Gemma Carbó: “La modernitat ha arrasat. Com si no hi hagués hagut un abans”

La Fundació Carulla, entitat propietat de l’editorial Barcino i del Museu Terra (abans anomenat Museu de la Vida Rural), entre més organitzacions, impulsada per la família Carulla, empresaris del sector agro-alimentari, acaba d’inaugurar una nova seu al barri del Poblenou de Barcelona, al carrer dels Almogàvers, 214. Ha reformat un edifici del 1962 obra de l’arquitecte José M. Segarra.

Aquesta nova seu de la Fundació Lluís Carulla té la particularitat d’incorporar a la planta baixa una sala expositiva que depèn del Museu Terra, amb seu a l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà). Aquest espai d’exposicions temporals s’ha obert amb la mostra “Peus a terra”, que, tal com s’explica, pretén d’impulsar una “transformació real cap a una vida més sostenible fomentant la reconnexió amb la terra com a sòl que ens alimenta, com a paisatge cultural del qual formem part i com a planeta que habitem i que ens obliga a encarar els reptes de futur des de noves perspectives”.

Hem parlat amb la directora, Gemma Carbó, que n’és al capdavant d’ençà del 2018, per entendre el perquè del canvi de nom, de l’opció per tenir una sala del museu a Barcelona i també del paper que pot tenir un museu dedicat al món rural en un context de canvi climàtic, just la setmana en què la pagesia ha dit prou i ha organitzat mobilitzacions per tot el territori.

El Museu de la Vida Rural es va inaugurar el 1988 i el 2009 s’hi va fer una reforma important. Ara canvia de nom per abraçar tots els aspectes que la ruralitat i el món contemporani en emergència climàtica han d’afrontar. I ho volen acarar amb una idea de museu viu i no pas immòbil, que es repensa constantment, que valora i transmet un coneixement i una cultura perduda, oblidada, la cultura agrària i natural. En aquest sentit, el nom recull totes unes expectatives i desafiaments nous relacionats amb el moment que vivim.

—De “Museu de la Vida Rural” a “Museu Terra”. Per què abandonar la paraula ruralitat si el nom fa la cosa?
—És fruit d’un procés de reflexió que hem fet aquests últims anys. El canvi de nom va relacionat sobretot amb el concepte de ruralitat. És un concepte que teníem sempre sobre la taula: què vol dir rural?, què vol dir ara a viure al món rural?, realment és tan diferent de viure a ciutat? I, sobretot, rural en relació amb les dones, amb i sobre les quals hem treballat molt aquest darrer any.

—La idea de ruralitat.
—És un concepte que ha evolucionat molt i que darrerament és molt en les agendes polítiques, perquè hi ha una Agenda Rural, hi ha un Estatut del Món Rural… Cada vegada més s’associa rural amb la idea de poble de menys de dos mil habitants, que és una definició que va quedant en clau administrativa. Però nosaltres ens plantejàvem què és més important d’aquest món rural o d’aquest concepte de ruralitat. I va sortir molt aquesta connexió amb la terra. Perquè la manera com nosaltres vivim a l’Espluga de Francolí és diferent de la vida a ciutat bàsicament perquè qui més qui menys, tothom es relaciona amb la terra: encara tenim l’hort, el tros; surts cada dia a les muntanyes de Prades a passejar o el cap de setmana vas a caminar; vas a collir bolets, espàrrecs, coneixes els fruits del bosc… Tens una relació amb aquest territori, amb aquest paisatge, que és molt important. I així anava sortint el concepte de museu-terra, de la terra com el factor diferencial d’aquesta ruralitat.

—El terme paisatge no l’heu considerat?
—Volíem posar en relleu justament aquesta connexió amb tot el que implica la terra, en un sentit material i orgànic, però també en un sentit simbòlic, allò que ens dóna pistes per pensar cap a on anem. I agafant-nos al lema del museu, que és: “Per saber on anem, cal saber d’on venim.” Reivindiquem aquest coneixement lligat al treball de la terra i als oficis. I també lligat a un respecte i a una relació més sensata amb aquesta terra, en un sentit holístic, que és el que ens reclama avui la idea de sostenibilitat.

—Museu de la Vida Rural té un aire costumista, antic.
—Sí, era una mirada molt cap a una manera de viure de fa cent anys i anava associada a un discurs molt negatiu, sobre aquesta ruralitat: d’analfabetisme, de condicions de vida molt dures, de poca obertura mental…, que encara pesa. I, de fet, encara molta gent gran diu aquella frase de: “Si pots, marxa a la ciutat.”

—Un discurs negatiu que ha causat una manca d’autoestima.
—Encara hi ha una mirada molt bucòlica i molt romàntica, per una banda, perquè és el paisatge on anem el cap de setmana, o bé una mirada molt negativa, perquè allà feia molt de fred i es passava molta fam. Entre aquests dos extrems pensem que hi ha una via intermèdia, que va lligada a una idea de terra que pot ser molt potent, que t’interpel·la diferent: tornem a posar els peus a terra, tornem a connectar-nos de veritat amb tots els sentits, connectar-nos amb el que vol dir la terra. Això és el que es reivindica en l’àmbit de la salut, l’educació, en molts àmbits de la nostra vida, oi?, que ens cal tornar a sentir aquesta sensació d’anar descalços, però també aquesta sensació de tocar la terra, de fer anar les mans, d’estar en contacte amb el bosc, amb la natura. Perquè ho necessitem.

—Poseu la paraula terra, que és molt polisèmica, al centre del discurs.
—El sentit dels museus és el de mantenir i preservar una memòria i un coneixement per posar-lo al servei dels reptes d’avui i, sobretot, per pensar cap on volem anar en el futur. En aquest sentit, el paper dels museus és ser àgores de debat. Aquest debat ja el fem al Museu Terra, a l’Espluga de Francolí, i ara el volem portar també a Barcelona, perquè pensem que és un debat que interpel·la tothom, tant la gent dels pobles com la gent de la ciutat.

—Amb la presència del Museu Terra a Barcelona, aquest equipament agafa molta més força també dins el conjunt de la Fundació Carulla?
—Ja en té, però la distància amb l’Espluga és molt psicològica. I l’Espluga no és encara una destinació turística. Sí que tenim molts usuaris i molts visitants, sobretot molta gent del territori, que és a qui ens devem primer, i molt turisme a l’estiu. Però, tot i això, encara costa molt de situar aquests temes a les agendes de la ciutat. I, per tant, això era una oportunitat molt interessant.

—Aquests darrers cinquanta anys hem perdut la cultura natural. Som uns ignorants en relació amb els conreus, el nom dels arbres, no sabem llegir la natura.
—Hi ha un trencament molt fort. La modernitat ha arrasat. Com si no hi hagués hagut un abans.

—Quines són les bases que regiran el Museu Terra a partir d’ara?
—El canvi de nom ens permetrà obrir un nou pla estratègic. De fet, aquest darrer any, per exemple, hem treballat molt amb les dones. Tenim una exposició temporal ara, “Tros de dona”, que explica que han estat les que ens han parlat molt d’aquest vincle de tenir cura de les persones i tenir cura de la terra. És un missatge que avui des de l’ecologia, des del feminisme, arriba molt fort sobretot entre la gent jove. Aquest és un dels reptes que tenim ara davant, que el Museu Terra reculli totes aquestes veus, reculli aquestes cures, reculli aquestes reflexions. No vol dir grans canvis en clau museogràfica, però sí petites matisacions o petits canvis en el relat que visibilitzin aquestes noves mirades.

—Els museus d’aquest país són en un moment de renovació del discurs, del punt de vista, de les pràctiques, per democratitzar-se, proposar-se una relació diferent entre la institució i el públic, menys jeràrquica, que incorpori relats fins ara amagats, com ara el de la dona.
—La reflexió que ens vam fer és que el museu és, sobretot, un projecte educatiu i pedagògic en el sentit més ampli de la paraula. És a dir, entenent que l’educació es fa al llarg de la vida i en un sentit molt ampli i molt holístic. Aquesta idea que el museu gestiona un saber que és de tots i el posa al servei de tots perquè sigui útil i per anar-lo transformant de manera col·lectiva segons el que necessitem. És a dir, el coneixement és viu, canvia, es modifica, pot ser un vector d’innovació. En el món rural és molt evident, això.

—Per què?
—Les noies de la cooperativa l’Aresta treballen amb una arada, que és, en el fons, l’arada romana, però que avui és un element d’innovació, perquè és una manera de treballar des del concepte de permacultura i regeneració del sòl, que comença a tenir una acceptació molt general arreu. Vam fer servir l’arada durant pràcticament vint segles, després el tractor la va fer desaparèixer i ara resulta que torna a aparèixer, però, evidentment, modificada i repensada en clau de les necessitats actuals. És molt més lleugera, té rodes i permet treballar més còmodament.

—Aquest exemple que heu posat lliga amb la idea de desaprendre. Es podria aplicar també a l’agricultura ecològica, que bandeja els pesticides i plaguicides, tan en voga tota la segona meitat del segle XX.
—Fixa’t que quan vam inaugurar la segona ampliació del museu, l’any 2009, el recorregut per l’exposició permanent acabava amb un vídeo que deia: “Hem avançat molt, però hi ha moltes incògnites en l’aire”, fent referència justament a tota la idea dels pesticides, de l’ús tan extractiu i intensiu de la terra, que la desertitza. Dani Freixes i el seu equip, encarregats de definir el projecte museològic i museogràfic, van ser uns visionaris, perquè ja ho apuntaven, en un moment en què la reflexió ecològica encara era lluny.

—I avui, quinze anys després, l’agricultura ecològica es relata com un camí.
—Però el museu no té la solució, té un coneixement que ens ha de servir per a anar imaginant solucions i anar provant vies de sortida a la realitat que tenim. I crec que la sensibilitat respecte de la qüestió de regenerar el sòl és cada vegada més alta. Perquè fa possible la regeneració de la vida. Perquè, al final, l’extractivisme intensiu que es dóna de manera accelerada aquests darrers anys mata qualsevol possibilitat de créixer.

—Voldria introduir dos problemes molt importants que patim. El primer, se’ns acaben els pagesos. No hi ha relleu generacional. Els territoris rurals es continuen despoblant. Però, per contra, no ens podem permetre de no tenir petita pagesia, que ens alimenta, que manté el mosaic agro-forestal, que evita incendis, que contribueix a reduir la petjada de CO₂… Al Museu Terra com ho veieu i quin paper hi podeu jugar?
—El Museu Terra ha estat molt present en tot el procés de l’Agenda Rural. Sempre diem que, per repensar aquests equilibris, cal fer possible que aquells que vulguin puguin viure en aquests pobles i puguin ser els gestors d’aquest territori, de manera lliure i oberta. Ara bé, perquè això passi, la possibilitat de la vida al poble ha de ser en les mateixes condicions de drets fonamentals que en les ciutats. I probablement hi haurà d’haver compensació de desequilibris durant un temps, tal com ha passat amb el gènere, i com ha passat amb tants temes més. És evident que la consciència es va estenent, perquè només reaccionem davant les situacions límit. És clar, què podem fer des del museu? Podem fer el que diem des de la Fundació Carulla: hem de situar la cultura al centre de tots aquests debats, sobre els problemes de la pagesia, sobre la sostenibilitat, com a factor fonamental. La cultura i les arts.

—Expliqueu-vos.
—Entenem la cultura com aquest coneixement acumulat, aquest patrimoni, i també l’entenem com la interpretació contemporània d’aquest patrimoni, moltes vegades des de les arts i la ciència. Si això no és en les polítiques de reequilibri territorial, en les polítiques públiques de l’Agenda Rural, de l’Estatut del Món Rural, etc., serà molt difícil que canviem el relat. Perquè qui canvia el relat és la cultura.

—Però la cultura ha perdut centralitat i prestigi en la societat actual.
—No sé si ha perdut centralitat. Penso que justament la recupera.

—En què us baseu?
—Em baso en el fet que políticament avui és el gran motiu de discussió. Parlo de l’apropiació cultural del relat. Perquè, en el fons, la capacitat que tenen les arts de difondre valors, missatges, cada vegada és més evident per part de la societat. Digueu-n’hi creativitat, digueu-n’hi literatura, cinema, exposicions… És a través de tot això que anem generant discursos, valors, maneres de viure comunament acceptades. I el poder d’això és aquest famós relat que ara és en boca de tothom. I, en l’àmbit polític, la cultura comença a ser la zona de discussió. Només has de veure el que passa a València, des que governa Vox, sobretot amb la qüestió lingüística. Perquè la llengua és l’expressió més evident de la cultura. Però darrere la llengua ve la literatura, el cinema, el teatre… Darrere la llengua ve el parlar sobre el món rural i sobre els objectes, el patrimoni lingüístic… La gran batalla del segle XXI serà la cultural. Ja ho és.

—Com juga aquesta oportunitat el Museu Terra?
—Per exemple, acollim residències artístiques que situen en el centre dels processos de creació artística les preguntes i debats que preocupen les comunitats. Perquè el procés de creació artística és molt semblant al de creació científica. Al final és una manera de fer-te preguntes i d’investigar a partir d’un coneixement i d’una experimentació. I cada vegada més, aquesta hibridació entre art i ciència és més clara. Justament tota aquesta innovació és la que els museus han d’impulsar.

—Això venia per la manca de relleu generacional de la pagesia i també de les compensacions que haurien de tenir. Al Museu Terra, considereu, per exemple, que seria una bona opció compensar la pagesia amb un sou bàsic universal?
—El paper que juga la pagesia és equiparable al treball de les dones en l’àmbit privat de fa molts segles. És un treball essencial per a mantenir-nos vius. Canvia molt la mirada sobre aquestes qüestions. Crec que no som tan lluny de les rendes bàsiques universals. No solament per a la pagesia, sinó per a moltes altres professions menystingudes perquè no anaven lligades a la productivitat, a l’eficiència. La intel·ligència artificial ja és aquí i ens diu que la majoria de professions desapareixeran.

—En què canviarà?
—La societat cada vegada és més conscient que la qualitat de vida implica tenir temps per cuidar-se i per cuidar els altres. I tot això ens portarà a una reflexió com a societat sobre els salaris, sobre les feines. Si aquest territori s’ha de gestionar, hi ha d’haver algú que el gestioni. Es digui pagès, enginyer forestal o persona o família que decideix de tenir un ramat de cabres i treballar en extensió i cuidar el paisatge. Es diu l’Aresta, que és una cooperativa agro-ecològica que ha posat en marxa un obrador amb farines locals a Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà). Aquí tenim molts exemples d’aquesta mena de projectes. Cal donar suport a aquesta gent, i tant! I crec que cap aquí camina justament tot el procés de l’Agenda Rural i d’Estatut del Món Rural.

—L’altra qüestió molt grossa i problemàtica és la de l’aigua. L’emergència per sequera, les restriccions d’aigua que pateix la pagesia, que no es corresponen amb les restriccions en uns altres sectors ni en l’àmbit urbà.
—Ens preocupa especialment. Primer, perquè l’Espluga de Francolí ha patit dues riuades impressionants i a terra patim sequera fa més de dos anys. Per tant, l’aigua és sempre un problema per massa o per poc. Crec que amb l’aigua passa una mica com amb el que dèiem fins ara: en els entorns mediterranis hi havia un bon coneixement sobre l’aigua que s’ha anat perdent. Hi havia una gestió probablement més sensata de la que s’ha fet aquests darrers anys, amb la implosió de la indústria agrària i aquesta revolució verda que passava per davant la productivitat per sobre de la qualitat i que va obrir molts conreus de regadiu en molts llocs on sempre hi havia hagut secà. Si ens fixem en què es feia abans de la industrialització del camp, continua havent-hi coneixements sobre la construcció de mines d’aigua, per exemple, que era el sistema de com es baixava l’aigua de Prades a Poblet, molt interessants. Continua havent-hi molt coneixement: ara a l’hort del museu impulsarem un sistema de reg que és amb tenalles [recipients de fang] enterrades, que s’havia fet ancestralment i que encara es fa molt a la zona de l’orient.

—Tenalles enterrades per a regar?
—És aprofitar la terrissa, que és un material porós, com a distribuïdor d’aigua segons les necessitats que té la terra, per no haver d’arribar ni tan sols al reg de gota a gota. Calculat amb dades matemàtiques segons el sòl la quantitat d’aigua que necessites, funciona. Això és una proposta de la gent de la cooperativa l’Aresta: reflexionant sobre l’agro-ecologia i sobre un ús més sensat dels recursos naturals han arribat a aquesta conclusió, que potser aquest sistema de reg ara podria ser molt útil. A banda d’això, al museu tenim un segell ambiental, l’EMAS (Eco-Management and Audit Scheme), que fa que ens apliquem els criteris d’un ús més racional de l’aigua: hem canviat aixetes, de manera que ara van amb sensors i no queden obertes; tenim sistemes d’aprofitament de l’aigua de la pluja; reutilització de les aigües grises… Però sobretot som agents de canvi de sensibilització.

—Com es pot canviar la sensibilització en relació amb l’aigua?
—Tenim activitats educatives sobre l’aigua, que també portarem a Barcelona; tenim activitats de ciència ciutadana, que hem fet amb grups d’investigació de la universitat sobre els fenòmens extrems lligats a l’aigua. Treballem vinculant-nos amb les universitats, amb el CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals), perquè ells també cerquen aquests vincles amb els espais culturals, a fi que les recerques científiques tinguin una altra manera de comunicar-se, molt més amable, molt més pròxima, mitjançant exposicions. Ja ho vam fer amb l’exposició “Jugar amb foc”.

—Torneu a situar-vos en els conceptes troncals: cultura i educació.
—Al museu ens vam preguntar quin sentit tenia dedicar recursos econòmics, humans, materials, a mantenir objectes, la major part dels quals ja no tenen cap utilitat en aquest moment. Si et fas aquesta pregunta de manera molt seriosa, l’única resposta possible és que hi ha un coneixement lligat a aquests objectes que ens és útil. La transferència d’aquest coneixement i com la fas és el que entenem per educació. El filòsof Joan Manuel del Pozo diu que hem d’anar a l’arrel etimològica de la paraula, que vol dir “treure enfora”. Però hi ha una altra arrel etimològica d’educació, que és la de criar i acompanyar. Aquesta és la que m’agrada: entendre l’educació com aquest procés d’acompanyament.

—Els museus fan un acompanyament?
—Els museus el que fem és acompanyar processos de reflexió i de creixement. No som autoritats en la matèria, això ja s’ha acabat. Però sí que gestionem un coneixement, que ens ha de fer pensar. Donar-nos a pensar, que diu Marina Garcés. I això per mi implica un creixement personal i un canvi d’actitud, individual i esperem també que col·lectiu. Si això no és educació, què ho és?