Marina Geli: “Em dol a l’ànima que el PSC es torni Ciutadans”

Marina Geli (1958), ex-consellera de Salut amb el PSC, fa cinc anys que s’ha retirat de la política activa i treballa a la Universitat de Vic, on és la directora general de la Facultat de Medicina. Però Geli, que prové de la branca catalanista del PSC i fa anys va passar a l’independentisme, primer a Junts pel Sí i ara a Junts per Catalunya, segueix de prop la política. En aquesta entrevista, Geli valora els resultats electorals del 14 de febrer i el PSC actual, que ella gairebé no reconeix. Aquest cap de setmana, per exemple, Salvador Illa deia que a Junts hi havia xenòfobs i Marina Geli va reaccionar irada a Twitter.

En política el límit és també l'ètica personal. La campanya contra el president Puigdemont, Junts, amb etiquetes de "ultradreta", "xenofòbia" supera tots els límits morals.

— Marina Geli Fàbrega (@marinageli) February 21, 2021

—Salvador Illa diu que a Junts hi ha xenòfobs.
—Molt bèstia. Això que passa és molt bèstia. Vaig saltar a Twitter, cosa que normalment no faig. Però és que ja s’hi val tot. Que Junts som d’ultradreta ho diu Anna Grau, i el PSOE gairebé. I això de la xenofòbia… Això d’Illa se’m va posar molt malament. Ho trobo miserable. Mireu què us dic. Això em dol a la vida, com em dol a la vida el que fan amb la llengua. Recorda els debats entre Montilla i Rivera, que es feia dir Kennedy i a qui jo deia Lerroux. Montilla parlava sempre català. Sempre. Rivera i Montilla tenen debats memorables al parlament. El pseudosenyoret d’en Rivera i Montilla. Rivera sabia, com jo, que dir que el castellà està discriminat és fals. I ara, en canvi, aquest PSC. Aquest PSC. Quan vaig veure el debat a TVE amb Illa parlant en castellà el vaig haver de tancar. En unes eleccions de Catalunya. I la dels comuns frivolitzant, que si som provincians. Em posava a plorar. A la transició, els que més defensaven el català eren gent provinent de la immigració. Em dol a l’ànima que el PSC es torni Ciutadans. I ho fa. Va haver-hi un moment, en la crisi del 2013, en aquelles executives memorables del PSC, que Corbacho, enamorat de Rivera, defensava de tornar a la Federació Catalana del PSOE i que nosaltres ens quedéssim el PSC. I que cadascú fes el seu camí. I si calia que ens trobéssim en unes eleccions, ja ens hi trobaríem. Ell defensava això. Després, pel PSC ja va decaure el referèndum, va començar a guanyar Ciutadans i al PSC van tenir un tropell i van renegar del que havia estat el PSC en molts aspectes. Entre més, la llengua. I ens acusen a nosaltres de fer dos pobles. No. Qui fa dos pobles és Ciutadans, en termes històrics. Ni el PP ho havia fet. Ara em dol a l’ànima. Ja no existeix, el PSC. Jo ja els volia treure el nom. Vaig estar a punt d’anar al jutjat. Ha! Això no és el PSC. Ho he dit i ho reitero: el catalanisme polític ha d’estar a favor del referèndum. És el mínim. Us diré més, al programa electoral del 2012 portàvem un referèndum acordat. El vaig escriure jo. I el gironisme vam aconseguir, tot i els crits de Zaragoza (que em va escridassar), que es digués que el referèndum havia de ser acordat en el marc de la legalitat. Vam aconseguir treure “espanyola”. Busqueu fotografies d’aquells anys amb els quebequesos, i els veureu tot el dia amb Miquel Iceta. I mireu ara.

—Algú es pot demanar: què hi fa, Marina Geli, a Junts per Catalunya?
—En contra del que diuen, Junts s’ha esquerranitzat. I jo en sóc l’exemple. I els votants també. I a Junts i al voltant de Junts, hi ha molta més diversitat de la que diuen. A banda que jo milito en la unitat. Vaig ajudar a crear Junts pel Sí. I crec que va ser un error històric no conrear la continuïtat d’aquest projecte. Ara he arribat a la conclusió que, com que és complex, això de Junts per Catalunya, no només des del punt de vista programàtic, doncs vol dir que és l’assaig de la gestió de la complexitat interna. I l’independentisme és això. I així com fins ara pensava que tenia data de caducitat, ara no ho tinc tan clar. Fins i tot si demà som independents, no tinc clar que no hàgim de tenir un partit poc vertical (tot i ser partidària de l’organització). Junts tenim implantació territorial bestial, amb dèficits a l’àrea metropolitana de Barcelona. Em sento totalment còmoda a Junts, perquè és el que expressa millor el pluralisme de l’independentisme. Jo us afirmo que a Junts no som gaire diferents, per nivell de renda, de la CUP i Esquerra. Potser tenim una mica més de classe mitjana. Estic cansada dels que reparteixen carnets de patriotisme i d’esquerres.

—Quina valoració feu dels resultats electorals?
—He escrit fa poc un article en què el títol ja diu què en penso: “Amnistia, autodeterminació i bon govern”. El primer resultat és que hi ha una abstenció important. L’he analitzada: 1,5 milions menys de votants respecte de les anteriors. Ara, diguem també que als anys vuitanta també teníem una participació del 50% i escaig. Un podria pensar, al contrari del que jo penso, que el procés independentista va perdent força. No. La crisi econòmica, social i la falta d’unitat de l’independentisme passa factura. I probablement la pandèmia és important en l’abstenció, com s’ha vist a Portugal, Galícia i el País Basc. Però l’altra gran notícia és que l’independentisme supera el 50%. El mític 50%. Ja no sé què hem de fer més. Per a comparar-ho: el no a Escòcia, un 55%. El Regne Unit es va separar de la Unió Europea amb el 51,89% dels vots. Com nosaltres. El no al Quebec, el referèndum del 1995, un 50,58%. Com nosaltres. I ara nosaltres què hem de fer, guanyar per un 70%?

—Com valoreu els resultats per partits?
—En realitat tots en perden, de vots, que van a l’abstenció. Hi ha 77.000 vots que van al PDECat. I això és probable que hagi fet que Junts no hagi guanyat. Són molts. I han passat factura a Junts. Aquí hi ha tres forces al voltant del 20%: ERC, Junts i el PSC. Catalunya continua essent molt diversa. La Catalunya vella i la nova. Junts guanya a vint-i-quatre comarques. Esquerra, a deu. I el PSC, a vuit. Si fem mapes per regions sanitàries (el més semblant a les vegueries) en realitat es veu que el Bages, Osona i el Berguedà tenen un comportament gironí. Per província confon. Si l’independentisme anés junt, no estaríem en aquestes ximpleries de quin partit guanya. Perquè en realitat, qui guanya és l’independentisme. I creix. Passem a setanta-quatre diputats. Per tant, què esperem a fer un govern independentista?

—Quin govern faríeu?
—Aquí, clarament, i amb tota la dificultat, constituir un govern a tres: ERC, Junts i la CUP. Hem de fer un esforç. I això demana tenir clar que vol dir amnistia i autodeterminació, amb acord d’Espanya o sense. I anar junts a exigir-ho i, si no, fer-ho. He estat set anys en un tripartit, i us ho estalvio, però s’ha d’escriure un pla de govern. No tan sols repartir càrrecs. I s’ha de ser competent i pragmàtic. I no convertir-nos en els mateixos adversaris. La crisi econòmica ens obliga a un pla de govern amb accions conjunturals, amb accions econòmiques i sanitàries a un any vista. I en el pla nacional, veure com s’articula el moviment a casa i a Europa. Hi ha un debat a fer entre les dues entitats sobiranistes, que tampoc van juntes en l’acció. I el 26 de març, tenir nou govern. I s’ha de pactar el pressupost. Si no, sempre estem en debats interns. Què entenem per serveis públics, què entenem per lleialtat, quins càrrecs s’han de renovar, de la Sindicatura a la Corporació. Quina relació tindrem amb l’estat. Parlar de tot això. La CUP vol entrar al govern o no? Si us plau, si han de fer assemblees, que les facin de pressa.

—I els comuns?
—Aquests, els comuns, han anat virant cap a l’espanyolisme, tu. I això és així. I ara diguin el que diguin, no van votar a favor de la llei d’amnistia al parlament. I tampoc no van votar a favor del referèndum al congrés. Per això, jo no estic a favor que els comuns entrin al govern.

—No?
—No. Perquè no estan a favor de l’amnistia ni de l’autodeterminació. Si signen un paper, ho haurem de veure.