Gemma Ventura: “Quan algú em diu que és molt bona persona, no me’n refio gens”

Encara paeix el reconeixement que significa un premi com el Josep Pla. Gemma Ventura Ferré (el Vendrell, 1990) és periodista i escriptora i la passada nit de Reis va constatar que la màgia existeix. La seva primera obra, La llei de l’hivern (Destino) va imposar-se com a millor novel·la. Ventura, amb trenta-dos anys, s’afegeix a la llarga de llista de guardonats amb el Pla, inaugurada fa cinquanta-cinc anys amb Onades sobre una illa deserta, de Terenci Moix.

El llibre és una oda a la imaginació i a tot allò que ens fa ser qui som. Amb un aire molt íntim, Ventura és capaç de fer visible l’invisible: les persones que no hi són, però que ens guien a cau d’orella. La protagonista de l’obra acompanya el seu avi els darrers dies de la seva vida. Un avi amb qui té un vincle molt especial i de qui ha après moltes coses. Amb ella reflexionem sobre allò que ens deixa empremta, sobre els entrebancs amb què topa la vellesa i sobre l’èxit que tot just comença a assaborir.

Ens citem a la llibreria Ona de Barcelona i quan hi arribo la trobo quadrant horaris: “Posa-m’ho aquest dia mateix”, diu mentre assenyala un calendari que té una de les dues dones que l’acompanyen. Té un mes ple de presentacions del llibre. D’escriure i fer entrevistes, a contestar-les. Se li ha girat feina.

—Com és ser a l’altra banda de l’entrevista?
—Igual d’estimulant, perquè l’esforç és el mateix, intentar dir alguna cosa que valgui la pena.

—Sempre heu escrit?
—Sí. Quan era petita, tenia una llibreta i hi anava escrivint. Era molt tímida i amb només tretze anys ja em van fer anar a treballar. Era en una empresa de construcció i feia factures. Recordo que els robava llibretes i escrivia poemes. Però sempre havia pensat que era impossible que m’hi pogués arribar a dedicar. Pensava, “no tens ni periodisme i no et coneix ni Crist”. M’agrada recordar aquesta situació per no perdre l’agraïment. Els miracles existeixen.

—De fet, éreu mestra de música i vau canviar de gremi…
—Vaig estudiar magisteri i vaig fer de mestra de primària. Tenia nens que anaven de P3 fins a sisè. M’encantava, però alhora em va fer adonar de com és d’important aquest ofici. No tothom pot ser mestre. És massa fàcil ser mestre, el nivell d’exigència és baix i és un ofici en què s’hauria d’exigir molt més, perquè ens hi juguem molt. Ens hauríem de replantejar qui pot ser mestre i qui no. Hi ha mestres que fan faltes d’ortografia i n’hi ha que van amb una arrogància… L’impacte que tenen en els nens és molt gran. Els condicionen la vida. Ser mestre és molt més que ensenyar que dos més dos són quatre. És entendre la singularitat de cadascú, cal una ment molt oberta.

—Com va ser el canvi?
—Vaig fer de mestre un any i em vaig apuntar al taller de l’Eva Piquer. Eren quatre classes i després del primer escrit ella ja em va proposar de publicar-lo a Catorze. Jo vaig al·lucinar, em deia a mi mateixa: “No pot ser, ara descobrirà que sóc dolenta…”. Però després del segon escrit també m’ho va dir i, al final, es va convertir en la feina.

—I de cop i volta, el premi Josep Pla. I amb la vostra primera novel·la… Us ho esperàveu?
—Estic molt contenta. Veig què comporta i sé que és un acompanyament excepcional per al llibre. Es publica moltíssim i sé com és de difícil que algú et faci una entrevista per un llibre. Treballar amb aquesta dimensió és un regal.

—Com s’entoma rebre un reconeixement d’aquesta mena essent tan jove? De vegades sembla que costa reconèixer els joves…
—Amb trenta-dos anys ja no ets jove. La joventut s’està allargant massa. A vegades surt un escriptor amb quaranta anys i diuen “jove promesa”. Amb quaranta anys no ets jove, amb trenta-dos, tampoc. Ets jove amb vint anys. I no passa res. No cal allargar els períodes. Sembla que estiguem negant una evidència i és que les persones creixem. Ens fem grans i envellim i en comptes de viure-ho amb naturalitat anem allargant les etapes.

—…
—Però estic molt contenta. Feia molt de temps que volia escriure un llibre, passa que em feia tant de respecte que m’ho negava a mi mateixa. Em feia de censura. El pitjor jutge que tenim som nosaltres mateixos. Vaig haver de marxar sola a Escòcia per adonar-me que podia. La distància física també va ser distància mental i em vaig alliberar.

—Creieu que el fet de ser una dona ha condicionat aquest procés de dubtes i inseguretats…
—Sí, absolutament. I a més em fa ràbia, perquè no m’agrada gens queixar-me, però d’alguna manera també està bé que hi sigui, perquè si no n’hi hagués gens tampoc no seria bo. M’agrada la versió de la Gemma forta i segura. Quan em sento insegura o dèbil, penso “espavila”. Amb la inseguretat s’ha d’aprendre a conviure-hi.

—Els protagonistes del llibre són un avi i una néta… Teniu avis?
—Sí, tinc les dues àvies. Estic molt contenta perquè en aquest llibre surten els dos cognoms, Ventura i Farré. Potser també és un homenatge a les meves arrels. Als dos avis els he tingut sempre molt presents. L’un era el doctor del poble, estava malalt, però, tot i això, visitava a la gent. I l’altre era constructor i també era molt admirat. Jo crec que quan era petita tenia una mena d’enlluernament per ells dos que m’ha sortit inconscientment en aquest llibre.

—Quin és el millor record que teniu dels vostres avis?
—De records en tinc molts… Quan jo feia l’ESO, recordo que el meu avi, el doctor Farré, anava amb cadira de rodes perquè estava fotut. Jo havia d’estudiar el cor i ell era cardiòleg. Recordo el seu puny, mirant-me, obrint-se i tancant-se per explicar-me com un cor es contrau. Aquesta imatge em va impactar molt. I com a aprenentatge de vida, els meus avis m’han ensenyat a donar valor a la feina ben feta. És igual a què et dediquis, però fes les coses bé. La feina ben feta té un impacte i la feina mal feta també el té.

—És un vincle molt especial. Diríeu que hi ha una mena d’amor incondicional cap als avis.
—És clar, és diferent de quan tens un fill, però no m’agrada la manera com s’ha ensucrat la idea dels avis.

—Voldríem que fossin eterns… Però també és una mort que, per llei de vida, ens toca viure.
—Sí, i a més pertanyen a un temps que solem idealitzar, que és la infància. És el nostre paradís i és normal que els idealitzem. Hi ha persones grans que diuen que com més grans es fan, més records tenen de quan eren petits. És com si un extrem s’anivellés amb un altre. És com si s’acostessin a la infantesa. Potser per això existeix aquest vincle tan estret. Hi ha alguna cosa similar entre la vellesa i la infantesa.

—Hi ha una manera d’acomiadar-se de la gent que estimem?
—Jo ho he viscut. Vaig acompanyar el meu avi quan es moria. Li vaig tocar la cara i va deixar de respirar. La gent plorava, i a mi no em sortia. Tenia la sensació d’haver-lo acompanyat. De fet, aquest llibre neix d’impactes. Hi ha una part molt important de ficció, és a dir, no és un retrat de mi mateixa perquè això no m’interessa gens, però també és cert que jo vaig viure això. S’ha d’acompanyar i valorar què t’ha deixat aquella persona en tu.

—Al llibre feu una crítica de la manera com es tracta la gent gran a vegades…
—La Roser la faig servir per representar la maldat estúpida. Ningú és bo ni ningú és dolent. Quan algú em diu que és molt bona persona, no me’n refio gens, perquè penso “com t’ho pots dir de tu mateix?”. A vegades fas una cosa que és bona per a tu, però que és dolenta per als altres, no pots saber mai l’impacte que té allò que tu fas en els altres.

—Però no fa gens de gràcia, això de fer-se gran i no valdre’s per un mateix…
—En Ricard, un dels protagonistes, es troba en els últims moments de la seva vida, i ho volia aprofitar per explicar que mentre algú es va apagant també deixa un llegat. Volia explicar aquella llavor nostra que deixem en els altres. La protagonista, que no té nom, parla de les arrels, d’allò que ens fa ser com som. És bonic, perquè quan penso “què ens fa ser com som?”, no necessàriament són els pares o les persones més properes.

—A vegades, apareix algú a la vida que t’ensenya a mirar les coses des d’un altre lloc…
—La figura de l’avi l’aprofitava per parlar d’aquells que t’ensenyen a veure la vida d’una altra manera. Sempre ens diuen com s’ha d’estimar, com s’ha de viure, com ens hem de comportar i, en canvi, ella s’aparta de la manera més rígida d’entendre la vida per reivindicar que la vida pot ser d’una altra manera. M’interessen les persones amb ment ampla, l’estretor mental de “les coses s’han de fer així” no m’agrada.

—Dieu que, si imaginem, no estarem mai sols, però la realitat s’imposa i la soledat és un problema que toca de ple molta gent gran.
—Jo crec que la imaginació és la cosa més valuosa que tenim els humans. Amb la imaginació pots fer el que vulguis, i també et protegeix de la soledat. Jo mateixa quan estic sola no me’n sento mai. Sento que dintre meu hi ha un munt de persones i que gairebé tot el que m’envolta té una presència. No puc dir mai que em sento sola. Si saps valorar allò que tens a fora i allò que tens a dins, sempre estàs acompanyat. No visc la solitud.

—Fer aquest exercici seria l’antídot per a no sentir-nos mai sols?
—Per a mi, sí. Vivim en un món absolutament materialista on només donem valor a allò que tenim, allò que toquem. I en aquest llibre, jo volia parlar d’alguna cosa que és més important que el que es toca, que és allò que no es veu. Hi ha moltes coses que no es veuen i que ens fan ser com som. Hi ha persones que tinc lluny i persones que ja no hi són que sento que m’acompanyen i que em guien. Hi dono molt de valor, si no, sembla que només tingui valor allò que tenim a prop, allò a què ens podem aferrar. El meu ideal de vida seria viure amb allò que ens cap a les butxaques, sense aferrar-me a res ni a ningú. Saber que totes les coses que tens són de pas. Tot. Les coses duren el que duren i no passa res si s’acaben, perquè voldrà dir que han existit.

—Però si tot passa, què queda?
—El que tens dins i el que et fa ser com ets. És a dir, si a mi ara em posessin al mig d’una illa, què tinc? El que sóc. I sóc el que sóc gràcies a la gent amb qui he viscut i no hi és. Si no, aquí hi hauria milers de persones: els professors, la família, els desconeguts, els músics, els llibres…

—L’obra també és una oda a la imaginació. És imprescindible per a ser feliços?
—Sí. La imaginació, si la saps fer anar, et pot ajudar a viure millor, però també et pot destruir. En tot el que penses hi ha una part d’imaginació. Fins i tot en els records. Cada vegada que recordes un moment, el reinventes. Es filtra en el passat, es filtra en el present i es filtra en el futur. La imaginació et permet d’inventar el que tu vulguis: un llibre, altres maneres de fer… Ens diuen com hem de viure i quin camí hem de seguir, doncs no. M’imagino una altra cosa i ja l’estic fent possible.

—Us han imposat una manera de viure?
—Sí, i he triat altres camins. A dins meu hi ha un instint, potser una mica salvatge, que m’ha fet apartar d’allò que m’imposaven. He triat fer el camí pels marges. Jo no sóc periodista i ara treballo a Catorze. I com aquest exemple, moltíssims. Sempre em deien quin camí havia de fer per arribar a un lloc concret i l’he fet a l’inrevés. I m’han anat passant coses. Sempre penso que has de tenir una fe absoluta en la força que et neix de dins i que et diu coses. Cada vegada que li he fet cas, ha tingut raó.

—Quina sort!
—Anar a favor de la intuïció és anar a favor de la vida, i anar en contra és una manera de matar-te a tu mateix. S’ha d’estar atent a la veueta, que no saps ben bé d’on ve, però que et va assenyalant camins.

—Al llibre parleu de les persones que no hi són però que ens guien… Hi ha algú que és el vostre àngel de la guarda?
—Sí, i tant! Hi ha qui diria que és una bestiesa, dir això, però jo em sento protegida sempre, no sé ben bé per qui, però crec que hi ha coses que se’ns escapen. Ens pensem que tenim el control de tot, que som vés a saber què, però per sort hi ha altres forces que manen més. Sóc una persona que no tinc gens de nostàlgia, jo al passat no hi tornaria. Sóc presentista, com diu en Josep Maria Espinàs, i sempre penso que han d’arribar coses bones. Hi ha gent que culpa la vida de tot, però viure comporta el dolor, comporta l’alegria… Ens hem de mirar la vida, malgrat el dolor i malgrat tot el que pugui passar, amb agraïment. Els daus de la vida són així. Ens passaran coses bones i ens passaran coses dolentes.

—Però això de deixar-nos portar per l’atzar només ho podem fer si tenim les necessitats bàsiques cobertes…
—I tant. Som uns privilegiats absoluts. Ho tenim tot i només ens queixem. Som uns consentits. Ens queixem per unes coses que ens hauria de caure la cara de vergonya. Tenim molt més del que cal per a viure. Em fa angúnia. Hi ha gent que ho passa molt malament i nosaltres ens queixem per ximpleries. Tenim una situació privilegiada i tenim el miracle de ser vius.