12.11.2016 - 22:00
Gemma Ruiz (1975) és periodista cultural de TV3 i ara ha escrit la seva primera novel·la, ‘Argelagues‘ (Grup 62). Aquesta novel·la basada en fets reals explica la vida heroica i anònima de la seva besàvia Remei, i les seves àvies, amb un llenguatge molt cuidat, treballat, i cru. Aquesta obra és de tot menys un llibre mediàtic. L’autora descriu les dones de la seva família que van deixar la vida de pagès per instal·lar-se a Sabadell. L’autora explica en aquesta entrevista el perquè d’aquest llibre, la seva evolució, i les seves motivacions a l’hora de fer el seu debut literari.
—Quan us decidiu a fer el llibre, i per què?
—Amb 18 anys vaig fer una entrevista a la meva besàvia. Jo sempre havia volgut fer un llibre sobre ella. Però no és fins que tinc trenta-tres anys, quan ella ja és morta, que no faig el primer play a l’entrevista, i la transcric. I després, i ho dic als agraïments, quan conec l’Albert Forns el 2009, ara el meu company, a la segona conversa que tenim em diu: i tu no escrius res? Home, les meves cròniques de TV3. Escriure de veritat, em diu. I sempre aquell desafiament que tenim, em pica, i li explico el projecte. I em diu que ho he de fer ja, ho has de fer ja, ho has de fer ja. Va ser tan pesat que ho he acabat fent. Al transcriure-ho em vaig adonar que em faltava molt de relat. Tenia molta feina per acabar. Per això el relat me’l van acabar la seva filla, el seu fill, i la seva jove. Que són els meus avis.
—Com resumiríeu el llibre?
—Probablement és la història de dones de la teva família, també, que no saps que van tenir unes vides tan heroiques sense donar-se gens d’importància. Aquest llibre el podria haver escrit molta gent. És més: hi ha molta gent que aquest llibre li desperta la cosa de dir: tu ho has fet com per molts. I m’agrada. És la història de les dones d’una família prototípica catalana.
—L’episodi de la violació de la Remei amb 14 anys. La descobriu fent el llibre, o abans?
—Aquesta història s’explicava molt a casa. Com una advertència. Mira què em va passar a mi. Estigeu atentes, noies. No va haver-hi silenci protector, perquè explicar l’experiència, deurien deduir elles, era més protector encara. I jo des que tinc ús de raó que sé que okhu amb els nois. Que dius, bé, ja m’ha agradat estar al tanto. Cert. Però potser hauria pogut tenir una alegria més. I no la vaig tenir. Ha ha! Això també ho he reflexionat. Sempre he sigut molt tallant. I em ve d’algun lloc, suposo. Ara sóc una tia súper dolça i súper maca. Ha! Però en els meus inicis, pam! Tinc aquesta arrel de pagès: abans que t’ho puguin dir tu ja has disparat el trabuc. Sí. Ho he de reconèixer.
—El llibre és cru, amb violacions de nenes amb 14 anys, criatures que treballen de petites, assassinats, etc.
—Per mi aquestes dones del llibre no són edat medieval. Són les vides de les persones que m’han criat, qui m’ha ensenyat a parlar. Les tardes de la meva infantesa les passava la besàvia i les àvies. Crua? Una vegada vaig llegir una entrevista a Joyce Carol Oats, que m’agrada molt, que deia que encara ara no es perdona que les escriptores escriguin violentament. O cruament. I per prova el pseudònim de Víctor Català. Però hem arribat aquí per a fer-ho. Les dones hem arribat aquí per a escriure cruament i violentament. Ho continuarem fent. Hi ha homes que es continuen sentint interpel·lats amb violència domèstiques amagades. Nois, les iaies no es casaven per amor en el 90% dels casos. Baixeu del niu.
—Qui és la primera dona a la teva família amb estudis universitaris?
Jo. La meva mare va fer un secretariat mercantil. Allò que feien fer a les dones. Ma mare hauria volgut ser infermera i no va poder ser. Les noies havien de fer coses més polides.
—L’escena dels nois forts del poble donant sang per salvar la vida de Prat de la Riba, és real?
—Va passar, sí. Van demanar sang als homes més forts del poble per salvar Prat de la Riba. Però és una ficció que passés a un familiar. He llegit totes les biografies que existeixen del Prat de la Riba i en algun lloc ho vaig trobar i em va agradar molt adaptar-ho.
—Un dels protagonistes de llibre és “Oller, amo de tot”.
—És un homenatge a ‘Sebastià, amo de tot’ de Terra Baixa. És la mateixa figura. Tothom és les seves lectures. Doncs l’actriu Clara Segura em va dir que el llibre és teatre pur. I altres també m’ho han dit. Doncs potser sí que el fet que faci vint anys que veig teatre tres o quatre dies a la setmana ha influït. Segurament no sóc només les lectures que he llegit, sinó que dec ser, o la meva escriptura està empeltada, del teatre que he vist. L’obra primer tenia un to molt més periodístic, perquè jo no havia fet ni un poema. Després em va servir un temps que el narrador li expliqués la història a una altra persona. Però no m’era útil. I un estiu de fa tres anys vaig trobar aquesta narradora, que s’assemblava a com eren elles, però era jo, una mica camulfada. I hòstia, crec que això és com va bé.
—Hi ha freses tan bèsties com definir els pagesos així: ‘Més avall, només hi ha el bestiar”.
—Sí. I pràcticament compartien l’escalfor amb les bèsties per no morir de fred a la nit. Les coses pel seu nom. I gratant gratant veus que tot té unes causes econòmiques, i patriarcals, socials, tot el context, per mi no tenia cap utilitat una mirada al passat sense mirada crítica. Per mi no té sentit.
—Aquest és un llibre que notes que està treballada cada frase.
—Està fet paraula per paraula. Anàvem a l’Ateneu. L’Albert feia el Jambalaia, i jo Argelagues. I els estius i els caps de setmana anàvem a la biblioteca. I potser de set hores de treball, un paragrafet. No he tirat de diccionari, no. El meu corpus familiar el tinc al cap. La manera que parlen a casa meva és tancar els ulls, i et puc dir com parlen.
—Per exemple, hòstic.
—És com una correcció d’hòstia.
—Malandando.
—Mala peça.
—Agarbonar
—El verb que fan servir, no només la meva besàvia, sinó que l’he trobat a molts llocs, per parlar d’abús i violació. Agarbonar. La meva besàvia me’l va dir, la tinc apuntada i després l’he trobada a d’altres bandes.
—Germà donero.
—Mujeriego. Un donero. Tenim un argot que no fem servir. Ja està bé. Tant de joder. On és el cagum Déu? Ho trobo molt millor.
—Hi ha un home, Martí, 36 anys i analfabet.
—També real. No el vaig conèixer, i d’ell se m’ha transmès la sensibilitat pel col·leccionisme, per les flors. Un home de pagès, del Vallès, burro de càrrega, treballador que es llevava abans d’hora per a no fer tard. Submís totalment. Però amb punts de sensibilitat, i molt afectuós amb la seva canalla.
—Un altre home, el pare de la Nina.
—Producte de l’època. Pare de l’època. Homes que també existien, i que no eren afectuosos com el Martí. Els de la llenya. Bevedors, maltractadors, cosa molt corrent. Personatge real. I d’aquesta banda de la família estic esperant el xàfec. Hi ha dues branques que penso que algú es pot molestar. Vaig parlar-ho a casa. Nois, què, si truquen aquests? Doncs que truquin, em van dir, que ja ens trobaran.
—Per què tanta dona té actitud feminista, però després fuig de la paraula, i del moviment organitzat?
—No és perquè sí. Hi ha hagut un descrèdit brutal. El moviment feminista és dels altermundistes més exitosos que hi ha hagut. Coses que deien les feministes pioneres després ha passat a d’altres moviments. Per tant era un moviment a abatre i a desacreditar. Les feministes són les lletges, les peludes, les que no es depilen. Això també ho hem rebut les dones. La mala educació de gènere l’han rebut els homes, i les dones. El descrèdit de l’establishment contra el feminisme ha estat implacable. Era un moviment que podia tenir molta força, i després s’ha anat descafeïnant fins al punt que nosaltres, que podríem ser-ne les hereves, i mira com reaccionem.
—Gemma Ruiz és feminista, doncs?
—Clar! El que no sóc és el tòpic que em volen encolomar com a llufa. Sóc feminista perquè la igualtat no s’ha aconseguit, i perquè hi ha sexisme pràcticament cada dia. Cada dia. Que si sóc feminista? S’ha de ser feminista. Se n’ha de ser. Però el descrèdit va ser molt bèstia.
—Per acabar: podríeu recomanar tres llibres?
—Primera, si no l’has llegida, has de córrer a buscar-la: Lucia Berlin. Manual per a dones de fer feines (Altra Editorial) La veu que m’ha trastocat més dels últims anys. Una paia impressionant. Tenia quatre fills, havia de treballar de tot, una dona talentosíssima. Un fenomen. És enlluernador. Una manera d’escriure i una humanitat! Què més? Sverlana, sobre Txernòbil. És esgarrifós. Tots els testimonis de Txernòbil, que ella dóna veu. I un tercer, que també en sóc deutora, és Girbal Jaume, d’Edicions de 1984. L’estrella amb cua, i La tragèdia de Cal Pere Llarg. Edició a cura de l’Enric Casasses. És la cara B de Víctor Català. M’han anat molt bé per veure aquesta part de pagès que jo tenia tan lluny. És un festival de llengua.
—Parlant d’Edicions de 1984, el treballador Miquel Adam…
—Home, gloria torera for ever !
—…diu que sou molt amics, i que en el grup d’amistats tothom anava d’escriptor. Però al final l’escriptora ets tu, que ho tenies més callat!
—No he rebut el veredicte de tots els amics, encara. Però el del Miquel el sé, a través de la Noé, sa dona. Es veu que va per casa dient ‘Tanta hòstia, i ens ha passat la mà per la cara!’ Algú li hauria de preguntar què es pensava, en Miquel Adam. D’on venien les seves baixes expectatives? Ha ha! Potser el prejudici no venia per mi, sinó per la temàtica. La història de l’àvia. Buf, devien pensar. Doncs mira, no totes les temàtiques s’aborden d’igual manera.
