Gemma Pasqual: “El Micalet es troba en una situació econòmica molt delicada”

D’ençà de fa unes setmanes, l’escriptora, activista i col·laboradora de VilaWeb Gemma Pasqual ha assumit la presidència de la Societat Coral el Micalet. És una entitat més que centenària dedicada a l’ensenyament de la música, el cant coral, la dansa i el teatre. Situada al bell mig de la ciutat de València, també és la seu de la companyia de teatre del mateix nom.

Un dels desafiaments més destacats i urgents que la nova junta s’ha proposat és el d’augmentar el nombre de socis que ara té l’entitat, perquè la situació econòmica del Micalet és extraordinàriament delicada. Tant, que fins i tot en posa en perill la continuïtat.

Sense perdre el somriure, Gemma Pasqual explica la cruesa de la situació, però també la fermesa tant d’ella com de la nova junta directiva per a evitar-ne la desaparició. Pasqual critica durament el govern valencià per deixar de donar suport a algunes entitats a les quals va posar l’etiqueta de catalanista. Arran d’això, ella, que és una de les autores més llegides pels alumnes d’escoles i instituts dels Països Catalans, defensa la cultura com a arma per a véncer el feixisme.

—Una vegada més, hem de pronunciar la frase “sou la primera dona que…” Com ho viviu?
—És un honor, però després de tants anys estic un poc farteta de ser la primera dona que. Vaig ser la primera dona vice-presidenta d’Acció Cultural, la primera vice-presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). Això és una fita, però en el segle XXI ho hauríem d’anar superant. Amb tot, sí que estic especialment orgullosa que la nova junta del Micalet siga una junta feminista amb més dones que no pas homes.

—Amb quin ànim arribeu a la presidència de l’entitat?
—M’ho va demanar l’anterior junta, m’ho vaig pensar i tinc l’ànim de situar el Micalet en el segle XXI. Som en una societat centenària, però tan important com aquesta, que tenim teatre, tenim música… és la cultura al centre de la ciutat de València. Per tant, l’ànim és total, il·lusionant.

—Heu posat en marxa la campanya “El Micalet et necessita” per a fer front a les dificultats econòmiques. En quina situació es troba l’entitat?
—Està en una situació econòmica molt delicada. Per això m’he fet càrrec del Micalet, entre més coses. La situació és desesperant perquè no trobem ajudes, o les justetes. Nosaltres no funcionem per campanya, nosaltres som escola de música, escola de dansa, tenim un teatre, som la seu de multitud d’associacions, tenim conservatori, professors. La situació en què ens trobem és alarmant. Per això hem llançat la campanya “El Micalet et necessita”. És essencialment una campanya de socis. Jo vull que ens facen un vot de confiança i que es facen socis. Tenim previstes més coses que anirem dient al llarg d’aquest mes. Demanem a la societat civil en general, del País Valencià i dels Països Catalans, que ens ajuden, perquè seria una llàstima haver de tancar després de tants anys de supervivència. Perquè, fins i tot, en l’època més dura del PP vam poder sobreviure, però ara som en el punt de mira d’aquest govern d’extrema dreta que no ens deixa ni respirar.

—El Micalet s’ha convertit en una de les obsessions del govern de la Generalitat. Han  tancat l’aixeta del tot?
—És normal que siguem una de les seues obsessions. El Micalet és cultura, i ells són l’anticultura. I és cultura de carrer, és cultura de poble, però molta cultura. Jo entenc que som en el seu punt de mira i, a més, nosaltres som antifeixistes.

—Quan dieu que la situació és delicada, es pot arribar a verbalitzar que hi ha risc que la societat desaparega?
—Sí, podria ser. Intentarem que no passe. Nosaltres no tenim ànim de lucre. Intentem pagar-ho tot, intentem que els xiquets puguen fer música amb una qualitat extrema. La nostra qualitat està valorada. Hem de pagar professors, instruments… I si no podem pagar-ho, haurem de tancar.

—Us heu fixat un mínim de socis per a eixir d’aquest perill?
—No ens hem posat límits. Som en situació de fer un balanç de danys. Ara mateix, la situació és sobreviure dia a dia. Aquests mesos són complicats, perquè ja no són mesos de matrícules. Hem hagut de fer reformes per a adaptar l’edifici, que és molt antic. Hem posat un ascensor perquè les persones amb dificultats tinguen accés a tots els equipaments. Tenim pantalles electròniques. Tot això és molt complicat de mantenir.

—Quina mena d’estudis s’hi imparteixen?
—Tenim l’escola de música i el conservatori, i, a més, tenim l’escola de teatre. També ensenyem tabalet i dolçaina i dansa. Però el conservatori és reglat. Per la capacitat que tenim, podríem tenir més alumnes. Amb més socis i més alumnes, podríem solucionar els nostres problemes. Per això faig una crida a fer-se amics del Micalet, a col·laborar en totes les coses que farem a partir d’ara.

—Heu parlat de fer una mena de bons?
—Aquests diners dels bons seran una ajuda directa per a poder sobreviure el que queda de curs. Tenim clar que, si fem una bona campanya de socis i la gent s’anima a ser soci del Micalet, seria ideal. No dependríem de les ajudes si tinguérem una bona quantitat de socis. Però també volem dinamitzar perquè vinguen xiquets amb un format especial per a socis infantils, volem fer més activitats per a xiquets. Som al bell mig de la ciutat de València i dinamitzem molt l’escola de teatre i l’escola de música. És molt important que comencen de xicotets perquè, així, tindrem micaleters i micaleteres per sempre.

—De tots els anys que té la societat, ara és quan passa per la pitjor època?
—La pitjor època econòmica, sí. En l’anterior època del PP, ens van respectar algunes subvencions de l’ajuntament, però fa poc l’anterior president va haver d’anar a queixar-se a l’ajuntament perquè no ens havien donat la subvenció. I ens han dit que no. La senyora Català fa allò que li diu Vox, i entre Vox i la senyora Català ja deuen saber què es fan, perquè la relació entre la Societat Coral el Micalet i la ciutat de València hauria de ser excel·lent pel bé que fem a la societat. Nosaltres som un valor per a la ciutat de València, i això és el que hauria de voler la senyora Català. No se’ns valora la cultura, ni els anys d’antiguitat ni res, perquè no ens volen. I això és un problema. Però sí, crec que passem una de les pitjors etapes, com la passen la majoria d’associacions de centres de cultura del País Valencià.

—La situació que viu ara el Micalet pot ser similar a la d’altres entitats que tampoc no són benvistes pel govern. Penseu que això servirà de revulsiu perquè els ciutadans responguen?
—Resistir és vèncer. I la societat valenciana hem estat resistint sempre. Estic segura que serà un revulsiu. Si jo he agafat la presidència de la Societat Coral el Micalet és perquè confie molt en la societat dels Països Catalans, però sobretot en la societat valenciana. Estic convençuda que entre tots ho farem bo i que aquesta gent durarà tan poc temps com siga possible. Tenim el carrer, tenim les associacions per a véncer la incultura i el feixisme.

—L’última, o potser penúltima, intervenció que hem sabut del conseller torero Vicente Barrera ha estat atacar l’arquebisbe per haver repartit texts litúrgics en català. Què en penseu?
—Jo no entenc aquest home, per què defensa un valencià en espanyol? Jo no l’he sentit mai parlar en valencià, a aquest home. Jo crec que s’agafen a la llengua perquè no fan res. Es gasten els diners, però la gestió de falles ha estat un desastre, la gestió dels carrers és un desastre, la gestió de la cultura és un desastre. I ens han agafat a nosaltres com l’ariet. Com van fer en l’antiga “batalla de València”. Però no passarà, eh? Que el senyor Barrera tinga clar que aquella batalla no es reproduirà, que tenim uns drets i els farem exercir, i que, encara que no s’ho crega, som en democràcia. Tot el que fa té un límit.

—El primer dia que van arribar al govern us van acusar de ser catalanistes.
—És molt curiós que ens posen una etiqueta i ens ataquen per això. Ja s’haurien d’adonar que això no és gaire democràtic. Però nosaltres som valencians orgullosos de ser valencians. Evidentment, contribuïm a la cultura catalana, però que sàpiguen que estem molt orgullosos de ser valencians.

—Malgrat les dificultats, el Micalet continua lligat a unes quantes plataformes i entitats, com ara la que commemora el centenari d’Estellés.
—Hem de fer valdre el poeta i fer allò que no ha fet el govern valencià. Donem suport a una sèrie d’activitats culturals i ens sumem a tot el que fa la plataforma. Anem tots a l’una. El nostre representant és Tonetxo Pardiñas, l’anterior president. Farem tot allò que no fa el govern i que el centenari tinga tota la dignitat que es mereixia el poeta.

—Un dels valors importants és el teatre que gestiona la companyia de teatre el Micalet, amb Pilar Almeria al capdavant. En quina situació es troben?
—Pateixen igual que pateix tot el món de la cultura. Pilar Almeria forma part de la junta de la Societat Coral el Micalet. Nosaltres tenim el teatre llogat i anem tots venuts. Tenim una companyia de teatre professional fantàstica, que ho fa tot en català, i ara mateix no és fàcil de trobar tantes companyies professionals amb el prestigi que tenen ells, i és una pena que la senyora María José Català no ho valore.

—Què diríeu a la gent que us puga dir que no pot ser que la cultura haja de funcionar a còpia de subvencions?
—La cultura ha de funcionar, també, a còpia de subvencions, perquè aporta a la societat. Ara bé, el Micalet som la cultura menys subvencionada que hi ha, perquè sempre ens hem mantingut amb els nostres recursos i amb unes subvencions mínimes. Les que toquen. Nosaltres no funcionem per campanyes, com altres associacions. Nosaltres intentem de mantenir-nos amb les nostres classes, els nostres alumnes, amb els ajuts que ens toca com a qualsevol acadèmia o qualsevol altre centre cultural. No volem que ens subvencionen al cent per cent. Demanem que ens deixen viure. La cultura és molt cara, i la gent de la cultura també ha de menjar i ha de viure, i això a vegades s’oblida.

—En una entrevista de fa uns anys amb Tonetxo Pardiñas, el vostre antecessor, parlàvem dels atacs també físics contra l’edifici per part de l’extrema dreta. Continuen?
—No ens deixen mai en pau. La societat el Micalet som un centre obrer, som un centre social, de gent del poble, i això, a l’extrema dreta, no li agrada, de la mateixa manera que no li agrada la cultura. Els pics d’agressions els sofrim en unes dates determinades. Ara vindrà el Vint-i-cinc d’Abril, i ja estem preparats… Els vidres d’aquesta casa els agraden molt, a l’extrema dreta, i quan volen, vénen i ataquen. Ens ho fan a nosaltres i a més gent. Aquests atacs són molt importants, però és molt més important l’atac de la Generalitat Valenciana, que vol tancar el Micalet. I jo estic convençuda que no podran. Hem sobreviscut a més governs com aquest, som centenaris.

—L’entrevista ens ix un poc pessimista, però el Micalet manté un llegat molt important. Què en destacaríeu?
—Matilde Salvador, el grup de danses Alimara… Nosaltres som la cultura en majúscules, no de la ciutat de València, sinó del País Valencià. Qui no coneix el grup Alimara? Qui no coneix els cors del Micalet? Tota la cultura que surt d’ací és d’excepció i dóna valor al nostre poble, al poble valencià i a la societat valenciana, i això s’ha de tenir en compte. No crec que al País Valencià hi haja cap societat com la nostra.

—Gemma Pasqual és, probablement, l’escriptora que més escoles i més instituts visita al cap de l’any. No puc deixar de demanar-vos com valoreu la llei anomenada de llibertat educativa que posarà en marxa el govern de la Generalitat?
—Jo crec que és un atac a la llibertat educativa. Volen controlar les escoles. Volen exercir la censura sobre els més xicotets. Jo dubte que legalment això es puga fer, però forma part de la seua dictadura, és el seu llegat, com deia Àngel Guimerà, és el seu botí, és la llengua, és l’escola, és el carrer, és la cultura… Crec que és un dels atacs més grans que hem patit en democràcia.

—Quin és l’ambient que viviu entre els alumnes i els professors quan visiteu els centres?
—El que han de fer és visitar les escoles, xafar-les, anar a peu d’obra. Els nostres alumnes són excel·lents, gent bonica, i el que fan els professors és ensenyar-los. Ací no hi ha adoctrinament de cap mena. Ells sí que volen adoctrinar els nanos. Educar en valors no és un adoctrinament, és un deure, però ells això no ho volen. Jo els convide que viatgen, que vagen a peu d’obra i que valoren el professorat i tot l’esforç que fan malgrat ells. No es pot amenaçar el professorat, i és una amenaça constant. Mira els professors de Bellreguard. Això que fa el govern valencià s’ha d’aturar. Jo no confie en els jutges, però hi hauria d’haver una llei que ho prohibira. Fiquen la por al cos als professors perquè no puguen exercir lliurement la seua professió, i això és feixisme nu i cru.

—…
—Jo no recorde una època tan dura de voler controlar tant què es fa a les classes. Això demostra una falta de confiança del govern valencià amb les institucions i amb l’educació. Per molt d’extrema dreta que siguen, han de confiar una miqueta en el seu poble.

—Voleu afegir res?
—Sí. Per a mi és un orgull i un honor ser la presidenta del Micalet, que és una casa centenària, i que representa la cultura no tan sols al País Valencià, sinó en el conjunt dels Països Catalans, i que amb il·lusió farem tot el possible perquè no la tanquen. Tot això que hem dit de les necessitats econòmiques, és veritat que les tenim, però confie molt en el fet que la societat ens ajudarà i no tancarem. Amb la mateixa il·lusió i amb la mateixa qualitat que sempre s’han fet les coses.