Gemma Geis: “Jo no he oblidat el Primer d’Octubre”

Gemma Geis (1979) és la candidata per Junts a l’Ajuntament de Girona. Nascuda al barri del Pont Major de la ciutat, els seus pares tenien un taller de fusteria i ella ha tingut una carrera acadèmica potent, com a professora universitària de dret, i ha estat la vice-rectora més jove dels Països Catalans, i de l’estat espanyol. Consellera de Recerca i Universitats fins que Junts va sortir del govern Aragonès, ara Geis vol ser la batllessa de la seva ciutat. Té l’opció clara de pactar solament amb independentistes i es declara socialdemòcrata. Va rebre VilaWeb a Girona dimecres.

—“La Girona que somriu al futur.” Per què, aquest eslògan?
—Perquè m’agrada mirar endavant i ser una persona optimista. I perquè el pas de presentar-te a Girona és tenir projectes de futur per a la teva ciutat i fer-ho amb optimisme i futur.

—Girona va més bé ara que fa quatre anys?
—Girona està millor ara que fa quatre anys. Per exemple, en les dades de la desocupació. El que passa és que jo sóc una persona que no m’agrada caure en l’autocomplaença. I si mirem la qüestió del benestar emocional, que m’interpel·la molt, no està millor que fa quatre anys. Hem passat una pandèmia, el temporal Glòria, i algú que té un problema d’atur, alimentari, depressió, no està millor. O la qüestió de l’habitatge. Aquesta campanya s’ha posat molt sobre la taula. Ho hem de reforçar.

—El millor batlle que ha tingut Girona?
—El president Puigdemont.

—Els tres inconvenients més importants que ha de resoldre la ciutat de Girona, quins serien?
—La qüestió de l’habitatge, el campus de salut del Trueta, i tota l’adaptació al canvi climàtic per la qualitat de la vida de la gent.

—Qüestió de l’habitatge, com la solucioneu?
—Girona, aquests darrers deu anys, ha crescut d’un 5% de població. Això vol dir que és un lloc on la gent vol venir a viure. Però és veritat que, malauradament, el tema de l’habitatge és complex, i no hi ha varetes màgiques. La nostra idea és designar sis milions d’euros durant quatre anys a fi de poder augmentar l’habitatge. Perquè l’ajuntament sigui un gran tenidor i d’aquesta manera influir més en el preu.

—De quants pisos parlem?
—Entre els pisos que ja té l’Ajuntament, els que es construeixen i tot plegat, uns mil habitatges.

—Quan és el total de pisos?
—45.000. I jo també vull ser crítica. Vaig comptar les dades i quan hi va haver el rescat bancari, es van donar 63.000 milions d’euros als bancs, i pel pes de la demarcació de Girona, ens tocarien 145 milions d’euros, que dóna per a 1.500 habitatges. L’ajuntament té la capacitat que té. L’estat espanyol en destina un 2,5% a l’habitatge, en canvi, a França, un 13,5%, per exemple. En som molt lluny. En el rescat hi va haver una gran oportunitat, que va ser fallida. Ara sentim tot això dels pisos de la Sareb: els pisos de la Sareb els has de tornar a pagar, et diuen! I a més són pisos en mal estat!

—Per a solucionar la qüestió de l’habitatge hi ha l’opció que l’administració construeixi més pisos. Hi ha qui diu, deixem que el mercat s’autoreguli. Hi ha gent que diu topall de lloguer. Gemma Geis, on s’ubica?
—En una barreja. L’Ajuntament de Berlín, per exemple, és un gran tenidor i pot mobilitzar i influenciar molt els preus de la ciutat de Berlín i és un model que ens agrada. Les polítiques públiques són bones segons el resultat. Si fem una regulació dels preus del lloguer (i jo sóc de les que vaig negociar la llei per mirar d’arribar a un acord) i no acabem d’anar bé, el missatge potser és que no és la millor opció possible. Si la regulació dels preus del lloguer ens dóna bones dades, endavant. Aquí hi ha informes contradictoris. Sí que tothom ens diu que augmentar el parc d’habitatge és positiu.

—Esteu especialitzada en dret públic i en l’execució de plans urbanístics.
—No. En l’execució de sentències urbanístiques. És a dir, si hi ha una sentència en matèria urbanística, com s’executa aquesta sentència? Durant anys a l’estat espanyol hi havia una sensació d’impunitat en l’execució de sentències en matèria urbanística. La meva tesi és que si hi ha una sentència s’ha de complir.

—I qui ho frenava, això? Ajuntaments, privats, llogaters?
—Els ajuntaments, moltes vegades. Aquí parlem dels anys del boom urbanístic. Un cas molt famós, el fortí de la Reina de Tarragona, per exemple. Moltes vegades ho frenaven les administracions, perquè en realitat també hi havia una qüestió d’indemnització. A l’hora d’indemnitzar, els ajuntaments es queden sols. A la meva tesi doctoral vaig reclamar responsabilitat compartida. Que els governs també ajudessin. I no va tirar endavant.

—I encara avui no es compleixen, les execucions?
—S’ha avançat molt.

—Molts gironins parlen d’augment de la sensació d’inseguretat. Què diuen les dades?
—Les dades que tenim del Ministeri d’Interior han baixat. Una altra cosa és la percepció. I quan fas política has de tenir en compte les sensacions, les percepcions de la gent. Has de tenir empatia. En policia local, complim la ràtio espanyola, però no l’europea, i ho hem de fer. Hi ha un milió i mig d’euros que s’executen per millorar la il·luminació, perquè la il·luminació també ajuda a la percepció de la seguretat, sobretot des d’una perspectiva de gènere. O potenciar el comerç, que tenir un comerç viu també hi ajuda. Hi ha alguns barris que ens han demanat càmeres de vigilància, i no estem pas tancats a fer-ho. No hem de caure ni en el bonisme ni en l’alarmisme. Hem d’augmentar la policia d’unes 18 places, s’ha d’intensificar la policia de proximitat, i la gent ens demana agents cívics. Nosaltres proposem la figura d’una coordinadora de seguretat.

—Procurareu que hi hagi més dones als cossos policíacs?
—La coordinadora és una dona. Quan era consellera més del 60% del meu equip eren dones. I a la llista, el 60% dels deu primers llocs són dones.

—Sou en Temps de Flors. Les xifres de l’any passat són de 351.000 visitants. Girona, la seva opció ha de ser el turisme?
—El producte interior de Girona amb el turisme és un 7,8%. Volem crear un Patronat de Turisme municipal perquè l’administració no ho pot fer tot. Amb el sector hem de teixir una estratègia conjunta. A favor del turisme, només faltaria, i sense que es desdibuixi la ciutat. Ara, vull recordar que a Girona un 9,3% del pressupost va a Cultura, des del president Puigdemont. És una ciutat cultural molt important. I això és un fil roig, aquest 9,3% del pressupost en cultura. I la pandèmia ha posat a la taula la necessitat d’enfortir les polítiques industrials, les polítiques del coneixement. Vinc d’on vinc, de la universitat. Això no vol dir que el turisme no ens agradi, a Girona tenim un turisme de qualitat, però l’hem de mirar de diversificar, i per a fer això, necessites el sector.

—Hospital Trueta. Durant molts anys no s’ha volgut que el nou hospital, ara campus (amb facultats, centres de recerca, etc.), sortís de la ciutat. Els nous terrenys seran en part a Salt.
—Es va decidir, i em sembla bé, no hi tinc cap problema, que siguin entre Girona i Salt. El número 2 de la llista és Xavier Aldeguer, que era el Cap del Servei de l’Aparell Digestiu de l’Hospital Trueta. Per tant, tota la sensibilitat en aquest projecte. Una altra cosa és que nosaltres ho veiem com un tot i s’ha d’avançar com un tot. No una part primer, i després, l’altra. El campus ho engloba tot. La universitat, la Facultat de Medicina, la Facultat d’Infermeria, el Trueta, Santa Caterina, l’ecosistema empresarial.

—I de l’hospital vell, què en fareu?
—Al vell, aquests darrers anys s’hi han invertit 25 milions d’euros. 25 milions d’euros. Tota l’àrea d’urgències és nova. Per tant, el vell, diguem-ne, quan sigui vell, tant de bo que sigui ben aviat, allà es pot donar un marge per a fer més habitatge, per exemple. I perquè la gent gran l’usi en espais compartits.

—Pactes. Si ho he entès bé, heu dit: “Només pactaré amb independentistes.” És així?
—Sí. Sóc independentista i vull que hi hagi un govern independentista. És important que Girona continuï essent una ciutat independentista, però, a més, amb un projecte de ciutat, i amb mà allargada per a poder-nos entendre. Crec que em puc entendre amb Guanyem o amb Esquerra. Crec que la gent ha de ser clara sobre els pactes. Ja sé que és difícil avançar. Ja sé que teixir una estratègia compartida és complicat entre els independentistes. Però s’ha de fer.

—Aquests anys, Junts i Esquerra han governat plegats. A la Generalitat no passa.
—No m’ho has de dir, a mi. Ho vaig donar tot. Vaig procurar lluitar fins al final perquè es mogués tothom. Sóc una persona de ponts. Però quan veies que allà dins es feien coses que afectaven Universitat i ni me n’informaven, doncs no es pot treballar. Per tant, vaig decidir marxar. Tinc la meva feina i tinc la meva vida. No sé si m’explico. No necessito ser aquí. Hi som per ajudar. I quan algun altre partit m’ha demanat coses i ajuda, he procurat ajudar amb el que he pogut, en temes que he considerat importants per al país. Per exemple, en qüestions antirepressives hem d’anar a una i hem de ser intel·ligents per a veure que el costat espanyol té uns pressupostos destinats a fer un seguit d’accions. Per tant, aquí cal molta complicitat, cal molta coordinació, molta mà estesa entre tots.

—A Barcelona, el PDECat i Junts van plegats, i a Girona no passa.
—Sí que passa. El PDECat a Girona ja és a dins. El 95% és a Junts per Catalunya. Passa que aquí es presenta el senyor Ribas, que s’ha quedat les sigles. I el senyor Ribas… és el senyor Ribas. A qui no he sentit parlar de la independència de Catalunya, per exemple. Però la gent del PDECat és a Junts per Catalunya.

—Un clàssic de l’Ajuntament de Girona és que molts batlles han acabat essent diputats. Passava amb Nadal, amb Puigdemont. Se’n van dimarts i no tornen fins dijous. Si sou batllessa, què fareu? Sereu diputada?
—No tinc gaires ganes d’anar a Barcelona. Tinc una ferida allà. No em ve de gust anar a Barcelona. M’he presentat per la gent de Girona, pels meus veïns, pels meus amics, per la gent que estimo i per la ciutat que estimo. Ara, també hi ha molta gent que em diu que Girona ha d’estar representada al parlament. Haurem de veure-ho. Hi ha totes dues opcions. Si hi ha un tripartit a Barcelona, m’interessa anar-hi a defensar Girona. Qui es tanca a això és perquè tampoc valora la feina que es fa al parlament. El que sí que puc dir, perquè uns altres parlen i no ho han fet mai, és que quan vaig ser consellera vaig deixar l’acta de diputada amb un govern que sabia que no aniria bé. I ho vaig fer perquè no podia fallar i em vaig centrar. I m’hi vaig dedicar al 100%.

—En el mapa de Catalunya, i dels Països Catalans, Girona, quin paper ha de tenir?
—Girona és un far per a la independència catalana. Tenim una part del programa important dedicada al català, a la cohesió amb els Països Catalans, tinc ganes de potenciar la relació amb l’Aran. Girona és un far de l’independentisme, i per això sóc clara en relació amb els pactes. Tinc un punt socialdemòcrata, que em pot permetre d’allargar la mà. No he oblidat el Primer d’Octubre, no he oblidat els represaliats, no he oblidat un projecte que té una gran part del país i que som en un estat que no ens permetrà votar mai.

—Voldríeu dir res que no hagi demanat o subratllar alguna idea?
—Dues coses: hem presentat el Bosc de les Lletres. Ens acompanya Mercè Rigau, pedagoga i mestra, que treballa amb nanos que no han anat mai a un teatre, per exemple. Vull fer un equipament educatiu, pedagògic, per a les persones que es quedin enrere i que a Girona els nanos es puguin acompanyar des de petits. És molt important reforçar la comprensió lectora. Molt. Jo, si em presento, és pels nens i nenes de Girona. Així de clar t’ho dic. I dues: al setembre vaig ser a Escòcia, allà tenen un Ministeri de Benestar Emocional i un Ministeri de Drogodependència, i a Anglaterra tenen un Ministeri de Solitud. A nosaltres ens acompanya una infermera, una psicòloga, per veure bé els problemes alimentaris, els intents de suïcidi, les depressions. Aquesta és una mirada nova. Per això crearem la Regidoria de Benestar Emocional.

El qüestionari Proust

—Darrera vegada que heu fumat marihuana.
—No vull frivolitzar amb aquest tema.

—Quants metres quadrats té casa vostra?
—140.

—Quin cotxe teniu?
—Un Seat León.

—Flor predilecta?
—Pensaments.

—Animal favorit?
—La meva gossa, la Perla, una canitx toy que és sorda.

—Quin color preferiu?
—El lila.

—Quin és el vostre lema?
—Criticar i destruir és molt fàcil, construir és molt difícil.

—En quines ciutats o pobles heu viscut més de sis mesos?
—Girona, Barcelona i Florència.

—Quines llengües parleu?
—Català, castellà, anglès, italià i una mica de francès.

—Quin és l’estat d’ànim més comú?
—Alegria i energia.

—Els noms de persona que preferiu de noi i de noia.
—Macià i Maria del Mar.

—Quin és el vostre personatge o heroi de ficció preferit?
—Wonder Woman, que comparteixo amb la meva filla.

—Quin episodi de la vostra vida us ha marcat més?
—Tres moments: el Parkinson del meu avi i el naixement dels meus dos fills.

—Quins dons naturals us agradaria tenir?
—El do de la ubiqüitat.

—Quina seria la vostra pitjor desgràcia?
—Qualsevol desgràcia familiar.

—Quin personatge històric valoreu més?
—Marie Curie.

—Com us agradaria morir?
—En pau i havent-me acomiadat de tothom.

—Com celebrareu Nadal?
—En família.

—El racó preferit de la vostra ciutat.
—El camí de pujada a Sant Miquel.

—El racó que menys us agrada?
—No en tinc cap.

—A quin barri vau néixer, i a quin viviu.
—Vaig néixer al Pont Major i visc a Montjuïc.

—Quin dels rivals és el pitjor candidat?
—Això ho decidirà la gent.

—Amb quin dels rivals aniríeu a sopar?
—Amb en Quim Ayats o en Lluc Salellas.

—Quina definició teniu de Països Catalans?
—El territori comú dels catalans.

—La persona que us ha format políticament.
—Són diverses, especialment en Joan Bagué, en Josep Maria Forné, la Marina Geli i el president Puigdemont.