La lingüística i les llengües amenaçades

El 2 de setembre de 2018, cap al vespre, es va encendre el Museu Nacional del Brasil, situat a Rio de Janeiro. Entre les moltes coses que van cremar hi havia un munt de material relacionat amb les llengües indígenes de l’enorme territori que avui és el Brasil: enregistraments, notes, documentació diversa… en molts casos de llengües que ja no parla ningú.

Naturalment, la premsa en general i sobretot la gent que es dedica a la lingüística ho va lamentar molt, sobretot perquè es tractava d’un material lingüístic que era impossible de refer i que hauria pogut servir per a la recerca lingüística futura. En aquest món en què vivim, amb tanta ciència i tanta tecnologia, tendim a pensar que s’ha estudiat tot. Sorprèn força sentir dir a especialistes de diferents branques que, del món, encara en sabem ben poca cosa. La biologia, per exemple: una part molt important de les espècies vives del planeta encara s’ha de descobrir. Segons un article del 2011 (que es pot trobar aquí), el 86% de les espècies d’hàbitat terrestre i el 91% d’hàbitat marí no són descrites. ‘Com ho saben?’ és el primer que et preguntes. Són estimacions, és clar, amb un marge d’error considerable: es calcula que són vora 8,7 milions d’espècies, milió tres-centes mil amunt, milió tres-centes mil avall. Però tot i el marge, és clar que falta molt per a tenir-les totes catalogades i estudiades i que, en molts casos, ja no hi serem a temps.

Amb les llengües passa igual. O pitjor. D’entrada, no sé si a la biologia li costa tant de determinar quins són els límits d’una espècie com a la lingüística els d’una llengua. Ni tampoc si hi ha tantes discussions sobre què és una espècie com n’hi ha sobre què és una llengua. Ja podria ser. Però més enllà de la manca de dades, estudis i acord, sembla clar per a tothom que la diversitat lingüística del món minva a una velocitat vertiginosa.

És per això que una part de la lingüística acadèmica està molt preocupada pel perill que un coneixement enorme es perdi abans ningú no el pugui documentar. Hi ha lingüistes com Robert Dixon que creuen que tots els centres de recerca del ram no haurien sinó de deixar-ho tot i posar-se a documentar llengües, arreplegar tot el material possible dels centenars i centenars de parles que no ha enregistrat, descrit ni encara menys estudiat ningú abans ja no en resti cap parlant. Bé, no és que aquesta opinió sigui la majoritària, ni molt menys. Amb més o menys justícia, s’ha acusat sovint bona part de la lingüística de les últimes dècades de prescindir de les llengües, ocupada com està a estudiar el llenguatge.

El cas és que l’incendi de Rio de Janeiro va ser un bon cop per a la documentació de llengües amazòniques. Certament és molt trist que s’hagués cremat tota aquella feinada de recollida de dades. Però en general semblava les notícies sobre el tema que s’oblidaven d’allò que sí que és trist de debò: que la documentació no es pugui recuperar perquè moltes d’aquestes llengües ja no tenen parlants.

No és gens estrany que a la ciència li passi allò de no veure el bosc per culpa d’un arbre que té davant els nassos. A vegades sembla que ens oblidem que en últim terme el coneixement hauria de servir per a millorar la vida. I, és clar, millorar la vida no vol dir només tenir més coses, anar més ràpid o canviar més sovint de roba. Els estudis sobre la sensació de felicitat al món ens ho demostren. I perdre la llengua va associat molt sovint a una gran infelicitat. Que les llengües desapareguin és un contratemps per a la lingüística, però molt sovint és una autèntica catàstrofe per als qui les parlaven.

La relació que tenim els catalanoparlants envers la llengua no és necessàriament ni universal ni prototípica. Per a bona part de la comunitat catalanoparlant la llengua ha estat el tret d’identitat més important o un dels més importants. Això no és així per a tothom, és veritat. Ara, si l’empatia es basa en la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, hem de pressuposar que l’altre és a grans trets com nosaltres. Es tracta de respectar la diferència dels altres perquè són els nostres iguals: ells podríem ser nosaltres. Com deia Shylock, ‘si ens punxen, que no sagnem?’

Els catalanoparlants sagnem quan ens sembla que la llengua s’escola pel desguàs de la història. Potser hi ha cultures que sofreixen menys, però també sabem que n’hi ha moltes que han sofert i que sofreixen molt. La dolor de llengua és una malaltia molt estesa. I la cosa més greu és que sovint aquesta dolor és només un símptoma d’un greuge molt més general: el de la negació d’un subjecte col·lectiu diferenciat. Fins i tot la negació de la humanitat. Al Brasil en tenim casos que sí que sagnen, literalment. El professor Celso Ferrarezi Junior explicava que, quan feia treball de camp a l’Amazònia, a vegades s’havia trobat amb grups de garimpeiros, és a dir, cercadors d’or. Una vegada un li va explicar que, quan feien incursions llargues a la selva, no els calia endur-se carn, perquè caçaven. I què caçaven? Doncs entre més, índies joves. Esgarrifat, Ferrarezi li va retreure que això era canibalisme, a la qual cosa l’altre va respondre que de cap manera, que eren com animalons. Naturalment, aquest és un cas ben extrem de deshumanització, però per desgràcia no necessàriament poc freqüent. Diuen que durant la dictadura l’exèrcit brasiler havia arribat a fer pràctiques de guerra a la selva caçant indis.

Sense anar tan enllà, la investigació ha demostrat sovint que les taxes de suïcidi entre joves indígenes és molt superior a de la mitjana de la població. És força conegut el cas del poble guaraní-kaiowà, on els suïcidis en les darreres dècades multipliquen per molt la mitjana brasilera: alguns anys ha arribat a ser més de vint vegades superior. I mentre entre la població en general qui més es suïcida és la gent gran, en aquest cas la franja més tràgica va de quinze a trenta anys.

Naturalment no es pot atribuir aquest fenomen al fet que siguin una comunitat amb la llengua amenaçada. De fet, allò que té amenaçada és la vida: fa molts anys els van expulsar del seu hàbitat històric; després, durant un breu període hi van poder tornar, però amb restriccions. De seguida un jutge va suspendre la demarcació de terres que els donava aquest dret, de manera que tornen a estar desposseïts, confinats i atapeïts. Els ‘propietaris’ de les grans plantacions que s’hi han instal·lat els envien pistolers perquè, segons ells, ocupen terres que no els pertanyen. Hi ha hagut moltíssimes agressions i alguns assassinats. I al damunt la premsa sovint posa en qüestió no ja tan sols el seu dret de viure-hi, sinó la mateixa condició de ‘indígenes’. Fins i tot el ministre de Justícia del govern Temer els va considerar ‘presumptes indis’. La idea és fer-los passar per uns aprofitats que fan veure que són indis per reclamar drets que no els pertoquen. I com més aculturats estan, més fàcil. Per això la llengua per si mateixa no és cap solució, però contribueix a trobar-ne, a recuperar l’autoestima, a afirmar-se com a poble. Un es pot inventar molts trets identitaris d’un dia a l’altre, però no s’inventa pas una llengua.

Per això certament és una llàstima que es perdessin tots aquells documents sobre llengües indígenes brasileres en l’incendi del museu. Sí, per a la lingüística també, però la lingüística (mentre les coses en aquestes comunitats vagin com van) que es faci fotre. Allò que es va perdre sobretot són moltes oportunitats. Oportunitats de recuperar la llengua dels avantpassats, i per tant el vincle cultural i identitari essencial per a reconèixer-se com a pobles. Un indígena que només parla portuguès, espanyol o anglès és molt fàcilment acusat de ‘presumpte’.

Ressuscitar una llengua de zero és pràcticament impossible. Però recuperar-la quan encara no s’ha perdut del tot no. I gaudir de documentació sobre la manera com es parlava, o fins i tot sobre la manera com eren les llengües pròximes, del mateix grup, probablement del mateix origen, pot ser molt important.

La llengua és un element cultural tan potent que és capaç de fer alquímia: converteix allò que podria ser una aculturació en una apropiació. L’any 2010 una colla de guaranís-kaiowàs va fundar una banda de rap: rapegen en guaraní (se’n pot veure una mostra aquí). No són els únics, també hi ha un moviment hip-hop maia iucatec, per exemple, i n’hi deu haver molts més. És clar que el rap, un element exogen, provinent de la metròpoli cultural mundial (encara que vingui dels marges, no deixa de ser un art urbà nord-americà), quan es fa en kaiowà o en maia iucatec deixa de ser percebut com un factor aculturador i s’entén, al contrari, com un vehicle que reforça l’autoestima de la pròpia cultura. Les cultures vives són canviants, poroses, manlleven contínuament. Les tradicions solen ser menys tradicionals que no sembla. Però, si tenim una llengua, tot ho podem digerir i fer-nos-ho propi.

El Museu de Rio ja és cremat. Si servís per a no deixar cremar els parlants de llengües minoritzades, hauria estat una gran lliçó. Malauradament, és molt més probable que l’incendi fos una metàfora, no pas un revulsiu.

Pere Comellas és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)