Els gendarmes i jo

La primera vegada va ser al peatge de Niça. Acabava de pagar i, allà mateix, em trobo dos gendarmes. A una distància prudencial (o no), uns quants uniformats amb metralleta (o kalàixnikov, que d’armes no n’entenc).

—D’on ve?
—De Masquefa.
—On va?
—A Nàpols.
—I què hi va a fer, a Nàpols?
—Vaig a fer una conferència.

En aquell moment em vaig adonar que li explicava una història inversemblant. M’acompanyaven dues amigues de Masquefa i tot plegat no tenia gaire aparença d’expedició acadèmica, tot i que a elles no els van fer cas. Intentant d’explicar l’escena li vaig dir que era professora d’universitat. Va ser dir-li això i recordar que, com que m’havien previngut tant sobre els robatoris a Nàpols, no portava cap document que ho acredités i aleshores vaig començar a posar-me nerviosa. Ell va continuar el seu interrogatori, però ja no li interessava tant què anava a fer a Nàpols sinó què feia a la universitat. Em va demanar si feia classes de francès, li vaig respondre que gràcies per la floreta, però no i, finalment, em va dir que podia marxar.

A mi, la policia sempre m’ha fet por. Potser perquè quan era petita no ens amenaçaven amb l’home del sac sinó amb la Guàrdia Civil, tenia pànic de tot el que tingués aires de milícia. Em feien por els jeeps i els avions (sort que en passaven pocs) i tenia una línia imaginària a Masquefa que no travessava mai perquè, una mica més enllà, hi havia la caserna de la Guàrdia Civil. Una vegada que estava asseguda a l’entrada de casa mirant l’àlbum de cromos de la Nestlé (després vaig saber que era del Cousteau) va entrar un guàrdia civil. Jo em vaig quedar immòbil, mirant fixament un cromo. No sé quanta estona va passar, però es devia fer prou llarg perquè ell comencés a ajupir-se per mirar-me, però jo continuava immòbil. Aleshores la meva mare va provar de convèncer-me dient-me que era el senyor Roman, que era molt bon home, però jo continuava sense treure els ulls del cromo (ara que m’he fet gran sé que, efectivament, era una persona excel·lent) i quan ell va sortir perquè l’escena era realment tensa, jo me’n vaig anar disparada cap a dins de casa. Amb aquests antecedents, ja es pot entendre que la meva relació amb els cossos i cosses de seguretat (neologisme encunyat per la llengua inclusiva) no és gaire fluida.

La segona vegada estàvem aturats a l’àrea de descans de Montpeller. Jo estava concentrada consultant el GPS quan la meva acompanyant va dir amb un fil de veu: “Carme…”

Aixeco el cap i aquella vegada eren tres gendarmes amb metralleta (o kalàixnikov) que ens envoltaven. Un altre cop l’interrogatori (documentació, d’on véns, on vas, què hi vas a fer) i jo explicant-los que portava el meu fill a Itàlia, però el fill dormia (com sempre) al seient del darrere i no l’havien vist. Quan van comprovar que, efectivament, hi havia un fill, i després d’haver-los explicat mitja vida, em van deixar marxar.

La tercera vegada anava circulant entre Montpeller i Nimes i, de cop i volta, veig pel retrovisor que una moto em segueix. Després dues i després tres. Penso que potser estic corrent massa, però no. Continuo i una de les motos m’avança, l’altra se’m posa al costat i l’altra al darrere. Em miro el del costat i em diu que m’aturi. Jo m’aturo allà mateix i em diu que no, que pari a la primera àrea de descans. Entro a l’àrea, que estava deserta i amb mi els tres motoristes. Aquesta vegada anava amb el meu altre fill i ens separen. Un m’interroga a mi, l’altre escorcolla el meu fill i l’altre comença a registrar el cotxe i ho desmunta tot menys el motor (quan vam acabar, vaig esperar pacientment que ho tornés a posar tot al seu lloc). D’on véns, on vas, etc., etc., i, el que escorcolla el meu fill, li porta el seu DNI. Veu que tenim els mateixos cognoms però invertits i em demana com és això. “Je suis célibataire” (quin gust dir-li això). Aleshores em pregunta què hi fa el meu fill a Itàlia i li dic que juga a futbol. El que escorcolla el meu altre fill sent tocar campanes i diu: “I com és que fuma si juga a futbol?” Així descobreixo que el meu fill fuma i li dic que el que juga a futbol és un altre, que no és allà, que l’anem a veure. Quan ja comencen a veure que no sóc jo (sigui qui sigui aquesta que cerquen), em demana si vull la independència de Catalunya (tot això passava abans del procés) i em diu que ell és català tot i que, el català, no el parla. Quan ja m’han muntat el cotxe i em diuen que podem marxar, li demano: “Escolti, ara que ja ha fet la seva feina, em pot dir què cerquen? Algun cotxe com el meu? Algú que s’assembla a mi? És que ja és la tercera vegada que m’aturen.” Em diu que no, que és aleatori i que m’ha tocat a mi.

La quarta vegada també era sortint d’un peatge, plovia a bots i barrals, jo vaig agafar un paraigua mentre ells quedaven xops. Als amics que m’acompanyaven no els van fer sortir. La cinquena vegada, la sisena vegada… Bé, cada vegada teníem escenes semblants sense treure cap a res. La darrera vegada també era al peatge de Niça. Aquesta vegada em van fer arraconar, em van fer sortir només a mi mentre escorcollaven el cotxe. Em van dir: “Vostè passa molt sovint per aquí, oi?”, i vaig dir que sí, però que era l’última vegada perquè ja anava a recollir el meu fill que era a Assís. Error. “On és això?” “Ostres, que no coneixeu la història de Sant Francesc d’Assís, els ocellets, els animalons…?” Em van dir que els l’expliqués (tinc un amic que sosté que si m’aturen és perquè volen que els expliqui històries). I aleshores, la troballa.

Ja he explicat moltes vegades que, quan estava embarassada, sempre deia: “Que surti com vulgui però que no sigui del Barça.” Això no em va estalviar que em sortís un futbolista, però, almenys, no era culer. Aquell any el Barça crec que va guanyar la Champions a Roma i el meu fill va passar del Vila-real i es va fer del Barça. Estava tan emocionat que em va demanar que li portés senyeres per als seus amics i jo, que mai no havia tingut una senyera, en vaig comprar uns quants metres dels quals en va sortir potser mitja dotzena. Ja ni recordava que les portava quan una gendarme me les va brandar com un trofeu. Una història més. El Barça, la Champions, el fill adolescent convers… Bon viatge. I oh, sorpresa, aquell cop, per primera vegada, els carabinieris em van aturar en entrar a Itàlia.

He dit la darrera vegada i no és del tot cert. Com que mai no he sabut per què m’aturaven, tampoc no he sabut per què m’aturaven quan anava a Itàlia, però no quan anava cap al nord. Per aquest motiu, jo ni pensava en les meves topades amb els gendarmes quan em disposava a fer una de les coses que volia fer abans de morir: tornar a Amsterdam. Hi havia un congrés i vaig aprofitar per anar-hi amb el meu fill futbolista. Tot just acabava de deixar enrere Perpinyà quan m’aturen.

—D’on ve?
—De Masquefa.
—On va?
—A Amsterdam.
—I què hi va fer, a Amsterdam?
—Vaig a un congrés.
—De què és el congrés?
—De lingüística.
—Com és que va a un congrés de lingüística?
—És que sóc lingüista.
—Lingüista… Coneix el Joan Peytaví?
—I tant, som molt amics. [Gràcies, Joan.]
—D’acord, ja pot marxar.
—Gràcies i doni records al Joan.

I aquí salta el meu fill: “I a sobre vacil·lant-lo!”

Al cap d’un temps vaig trobar el Joan Peytaví, li ho vaig explicar i no tenia ni idea de qui podia ser (jo havia pensat que potser eren veïns). En tot cas, de tornada no ens van aturar i, si el meu futbolista preferit va passar per un coffee shop a Amsterdam, no ho vaig arribar a saber.