Gemma Ruiz Palà: “La literatura ha criminalitzat i culpabilitzat les mares”

La Lali, l’Anita, la Dolors, la Gabriela, la Lana, la Bet, la Isabel, la Montserrat, la Mireia i la Dora són deu dones de diverses generacions, orígens i classes socials. També són les protagonistes de Les nostres mares (Proa – Òmnium), la novel·la amb què la periodista i escriptora Gemma Ruiz Palà (Sabadell, Vallès Occidental, 1975) va guanyar el premi Sant Jordi. Dinou anys abans el guardó també havia recaigut en una escriptora, Carme Riera, una dona de la generació de “les nostres mares”.

En un parlament reivindicatiu a la Nit de les Lletres Catalanes, l’autora d’Argelagues i Ca la Wenling va descriure l’obra guanyadora com una novel·la “feliçment feminista” que vol ser un homenatge a tota una generació. La de la seva mare. La de la nostra mare. “Les que a banda de tenir caldo a la nevera, que deia la Rigoberta Bandini, tenien moltes altres coses!”, com ens recorda Ruiz mentre fem l’entrevista.

—Començaré com ho fa el meu company Andreu Barnils. Aprofitant que li dediqueu el llibre, qui és Margarida Palà?
—La meva mare. Una dona amb molts talents i molts dons, que segurament comparteix biografia amb alguna d’aquestes protagonistes en el sentit que no ha pogut fer més i desplegar aquesta energia i aquest talent que ella té.

—Com us ha marcat ser-ne filla?
—Més del que fins fa poc era conscient. Aquest llibre també vol que la meva generació es pari a pensar quins referents validem. Com molts amics i companys, he tingut sempre com a referent el meu pare, però d’un temps ençà he anat veient que era molt semblant a la meva mare. M’ha marcat molt més que el meu pare.

—Com un dels personatges de la novel·la, us heu acabat reconciliant amb la mare?
—Doncs sí. És el gran tema de tothom. El dia que els donem aquest honor, que validem el seu esforç cap a nosaltres, s’acaba la lluita.

—Ens heu parlat de la generació de les àvies i besàvies i de les dones que arriben a Catalunya des de l’altra punta de món. Fins al tercer llibre no heu parlat de la generació de la mare.
—En realitat és el tema més gruixut. El que més t’interpel·la i tens més a prop. Per això has d’anar amb peus de plom. La meva mare encara no ha llegit el llibre i és una prova per a mi. Espero que ho faci i se senti identificada amb totes aquestes veus i que vegi que és un tribut a la seva vàlua; que com que no ha tingut remuneració ni valoració econòmica, no ha tingut valoració social.

—Com és que hem trigat tant a adonar-nos que les nostres mares poden ser, també, material literari?
—Hi ha moltes novel·les sobre mares, però no amb aquest interès de convertir-les en referent. De fet, han estat material literari de molt judici, de molta criminalització i molt poca empatia. De Medea en endavant. Alhora, la literatura i la psiquiatria les ha culpades de tot. I hem de fer el viatge contrari, treure’ls tots els estereotips i xacres que els hem atribuït, i veure’n els valors.

—D’on surten les protagonistes de la novel·la?
—És la primera vegada que no tinc un suport de la realitat sòlid des d’on escriure la novel·la. Són personatges creats per mi de cap i de nou. I això és una evolució en la meva obra. Ara, són basades en experiències de dones reals. Per fer-ho, vaig fer molts sopars amb les amigues de la meva mare, una vintena, i les vaig enredar perquè em responguessin un qüestionari de temes calents sobre la seva adolescència i joventut.

—Fer una novel·la coral amb deu protagonistes ha estat un risc per a la cohesió de la novel·la?
—Ha estat un repte per a entreteixir-les. No volia forçar-ho fins a límits insospitats, però havia de ser una xarxa de sororitat en la forma. Cadascuna havia de tenir el mateix protagonisme que les altres, les mateixes potències i punts forts. I per això havia de fer-ho separadament, perquè fossin el màxim de representatives. Cadascuna és un món, que desemboca en un altre, per veure tot un tall de societat en un moment determinat.

—Poseu la novel·la sota l’empara de tres escriptores: Maria Aurèlia Capmany, Adrienne Rich i Gloria Steinen. També hi surt Montserrat Roig. Serien les vostres mares literàries?
—La Capmany m’ha acompanyat en l’escriptura d’aquest llibre i els seus assaigs i mirades sobre la dona dels setanta han estat clau. Em fa vergonya dir que l’he descobert o redescobert, perquè visc com una estafa el fet de no haver-la tingut integrada d’abans. Això diu molt del trencament de la genealogia. Sempre hem d’estar descobrint la sopa d’all, perquè ens han impedit veure el fill que ens relliga.

—Com a periodista i escriptora, us han faltat referents femenins?
—Ens els han escatimat. Tant a la facultat com en l’exercici del periodisme, com també en els inicis de la meva formació literària, havia llegit molts més homes que dones. La meva primera biblioteca és plena d’escriptors. És ara quan vivim aquesta eclosió de noves veus que em trec el ventre descobrint històries que a mi em faltaven.

—Com heu completat el cànon amb aquestes dones?
—Intuïtivament, a través de les llibreries i les llibreteres. Com la Núria i l’Àngels, les responsables de la llibreria Pròleg, que viu en un impàs sobre el seu futur des que va haver de tancar perquè no els renovaven el contracte.

—La generació de les nostres mares no té l’èpica de la República i la guerra, però són les dones treballadores i mares de família, avui àvies, que van empènyer el món fins avui i que ara són les que compren llibres, van al teatre…
—Són el nostre públic! Quan vaig als clubs de lectura són les qui em trobo al davant. Són les qui llegeixen i omplen llibreries i biblioteques. Volia fer un llibre per a elles, perquè s’hi sentin identificades. Volia que es llegissin en un llibre.

—Aviseu que no és una novel·la que només haurien de llegir les dones.
—És un llibre que em faria molta il·lusió que llegissin els nostres pares. Ells en són coetanis i segurament s’adonaran de coses que feien sense adonar-se’n per privilegi inconscient, i com promovien l’opressió de les seves dones. S’adonaran del canvi que ells mateixos han fet. I també voldria que el llegissin els meus coetanis. És un llibre que haurien de llegir els nostres pares i els nostres companys.

—Els homes (pares, parelles, fills…) no hi sortim gaire ben parats.
—La inconsciència del privilegi fa que tu puguis viure tan fresc mentre la que tens al costat estigui a punt de tirar-se pel balcó! Això fa molt mal… Els fills ens repengem molt en les nostres mares i ho donem per descomptat. Caldria que féssim una revisió com a fills.

—La majoria no tenen unes vides èpiques, són dones força normals.
—Són com la majoria de dones d’aquest país. No tenen una vida èpica, segons com t’ho miris. Per què anar a avortar a Londres a setze anys no és èpic? Ho trobo més èpic que altres coses amb les quals ens han fet passar bou per bèstia grossa. Hi ha experiències tremendes, que no hem viscut ni de lluny.

—Parleu d’embarassos i avortament, de descoberta sexual, lesbianisme, de l’addicció a les drogues, de consentiment, de triar entre feina i creativitat, de divorcis, de cura, de violència sexual, de terror… Creieu que són temes poc presents en la literatura catalana?
—És probable que si són escrits des del punt de vista dels homes, no m’hi hagi sentit ben reflectida o que no m’ajudessin a entendre. És probable que els hagi trobat a faltar en la manera que els he llegit fins ara i que no m’hagin ajudat a entendre res.

—Com a dona, com us ha obert camí la generació de les mares?
—Hi ha tot un món entre elles i nosaltres. Les filles i nétes de classe treballadora vam poder agafar l’ascensor social que significava ser les primeres d’anar a la Universitat. Això és un salt immens. Hem pogut triar a què ens dedicàvem, si volíem ser mares i a quina edat, si volíem viure en parella, amb algú del mateix gènere o no… Coses impensables. Ara, tot i que les diferències són abismals, les que han volgut tenir fills i treballar s’han trobat amb els mateixos problemes que les nostres mares.

—Torneu a la qüestió de les dones immigrades, protagonistes poc habituals de la literatura, però molt presents en la nostra societat…
—Per a mi era important que hi fossin amb el mateix pes i la mateixa èpica quotidiana o no. Per a mi és tan vàlid o tan urgent que una dona pugui ser artista com que una dona que ve d’un altre país pugui tenir una vida digna. Reconeguem el nostre racisme i classisme, la lluita feminista ha de ser interclassista.

—Com podem fer això sense prendre’ls la veu?
—Les represento sobre la base dels testimonis de dones migrades que conec i entrevisto. Em sento legitimada a fer-ho perquè els he demanat permís per utilitzar les seves experiències. La meva aposta és donar-los la màxima dignitat i esporgar-ho de prejudicis i estereotips.

—El lector atent hi trobarà un cameo de la Wenling, la protagonista de la vostra anterior novel·la.
—Vaig pensar que hi havia de sortir! [Riu.] Pots pensar que fent-les protagonistes usurpes la seva veu, però crec que és al contrari, fent-les visibles les reconeixes com a imprescindibles. Invisibilitzar és pitjor que no pas prendre’ls la veu.

—La història de la Isabel, que va haver de sacrificar la seva carrera artística, és aplicable a disciplines com la literatura?
—Em sembla molt paradigmàtic de matrimonis en què, essent tots dos creatius, l’artista és ell. Hem vist tants exemples de dones darrere la carrera artística d’un home, essent elles artistes!

—Hauran de passar dinou anys més perquè una dona guanyi el Sant Jordi?
—Espero que no continuem fent orelles de paret i deixem de negar els mecanismes subtils que han fet que durant gairebé vint anys una dona no hagi guanyat el premi Sant Jordi. Si continuem fent veure que és aleatori i irrellevant que guanyi un home o una dona, no hi haurà mai solució. No es pot fer veure que això no és cap problema.

—Quins són aquests mecanismes subtils?
—Joanna Russ ho explica a Com destruir l’escriptura de les dones, editat en traducció catalana per Raig Verd. El primer mecanisme subtil és la doble mesura del contingut. Durant dècades, les experiències de les dones s’han considerat no universals. Començant per aquí, hi ha molts altres mecanismes. Veure que durant dinou anys ningú no guanya un determinat premi, tampoc no ajuda a fer que més dones s’hi presentin.

—Heu hagut de destruir molts d’aquests mecanismes?
—En altres sectors, com el teatral, he vist com una obra sobre dones va a una sala petita, amb poc pressupost. És tan invisible perquè està interioritzat.

—Com voldríeu que la generació de les vostres filles parlés de la vostra?
—M’agradaria que veiessin que quan elles han sortit al món, apoderades després d’un “Me too” i que es podien dir les coses pel seu nom, nosaltres no hem fugit d’estudi i no les hem deixat soles.