El país de la ‘generació Guillem Agulló’

Molts lectors continuen corpresos encara per la cruesa de La mort de Guillem, el film que retrata el patiment dels pares del jove antifeixista valencià assassinat a Montanejos l’11 d’abril de 1993. L’obra de Carlos Marques-Marcet barreja imatges de ficció amb altres del judici, de les manifestacions i de l’ambient de l’època. Sobre els crèdits finals del film sona la cançó que Xavi Sarrià, nascut l’any 1977, ha escrit com a homenatge a Guillem Agulló, nascut a Burjassot l’any 1974, a les acaballes oficials del règim de Franco. La cançó parla de sobreviure a tots els impossibles i de resistir. També, d’històries prohibides que ningú no ha explicat mai. És una cançó generacional. De la generació de Guillem Agulló.

‘La mort de Guillem va marcar un abans i un després per a la nostra generació i per a nosaltres és la presa de contacte amb la consciència més militant que calia tirar endavant malgrat tot’, diu Sarrià quan reflexiona sobre la cançó i sobre aquest fet generacional d’obrir els ulls a la consciència de ser país d’una manera ben diferent de com ho havien viscut els seus pares o els seus germans grans.

El cantant i ex-líder d’Obrint Pas no és una illa enmig d’un oceà ideològic sempre en construcció. Hi ha característiques que entren a formar part del seu pensament polític: l’antifeixisme, la recuperació decidida de la llengua en tots els nivells i el feminisme són alguns dels trets que caracteritzen la generació de valencians que ara ocupen molts llocs de responsabilitat en les administracions anomenades del canvi.

I és per això que hem cercat altres mirades per a contar aquesta història. Coetanis de Guillem Agulló que ens expliquen el quan, el com i el perquè. Les pors, les esperances i les frustracions a l’hora de descobrir i de construir el país. A l’hora de descriure la nació sencera des de la valencianitat.

El desvetllament

Lluïsa Cifre és d’Alfafar, a l’Horta. Va nàixer l’any 1973 i és professora d’institut i una de les ànimes de Ca Revolta. Diu que la sensibilització li va arribar a l’institut, perquè els seus orígens familiars eren ben diferents. ‘Jo vinc d’un entorn faller i era molt blavera. A l’institut vaig començar a adonar-me que tot allò que m’havien contat fins en aquell moment no era d’aquella manera. I allí vaig començar a tenir sensibilitat política’, explica.

Mirant enrere, Cifre veu en aquest blaverisme les bases d’allò que després ha estat el seu pensament: ‘Jo tenia un sentiment valencianista que estava associat al món blaver, un món anticatalà, però crec que això em va posar les bases per a dir: “Sóc valenciana, però ser valenciana és molt més del que m’han dit que era”.’ Per a ella, arribar a la Facultat de Filologia Catalana de la Universitat de València va ser com entrar en contacte amb uns altres mons. Aquests mons es van eixamplar amb una militància que reuneix la llengua i el fet nacional amb la lluita feminista i la integració en una mena de construcció transversal a tota la societat.

Beatriu Cardona és de Cocentaina, al Comtat, nascuda l’any 1977, i  és sindicalista i professora associada de la universitat. ‘A setze anys, quan feia tercer de BUP, un grup d’amigues i amics del poble vam començar a reunir-nos per parlar de coses. Teníem la necessitat de parlar d’una realitat que no era exactament la que vèiem a Canal 9. TV3 es veia quasi de manera clandestina gràcies al repetidor de la Carrasqueta i era obvi que volíem viure en un país diferent’, explica. Cardona tenia setze anys quan van assassinar Guillem i no recorda que al poble es fes cap homenatge.

Joanjo Garcia va nàixer al barri d’Orriols de València l’any 1977. És escriptor i professor de català per a adults. Son pare és d’un poble molt menut de Conca i sa mare és valenciana, però a casa es parlava castellà. ‘Jo hauria pogut ser blaver, però el blaverisme, l’anticatalanisme, es cura anant a escola’, afirma.

Va ser a COU, a les lliçons de sociolingüística del llibre de llengua, on trobà la resposta sobre què passava en sa casa i en l’entorn dels seus amics. Llavors va començar a parlar català i això va fer que també el parlassen amics i cosins. ‘Jo arribe a l’independentisme per un buit, en un moment en què no hi ha cap ideologia que em satisfaça. Nosaltres ens trobem que tot ha desaparegut. Era complicat crear-se una identitat política en una societat sense política. Aquest va ser un dels grans triomfs del franquisme. Arribe a l’independentisme perquè un dia vaig a un Aplec del Puig amb un amic de l’escola que era un anarquista, rockabilly i valencianista’, recorda.

Sobre la mort de Guillem Agulló, diu que sí, que després va fer recompte i sí que hi havia algú a l’institut que participava en alguna cosa. ‘Amb alguns companys després coincidisc en la militància en l’AEN, l’Assemblea d’Estudiants Nacionalistes, amb gent com Aitana Guia, Muriel Villanueva, Xavi Sarrià. Ja érem uns quants’, explica. Discrepa en això de la ‘generació Guillem’. Si s’ha d’identificar amb cap etiqueta, prefereix ‘generació Obrint Pas’.

Rubén Trenzano va nàixer l’any 1976 a l’Orxa, al Comtat. Va estudiar filologia catalana a la Universitat de València i és, des del 2015, director general de Política Lingüística de la Generalitat. Va estudiar el batxillerat intern en un institut de Xest, dins el complex de la Universitat Laboral. ‘Hi vaig fer quatre anys i allí, amb col·legues i professors, vaig despertar-me. També al poble, a casa, havia tingut un cert interès per la nostra llengua, però el desvetllament es produeix els últims anys d’institut’, recorda. Trenzano explica que l’assassinat de Guillem va passar quan feia tercer i que sí que va entendre què significava ser antifeixista.

Considera, com els altres coetanis, que l’arribada a la Universitat de València va ser una mena d’epifania, el fet de trobar portes obertes. ‘Vaig saber que volia deixar la pell pel meu país i per la meua llengua’, conclou. Es va afiliar al BEA, el Bloc d’Estudiants Agermanats, on també van militar la vice-presidenta Mónica Oltra, el president de les Corts, Enric Morera, la consellera Rosa Pérez Garijo i el magistrat Joaquim Bosch, per exemple.

Quin mapa dibuixem quan parlem de país?

Els cinc protagonistes d’aquest reportatge tenen en comú una concepció desacomplexada del País Valencià. Sense gaires deutes. Amb molts interrogants. L’observen a partir de la valencianitat, però per a tots el país arriba on arriba la llengua comuna. La normalització, la dignificació de la llengua. Són els primers fills de la ‘línia’. Xavi Sarrià parla sovint dels esforços que feien per a no ser els rarets de l’institut, per trencar barreres.

Lluïsa Cifre explica que a l’institut va veure amb claredat que el País Valencià era alguna cosa més que una regió d’Espanya. ‘Jo tenia clara la idea de Països Catalans, però és que molt prompte vaig diferenciar entre el somni i la utopia. Diferenciar el projecte cultural ideològic i de futur també polític, de la realitat de què partim. Sempre he estat entre dues aigües. Molt conscient que calia lluitar des del País Valencià i que, si volem construir més enllà, no podem negar que ací no hi ha una base social per a parlar d’uns Països Catalans. Podem parlar d’una unitat cultural, històrica, de la mateixa llengua, però hem de construir molt encara.’ Cifre explica que té bona relació amb la gent de Maulets i s’hi ha sentit a gust, però que els ha separats aquest sentit de la realitat que li agrada aplicar a les seues lluites.

Joanjo Garcia defineix un país com una experiència. ‘A la Universitat de València descobrim el país que tenim i que va de la Marina a Castelló. Érem a la Universitat de València, que intenta capitalitzar el valencianisme. Descobreixes que els Països Catalans són una fantasia perquè ningú de Barcelona ve a estudiar a la Universitat de València. Si els Països Catalans són desvertebrats és perquè tenim un país amb unes ciutats molt potents: Alacant, València o Barcelona.’ Quan era petit, Garcia estiuejava al poble del pare, a Conca. Quan és a la Universitat, accepta invitacions d’amics per anar a Moros i Cristians i descobreix Alcoi; o a Barcelona, l’Onze de Setembre: ‘De sobte, no només coneixes el país sinó que el fas teu. És un moment de molta efervescència. Ens autogestionem.’

Rubén Trenzano comparteix la idea dels seus coetanis: ‘Quan estava a la universitat, els límits del país els tenia molt vinculats a la llengua. Jo em vinculava a l’espai on era present la llengua. Compartim un espai cultural, lingüístic, encara que cadascun dels territoris que formen els Països Catalans tinguem els nostres trets més polítics individuals. I això no és cap entrebanc perquè ens puguem entendre i puguem treballar braç a braç. Ho fem i així ha de continuar així en el futur.’

Xavi Sarrià va nàixer a Barcelona i des de menut ja va ser educat amb la consciència de la llengua i la cultura. Quan descriu el país, tampoc no hi posa fronteres: ‘Per a nosaltres era l’àmbit lingüístic. Era el que començàvem a descobrir en els concerts que fèiem arreu del País Valencià primer, i després arreu de la geografia dels Països Catalans. Eixes assemblees, eixos joves, eixos grups com nosaltres. Amb l’assassinat de Guillem ens vam adonar que formàvem part d’un col·lectiu que anava molt més enllà dels nostres barris i de la gent que coneixíem.’

La música com a trencaglaç

En totes les converses amb els cinc entrevistats, la música apareix sempre com un dels elements fonamentals per a la descoberta i per a la transmissió d’idees.

Xavi Sarrià s’entusiasma i deixa anar els records d’aquells anys que considera un moment històric. ‘Moltíssima gent que havíem nascut després de la mort de Franco començàvem a prendre partit i a conèixer el nostre territori. Tot era molt complicat, perquè no hi havia xarxes socials, ni infrastructures ni tampoc festivals. Ens autogestionàvem i gràcies a això grups com el nostre tiràrem endavant i fèiem front a una mena de criminalització de la cultura feta en la nostra llengua i de tot allò que representava. Hi havia, això sí, una xarxa d’entitats, de casals, d’assemblees, de gent voluntària que organitzava els concerts. Nosaltres tocàvem i la gent jove cercava aquest relat propi, el fet de no sentir-nos sols. Sentíem que formàvem part d’un col·lectiu, d’una manera d’entendre la vida, el país i la societat’.

A la primeria, Obrint Pas tenia seguidors joveníssims, tant com ho eren els músics, i uns i altres van anar creixent junts. Però a poc a poc s’hi van afegint els que vénen darrere en un relleu natural i, com diu la cançó dedicada a Guillem, són un ‘llegat de lluita inesgotable’. Ixen als carrers i fan florir la primavera valenciana i no deixen de mobilitzar-se.

És el cas de Lluïsa Cifre, que va entrar en la música en català mitjançant els cantautors, però després va descobrir els Tirant de Rock. Se sent membre de la generació Obrint Pas. ‘Al principi hi havia molt pocs grups que cantaven en català ací. Anàvem seguint-los als concerts i la cosa va agafar una dimensió brutal. A mi, que sóc docent, la música m’ha ajudat a acostar els xiquets a la cultura catalana en general. Quan estava a Requena, per l’institut van passar Xavi Sarrià, Pau Alabajos, i l’alumnat n’estava encantat.’

Joanjo Garcia és taxatiu i s’uneix a la tesi de la generació ‘Obrint Pas‘ i del nomadisme musical: ‘Jo he descobert pobles del País Valencià per la música. Anàvem darrere d’ells i recorríem el país. En un cap de setmana els seguíem a dos o tres pobles on actuaven. Els han arribat a contractar els casals fallers i omplien el poble de públic que els seguia. La Gossa Sorda, els Zoo, que en són una mica hereus. Veus coses com el Feslloc i t’omples d’esperança. Aquesta connexió era bestial.’

Beatriu Cardona escoltava Sau, els Pets i Obrint Pas. ‘Eren les tres potes. Quan la Gossa Sorda va començar jo ja m’ho mirava d’una altra manera, però quan eres jove la música t’ajuda molt a connectar amb el món i, encara que siga lúdicament, és una manera de protestar, d’apel·lar als nostres instints, com l’art, la literatura. La música pot transcendir més enllà d’un missatge polític i et connecta amb tota la humanitat.’

Quin país veuen quan miren el futur

Beatriu Cardona troba a faltar el caliu, l’escalforeta que hi havia aquells anys. ‘Ara és el moment de veure on som i on volem arribar. Hi ha molt jovent conscienciat però em sembla que com a societat no en tenim cura i l’aboquem a una vida que serà pitjor que la nostra i això, ideològicament, els pot marcar negativament’, lamenta.

Lluïsa Cifre és un pèl més optimista i veu una xarxa de llocs on es pot viure el fet nacional amb tota normalitat, Encara que a vegades faça la sensació de viure en un gueto. ‘Així i tot, es va normalitzant i hi ha espais que no són estrictament nacionalistes però veuen el fet nacional d’una manera més natural. Val la pena de treballar a partir dels àmbits socials perquè isca alguna cosa que il·lusione per a donar continuïtat a un projecte de país’, matisa.

Xavi Sarrià explica que totes les generacions aporten la seua mirada. ‘El concepte “nacionalisme” ha estat molt criminalitzat, però ara la gent jove hi dóna la seua força pròpia. Hem enderrocat eixos murs que ens volien aïllar. Vas a un concert de música en català i veus milers de joves que es donen força. Nosaltres no vam tindre complexos i ells cada vegada en tenen menys. Hem de reivindicar tot el que fem ací.’

Joanjo Garcia reflexiona sobre la visibilitat del país: ‘A vegades pense que som un país clandestí, que hi ha molta desconnexió i molta desconfiança, encara. Potser és perquè no hem caminat a les mateixes manis o si hi hem caminat anàvem en blocs diferents. I pel que fa a la relació amb Catalunya, la nostra generació no ve a reclamar res. Estem en peu d’igualtat. Amb Obrint Pas va ser la primera volta que ser valencià engrescava molt.’

Qui veu més clar el futur és Rubén Trenzano. Es posa la jaqueta de polític en exercici i explica que veu el futur positivament i arribant a una maduresa. ‘Som una generació que va nàixer després de la mort del dictador, que hem estat educats en unes altres claus. Hi ha conflictes que perviuen. Encara hi ha molts hereus del franquisme, els tenim pel carrer i a les institucions i també a les estructures judicials, però hem d’anar amb passos ferms, amb els peus a terra. L’escola ha jugat un paper importantíssim en aquest futur i jo sé que els meus fills heretaran un país molt millor que el que jo em vaig trobar.’