’estigma té moltes cares, però afecta tots els espais i entorns de la vida de les persones que han de conviure amb algun trastorn d’aquesta mena: “Trobem estigma dins el món sanitari, perquè hi ha personal que no està format i que entén que les persones amb un trastorn mental són completament incapaces. Trobem estigma en el món laboral, en el sentit que no et creuen capaç de treballar perquè sols veuen el teu trastorn. També passa en l’entorn educatiu, perquè es pensen que ets incapaç d’aprendre o que ets un ‘geni boig’. I també és als mitjans de comunicació, cada cop que hi ha un assassinat i l’anuncien com ‘un esquizofrènic que mata a una persona’, sense saber en quina mesura el seu trastorn hi té a veure.”
La importància de l’acompanyament
“Quan fas visible el teu trastorn és veritat que, moltes vegades, es trenquen ponts. És inevitable. Però també se’n fan de nous. Que hi hagi persones que t’hagin conegut i que et diguin: ‘Sóc aquí per a tu’, et fa sentir bé i que ets alguna cosa més que el teu trastorn”, diu Darriba. Pérez-Obiol hi coincideix i considera que aquesta exclusió perpetua els estereotips: “Les persones són molt més que el seu diagnòstic.”
Per a combatre aquesta idea, l’acompanyament hi té un rol fonamental i per a una persona amb un diagnòstic té moltes arestes: parlem del tractament farmacològic, però també de l’ajuda professional i de la importància d’un entorn social receptiu. Aquesta suma de factors és clau per a poder demanar ajuda i per a teixir una xarxa de suport que et permeti d’afrontar el patiment. “Quan les coses comencen a anar millor, surts de la bombolla de pensar que estàs sol”, diu Darriba. “Sentir-te acompanyat en el viatge de recuperació és important, perquè fer-ho sol és molt difícil.”
Segons les dades més recents, una de cada quatre persones adultes tindrà un problema de salut mental en algun moment de la vida. Una realitat que és agreujada per la societat en què vivim: “No crec que sigui una cosa totalment individual, sinó que és sistèmica i ens afecta a tots”, explica Darriba. Precisament perquè és una qüestió social, creuen que calen respostes col·lectives i amb el llançament d’aquesta campanya pensen que poden contribuir a crear referents: “Mostrar-nos vulnerables fa que molta gent s’hi vegi reflectida i ajuda a crear els referents que fins ara no hem tingut. I això fa que, com a societat, ens puguem fer més forts.”
“També hauria estat molt bé que hi hagués personatges amb trastorns mentals en productes de ficció, en sèries o al cinema, i que defugissin dels tòpics. Pot servir per a veure que hi ha persones que conviuen amb el seu trastorn i que la seva personalitat és una mica més que això”, assenyala.
“Ningú no està sol del tot i d’això se’n surt”
Els joves expliquen que Obertament els ha proporcionat un espai en què totes les històries són igual de vàlides: “Hem creat un espai on compartir experiències, ningú jutja ningú i ens acompanyem els uns als altres”, explica Darriba. Tanmateix, puntualitza que no és cap grup de suport mutu i que la seva funció no és pas terapèutica, encara que, d’alguna manera, pugui ajudar els integrants i tingui una repercussió individual positiva.
Sentir-nos jutjats. La por al futur. La pressió.
La tristesa, la ràbia, l’angoixa, la frustració… afecten de ple la salut mental.
🖐Trenquem amb el tabú i demanem ajuda!https://t.co/To6MuFSFT3— Obertament (@obertament_sm) March 1, 2022
Tots els activistes coincideixen amb el fet que no representen un col·lectiu, sinó que cadascú parla de la seva història, atès que parteixen de les seves vivències: “Per això parlem de trastorns i no de malalties, perquè ningú no presenta els mateixos símptomes, perquè els tractaments han de ser individualitzats i perquè no hi ha una causa concreta. No t’infectes de depressió com t’infectes de covid, sinó que parlem d’una suma de factors: n’hi ha d’ambientals, uns altres de socials i, finalment, els genètics.”
Per Pérez-Obiol, l’estigma sobre la salut mental és la incapacitat de poder parlar-ne obertament i els prejudicis que es tenen sobre les persones que els pateixen i, per això, posar-hi fi és clau per a atacar l’arrel del problema: “Com més recursos hi hagi, millor, però si no trenquem la barrera de l’estigma i la gent no se sent còmoda per a accedir a aquesta ajuda, no serviran de res la resta d’inversions.”
