Generació Covid

Un dels articles, llegit darrerament, que m’ha impactat més ha estat aquest del Financial Times: “Els nois no estan bé. La generació covid hi surt perdent”, amb dades, enquestes i testimonis, sobretot anglosaxons, de l’impacte econòmic, emocional i d’expectatives entre la població que comença ara el seu projecte vital (gent de 18 a 29 anys). Estudis i articles similars, se n’han fet a França, per exemple, a través de Le Figaro, i parlen del sentiment de desolació i d’abandonament. El Financial Times explica directament que comença a covar-se un sentiment de greuge envers les generacions més grans, que tenen un coixí que els permet d’afrontar la pandèmia, mentre els joves són deixats de banda. No future.

Potser ha estat la influència de la lectura del llibre Generació Tap, de Sala i Cullell, que parla dels greuges intergeneracionals, i de les injustícies que ens afecten pel simple fet d’haver nascut un any o un altre; potser és el fet de tenir coneguts i amistats amb fills d’aquestes edats, que et deixen anar comentaris i mirades que parlen totes soles; fins i tot pot haver estat la lectura positiva del gran David Marín a “Generacions”, un article del Punt que veu amb esperança la següent generació, la Z, la que va ara a l’institut: si ara són capaços de superar el moment de la pandèmia, es menjaran el món. Fora plorar.

En tot cas, de l’article del Financial Times impressiona de llegir segons quines dades: més del 50% dels joves entre 18 i 29 anys dels Estats Units viuen a casa els pares, amb xifres no vistes de des la Gran Depressió dels anys trenta. Aquest fenomen (ben present de fa dècades a països com Catalunya) era minoritari entre els joves nord-americans dels anys vuitanta, quan només el 30% vivien a casa els pares. D’aleshores ençà la xifra de joves a casa els pares ha anat creixent sense parar (No tot és pandèmia, també hi ha una cosa que es diu crisi, desocupació i estudis cada cop més cars). Així, doncs, la xifra de joves de menys de trenta anys que viuen a casa els pares als EUA ha viscut aquesta reveladora evolució: 32% (1980), 36% (1990), 38% (2000), 44% (2010). Ara, hem passat del 47% (febrer 2020) al 52 % (juliol 2020). Durant sis mesos de pandèmia, doncs, ha crescut 5 punts, tants com en una dècada, i ja són 26 milions d’individus.

Però també hi ha comentaris que impressionen. Els comentaris de l’article (“Si no vigileu que no acabem desocupats i pobres, per què us hauríem de protegir, als grans, diu Polina, de trenta anys, del Canadà”), o els comentaris d’amics i coneguts que tenen fills d’aquestes edats i te’ls comenten amb la mirada fixa a l’horitzó (“A mi em diu: sortiré amb una escopeta a matar polítics, pare”); o les mirades dels joves que et trobes als carrers, aquests dies, en què veus, amb sort, ràbia positiva dins uns ulls darrere la careta. Aquesta és la meva esperança: que en surti ràbia positiva, de trobades col·lectives, en reunions furtives.

Hi ha una enquesta d’Oxford University, citada pel Financial Times, que relaciona l’edat amb el grau de satisfacció amb la democràcia que és demolidora. A la gent nascuda abans del 1943 (generació d’entreguerres) i a la de la generació Tap (abans del 1964), l’edat no els passa factura, i més del 50% estan satisfets amb la democràcia, per grans que es facin. La meva generació, la generació X (1965-1980), i els mil·lennials (1981-1996), l’edat ens passa factura. Quan els de la generació X vam arribar als quaranta, més de la meitat deixàvem d’estar satisfets amb la democràcia. No satisfeia les expectatives. Els mil·lennials, no han arribat mai a ser el 50%. Quan tenien vint-i-un any vorejaven el 50% i quan arriben als trenta-cinc van pel camí de baixar fins al 40%.

El comportament electoral dels joves les pròximes eleccions catalanes del 14-F. M’agradarà de veure aquesta dada, a curt termini. A mitjà termini, el seu projecte vital de ràbia positiva i menjar-se el món amb les dents esmolades.