Generació Urquinaona

El formigueig que tenia al cos des de mig matí no era l’adrenalina rabiosa i alliberadora del Primer d’Octubre, sinó la fase següent. Havia paït la ràbia més de pressa i tenia el cos en tensió, a l’expectativa –feble, però expectativa al capdavall– que podíem fer que passés alguna cosa. Quan això mateix passa a molta gent alhora i reunida al mateix lloc, es mastega a l’aire. I quan vaig arribar a l’aeroport es mastegava. La policia abocava en l’ambient una violència que el feia difícil i feixuc. La gentada, ja distribuïda en llocs estratègics, impressionava. I jo no sóc precisament William Wallace, de manera que primer de tot vam adreçar-nos a una planta de l’aparcament: des d’allà tindríem una perspectiva global del cercle amb què els Mossos amenaçaven el grup de manifestants que eren al cor de tot.

Només de veure-ho de lluny jo m’esporuguia, nerviosíssim. M’hi quedava però contra l’instint. I de cop la vaig veure. Palplantada davant un agent robotitzat de la BRIMO, tot blau marí, armat de cap a peus, la meva cosina petita. Quieta i sense immutar-se-li cap múscul, cara a casc amb un paio armat, assumint-ho tot, a catorze anys. Jo en tenia vint, llavors. I em va capgirar l’actitud. No per paternalisme ni sentiment de protecció, sinó per pura admiració. I per dins l’aparcament vam anar-nos-en amb ella i els seus germans, que vaig veure un cop a baix. Ens hi vam quedar pràcticament fins al final, i cadascú va marxar a casa seva amb el regust agredolç d’haver començat una cosa molt grossa i haver estat peó necessari i parcialment responsable d’una altra enganyifa.

El meu cosí (llavors disset) me’l vaig trobar un parell de dies després, quan tot s’havia enlletgit encara més a l’Eixample, resguardant-se com tots de les flamarades de brutalitat que repartien els mossos. La meva cosina no sé què va fer ni l’endemà ni l’altre. Jo aquells dies vaig aprendre a posar-hi una mica més la pell. Com els meus amics. No ho dic per lluïment, perquè no és pas que en tingui gaire, i molt menys en el meu cas. Ho dic per reconèixer al fenomen la mida justa i treure’n una mica l’heroisme. Ho dic perquè érem nosaltres. Sí que hi havia valents, a primera fila. Sempre n’hi ha. Però la segona i la tercera i la novena eren plenes de dubitatius i tremolosos que ens hi quedàvem perquè allò donava cos i feia viable de resistir. I perquè sentíem que tenia sentit. O que en tenia més ser-hi que no pas no ser-hi.

Als talls de carretera i als xamfrans sí que hi havia la mateixa fiblada que el Primer d’Octubre. Gent que ho tenia tot per fugir i que tanmateix es quedava. L’únic que va canviar era l’estètica, més caòtica, pels sentiments que ho motivaven. Abans, determinació; ara, frustració. Però no hi havia res més que gent normal plena de por que feia balanç i entenia que s’hi jugava alguna cosa. Jo ho vaig veure, aquella setmana. Com els amics menys arrelats al projecte del procés prenien, primer, distància, i en cosa de dos dies es posaven guants i buf. Com els pares que de primer subscrivien la criminalització mediàtica acabaven preparant les ulleres de plàstic dels fills. D’aquesta història, la deformació més perniciosa que se’n pretén no és tan sols considerar-ho violència, sinó fer veure que allò eren espurnes d’indignació desorganitzades i sense significat.

Si Urquinaona i l’aeroport van ser tan importants, malgrat els intents de banalitzar-los com rebequeries o desviacions d’intolerància, és perquè, com el Primer d’Octubre, van mostrar a la llum del dia –i de la nit– que és mentida que no es pugui controlar el territori, o que per fer-ho calgui gent extraordinària o fanàtica o desesperada. La gent mai no es mobilitza perquè sigui valenta, sinó perquè té alguna cosa a protegir. I, en part també per tot això, és mentida que sense eixamplar la base no hi hagi consens del perdedor. Perquè fer la independència és una posició, i tenim molts més números d’arrossegar gent si la independència es presenta com allò que és, una causa important, que no pas si els independentistes mateixos l’esfilagarsem com si no fos digna de lluitar.

Dessota això, és clar, hi ha d’haver alguna cosa a preservar. I potser la meva cosina sí que recordarà per sempre tant el Primer d’Octubre com Urquinaona. Però enmig d’aquesta desfeta tan agra en què ens ha enfangat la retirada de l’independentisme institucional, als joves els ensenya que lluitar per la independència no paga la pena perquè és un debat ajornable que, aturat, no erosiona res. Mentrestant, així com la meva generació i les del voltant van polititzar-se amb el procés i n’han pogut dimensionar de primera mà la importància, les noves generacions es polititzen amb l’ecologisme, el feminisme i l’antiracisme. Que això passi no és dolent en si mateix, és clar. Però camufla una decadència cultural i nacional a Catalunya força profunda. Camufla el fet que deixar de confrontar-te no et fa reunir forces sinó perdre marge de maniobra.

Sempre la repeteixo, però és la poca lliçó que he après del cert fins ara. En aquest punt del conflicte no hi ha mitja part. La història no es congela, avança sense clemència i ho fa en la direcció de la força –de la força que té l’estat, en aquest cas. Fer catalans és una cosa molt difícil. Nosaltres, els qui més o menys no defugim l’etiqueta ‘generació Urquinaona’, vam criar-nos amb una catalanitat a contravent, i tot això que ha passat aquests últims anys ens l’ha enfortida perquè hi havia fonaments. Les noves generacions, en canvi, creixeran enmig de la pacificació nacional i amb problemes globals que els esclataran als dits. I sense fonaments que els apuntalin en l’eix nacional. El regust de derrota és recent, la política s’evapora, els mitjans públics es castellanitzen i perden influència, i el castellà és omnipresent a les xarxes.

Per això calcular quants joves seran independentistes d’aquí a uns quants anys segons dades demogràfiques no té solta ni volta si ser independentista es buida de significat. Perquè no hi haurà cap jove que es planti davant la policia per una causa que sempre es pot adormir.