Els noranta anys i les set vides dels Gegants de la Ciutat

Aquesta Mercè ens arriba carregada de motius de celebració, que li donen un valor afegit per als amants de la festa i les curiositats barcelonines. Entre més, enguany els gegants xics del Pi celebren 350 anys de vida, Els Castellers de Barcelona fan 50 anys, en farà 40 que va celebrar-se una concentració de dracs que l’any següent ja duria el nom de Correfoc, i, efemèride important, també en fa 40 de la primera Mercè amb un ajuntament democràtic. I finalment i motiu d’aquest article, els 90 anys dels Gegants de la Ciutat, tot un símbol de la festa a Barcelona.

A Barcelona els gegants són uns elements festius molt arrelats, m’atreviria a dir que en són la icona festiva per excel·lència. La seva tradició ve de molt lluny. Ja el 1424 tenim constància de l’existència gràcies al Llibre de les Solemnitats de Barcelona, en una relació dels elements que participaven de la processó del Corpus. Hi apareixen citats un ‘Jiguant’ i un ‘Sanct Xristòfol’. Aquest ‘Jiguant’, un Goliat, que sabem que era administrat pel comú, podem considerar-lo el primer gegant de la Ciutat, o si més no el seu precursor.

Amb el temps i els segles han estat diverses les parelles de gegants de la Ciutat que han passejat pels carrers, sigui en les processons, les passades, les cercaviles i els seguicis d’autoritats. I han estat diverses les que ens han embadalit amb els seus balls i la seva majestuositat fins a arribar a la parella actual, que té una història llarga; noranta anys plens d’anècdotes i singularitats.

Els gegants de la dictadura

L’any 1929 l’ajuntament de Barcelona va decidir de renovar totalment la parella de gegants de la Ciutat. La darrera, tot i que només tenia quatre anys, era força matussera. La poca vàlua artística i el fet que la ciutat es disposava a acollir l‘Exposició Internacional –que obligava que tot hagués d’estar en el millor estat possible de lluïment– segurament van propiciar aquesta renovació. Francesc Labarta va ser qui va rebre l’encàrrec de dirigir els treballs. Aquestes figures són les que podem considerar que en diverses còpies i reinterpretacions han arribat fins avui.

Amb data del 19 d’abril de 1929 Labarta va fer arribar dos pressupostos a l’ajuntament, en què es detallaven les intervencions que calia fer i quins professionals hi intervindrien. El primer per un valor de 48.693 pessetes i el segon per 43.254,13. Es va partir d’uns figurins dibuixats per Labarta mateix, els vestits serien confeccionats per la Casa Paquita i les figures, caps, mans, braços, cossos i cavallets pels Tallers Renart.

No sabem quin va ser el pressupost escollit. L’expedient municipal de Corpus de l’any 1929 no ens dóna aquesta informació, llevat d’una nota que diu: «Els comptes i les dades relatives a la construcció dels nous gegants i la confecció dels vestits i els guarniments per a les trampes, obren en el Negociat de Governació (Afers Indeterminats).»* Aquests documents esmentats a la nota no m’ha estat possible de localitzar-los.

Els qui van viure tot el procés de construcció van ser els germans Joaquim i Dionís Renart. Dionís Renart va ser l’encarregat de fer l’escultura que després es buidaria en cartó pedra als Tallers Renart del carrer de la Diputació, 271. Per sort nostra, Joaquim Renart va escriure un interessant diari entre el 1918 i el 1961, en què va recollir la renovació dels gegants en qüestió.

El document és singular, car és escrit d’un punt de vista vivencial i, d’una altra banda, té l’excepcionalitat de la narració del procés de construcció dels gegants de primeríssima mà, cosa que no és gens habitual. Per aquests motius, per l’exquisidesa del document i pels continguts descriptius que aporta, he optat per transcriure una selecció de fragments del diari relatius a l’encàrrec i l’execució de les noves figures dels gegants de la Ciutat l’any 1929.

«En Paco Labarta ha vingut per encarregar-nos els nous gegants de la ciutat de Barcelona. Ha portat els figurins, el dibuix de les orles plenes de pedreria, el projecte del que han de ser les carcasses dels flamants personatges i les indicacions per a la talla de joies, corones, etc.
Els nous gegants de Barcelona els volen ben fets i amb un pressupost ampli. Es tracta d’uns personatges populars que sembla que haurien de ser de caràcter ben barceloní; però, en canvi, els figurins representen els Reis Catòlics, don Fernando i donya Isabel. Quina manera de fer-los ballar! Ballaran al so del flabiol i seguits de les trampes que els aniran repicant a l’esquena.
Benvinguts siguin aquests Reis Catòlics gegantins amb qui ens haurem d’encarar durant unes quantes setmanes de treball. I parodiant la frase famosa diguem el següent: ‘Tanto monta, tanto paguen.’»

20-21-22 de maig 1929
«La gent parla de l’Exposició de Montjuïc i, sobretot, del Poble Espanyol. No he vist res de res. La meva malaltia primer i la feina endarrerida no m’ho han permès. Aquests darrers dies també he estat enfeinat amb els nous gegants de la Ciutat que construïm al nostre taller. Quines angúnies les d’aquests dies! A tot arreu es veuen pedres per als gegants, corones, toisons, mans i peces grosses. Quan ja feta la carcassa del gegant, la testa i les mans posades al damunt i tot ben collat hem procedit a aixecar-la, en Dionís i tots ens hem espantat. Quina baluerna! A darrera hora ha vingut en Labarta a veure com anava el gegant i ha donat el vist-i-plau. Quasi tocava el sostre de la botiga. Els geganters suaran pel pes i la baluerna. No s’hi ha plangut res. I això que de forats i d’alleugeriment de pes n’hi ha molt. Queden molt bé. Les corones i altres andròmines, en fusta tallada i daurada en paper fi, fan una patxoca gran. Diuen que tota la resta d’acompanyament serà també de primera categoria.
Barcelona és bona si la bossa sona!»

26-27-28-29 de maig 1929
«Els gegants de la ciutat ens han ocupat totes les hores del dia i de la nit. Vetlles extraordinàries i un treballar que ja no és treballar. Ens fan fer verdaderament els gegants.
Avui a les 12 en punt, han sortit de la Casa de la Ciutat, Gegants nous, encara que, tot seguit, hem vist que els braços eren curts i les robes esquifides. Déu ens en guard d’un que ja està fet. Però feien molt de goig, sobretot les testes i les corones.
En entrar al carrer de la Llibreteria, per poc no cau el gegant. Moments d’angoixa. Ja no els hem vistos més. Ara els maldecaps seran per als geganters, que segons ens han dit són novells i per tant inexperimentats. El senyor Puigdomènech no les tenia totes i jo tampoc.
Ara veurem gegants a tot drap, Gegants, naturalment de cap buit i carcasses interiors.»

6 de juny 1929
«Els nous gegants de la ciutat han vingut a fer una ballada davant la botiga. Ell tot mandrós i cerimoniós. Ella, lleugera i balladora. I la reina Catòlica vinga a ballar amb els seus peus de fusta i els braços curts que li vam fer. Tant se val. Als gegants, és més important la ballaruga que no pas la bona indumentària i la bona forma.
No podran dir que no tenim visió d’altura.
En Risueño geganter ha volgut fer prodigis davant de can Renart. I, en sortir de l’amagatall, tot era somriure i saludar.
No cal dir com el veïnat s’ha esvalotat. I, sobretot, la portera. Que en tenia de feina!»

Aquesta parella de gegants van tenir ben poques intervencions, llevat dels repintats rutinaris. De fet, a la dècada dels trenta van tenir poca activitat i l’any 1931 deixaren de sortir fins al Corpus del 1939, ja sota la dictadura franquista. Cal destacar els canvis de braços del gegant, en una data que no hem pogut determinar, aprofitant els de la parella del 1925 i els seus atributs, el ceptre i l’orbe cristià. I en el cas de la geganta, un canvi de cap aproximadament l’any 1949, segons les fotografies, perquè l’original es va malmetre en una inundació del magatzem municipal del barri de la Sagrera, on es guardaven.

Una renovació a fons

Amb la recuperació dels gegants del Pi l’any 1960 es va veure la necessitat de renovar la parella dels gegants de la Ciutat. Un article de Sempronio reproduït a El libro de Els Gegants del Pi ens explica les interioritats i curiositats d’una reforma que va acabar essent accidentada, i que reproduïm tot seguit.

«Aquest Corpus els gegants de la ciutat han estat objecte de reformes. L’ajuntament ha destinat trenta mil pessetes a fer-los nous. Dels antics només queda la mascareta…i els vestits.
Paga la pena de contar l’aventura que acaben de córrer els gegants de la ciutat. Ha vingut d’un pèl que no s’han vist impossibilitats de sortir al carrer per manca de roba, com sol passar a tantes dames.
Va existir el propòsit de renovar-los íntegrament. Al seu taller de Solsona, el senyor Caserras, que és el gran especialista en carcasses de gegants, va començar a treballar-hi. Mentrestant, a Barcelona, les modistes els tallaven vestits nous.
I naturalment, en vista de la perspectiva d’una renovació total, els vestits vells els van donar al drapaire. El mantell del gegant el va adquirir un decorador cinematogràfic per convertir-lo en cortina.
Sí, sí! L’administració municipal és primmirada. Quan per pagar la nova indumentària es va requerir una firma indispensable, crec que la de l’interventor, van sorgir obstacles infranquejables. Economies! L’era de l’austeritat ha arribat fins i tot als augusts personatges –Que surtin amb els vestits vells– es va ordenar. I allí se’n va anar la feina! Les modistes van haver de pelegrinar pels drapaires per salvar les peces de roba dels gegants de la Ciutat. Afortunadament, hi van arribar abans les tisores no transformessin en cortina el mantell reial. Del fons d’un magatzem de ferralla van sortir corones i ceptres. I en quaranta-vuit hores, de pressa i corrents, sense dormir, es van adaptar els vestits vells a les carcasses noves.
Aquesta és la història d’uns gegants que, per poc, no es queden despullats. Han estat a punt de sortir, ell en tapaculs i ella en biquini.
En honor de la veritat, cal escriure que ahir la confrontació amb els gegants del Pi els va ser desfavorable, tan nous, tan flamants. Els de la Ciutat es veien esgrogueïts, descolorits. El batlle, tan gelós del prestigi de Barcelona, degué sentir un cert neguit pensant que una simple parròquia pot fer ombra a la ciutat en aquesta matèria.»*

Tal com hem pogut llegir al fragment de l’article de Sempronio, la renovació del 1960 es va reduir a restaurar les figures superficialment i a repintar-les.

L’any 1961 va ser l’any de l’esperada renovació total. En principi, l’estrena era prevista per Corpus, però no va ser possible fins a les festes de la Mercè. La direcció de la nova còpia va ser encarregada a Evarist Mora, que va en fer el disseny. Les carcasses, els caps i les mans van ser encarregades al solsoní Manel Casserras i Boix, que va treballar tenint com a referent el model anterior, però fent-hi canvis importants, com per exemple la substitució de les corones de cartó per unes de llautó daurat amb pedreria; els cabells que abans eren de la mateixa escultura van ser substituïts per perruques que donaven més realisme als gegants, i com a detall destacat es van estilitzar les figures, que van perdre l’aspecte robust que tenien. Quant als vestits, van ser encarregats a la sastreria teatral Casa Llorens.

De l’estrena el dia 24 de setembre, el diari La Vanguardia en va fer una ressenya en què se’n feia ressò i donava dades curioses sobre el nou vestuari: «En primer lloc, marxaven els gegants de Barcelona, que, per cert, amb tal motiu van estrenar uns luxosos vestits a l’ús del segle XV. En el d’ella s’hi han gastat 24 metres de tela. A part, una sobrecapa de vellut blau cel que mesura 20 metres i una capa en blau d’ultramar de quinze metres. Quant al gegant, porta un vestit de setí brodat en or, a més de la sobrecapa de dotze metres de setí de color crema i al damunt la capa de vellut vermell de vint metres.»* Per Corpus del 1962, Evarist Mora donava més detalls del vestuari en un article del mateix diari: «En el vestuari hi intervenen –explica– vellut, seda i brodats. He volgut que els colors de la roba dibuixessin el gegant. Les tonalitats són ocres, verds i vermells; les de la reina: blaus, grisos i blancs. Tots dos es guarden als baixos de l’Ajuntament del Poble Espanyol… A la part posterior del mantell hi porta brodat l’Ou com balla.[1]»

L’any 1966, el dilluns després de Corpus, tornant de la processó de la Barceloneta, aquesta parella de gegants va protagonitzar una caiguda d’antologia. En aquest cas, l’accident no va ser per la manca d’atenció dels geganters que els voltaven o d’un mal pas del que els duia. Un cotxe SEAT sis-cents va ser l’encarregat de fer la feina atropellant-los a l’altura del Pla de Palau. La geganta encara recorda aquest accident, perquè una asimetria de la cara, encara força evident, és el testimoni mut d’aquest fet. Els dos geganters van ser ingressats a Pere Camps, un amb un esquinç i l’altre amb una desviació de la columna vertebral.

Els gegants de Domènec Umbert: la renovació del 1970 i del 1984

A la dècada dels setanta, el mestre artesà Domènec Umbert va renovar la parella. Segons les notes personals del constructor, va ser l’any 1972, tot i que les nostres informacions ens indiquen que aquesta renovació va ser l’any 1970. L’encàrrec li va venir de la Casa Paquita. Els gegants van arribar a les mans d’en Mingu, nom amb què es coneixia aquest artesà geganter, en un estat deplorable. Els caps eren plens de guix, ferros i fustes, fruit de reparacions desafortunades, que en feien unes figures de molt mal portar. També van estrenar vestuari amb uns vestits que avui es conserven en molt mal estat, de llargues i majestuoses capes que van incrementar-ne el pes i que, com en el cas del model anterior, van ser confeccionats per la casa Llorens. Aquesta parella, de la qual es conserven els caps en molt mal estat, encara és en el record d’alguns dels geganters en actiu actualment en colles de la Coordinadora de Geganters de Barcelona.

L’any 1984 els gegants de la Ciutat ja són sota la gestió de la Coordinadora de Geganters de Barcelona, que decideix de fer-ne una nova còpia, perquè la que hi havia en ús havia tingut la mateixa sort que la predecessora: arranjaments i reparacions de mans inexpertes, pegats d’escaiola i un llarg etcètera els havien convertit en uns gegants molt pesats i pràcticament importables. L’encarregat de fer la feina va ser, un altre cop, l’artesà Domènec Umbert, que hi va posar tot el seu mestratge i va aconseguir, segons el nostre criteri, la millor figura de gegants de la Ciutat. També és el moment que la Coordinadora decideix de canviar el nom de la parella, que passarà a anomenar-se Jaume I i Violant d’Hongria.

L’any 1985 estrenaren el vestuari seguint el model de l’any 1961. D’aquesta parella se’n conserva tota la part d’escultura i actualment és al Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona.

Els gegants olímpics

Per les festes de Corpus del 1992, s’estrenà una nova parella de gegants de la Ciutat, que en alguns entorns geganters reben el sobrenom de ‘els olímpics’. L’objectiu de construir aquesta còpia era fer-los més portables, car les figures construïdes per Domènec Umbert amb cartó pedra encara eren força pesades. La construcció va anar a càrrec de Manel Casserras i Boix, de Solsona, que en va fer una reproducció en fibra de vidre i polièster que va reduir considerablement el pes dels gegants. La renovació no va ser absoluta i es van aprofitar tots els abillaments i complements, les corones, les perruques i els cavallets de la parella anterior.

Els gegants trencadors del 1999

L’any 1999 es va procedir a una renovació total, agosarada, que va donar com a resultat uns gegants que no van deixar ningú indiferent. L’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, presidit llavors per Ferran Mascarell, va convocar un concurs de vestuari per als gegants de la Ciutat dirigit principalment a estudiants de disseny i dissenyadors joves. Un consell assessor presidit per Cati Carreras, que ostentava la regidoria de Relacions Culturals i Ciutadanes, va fer una primera selecció de dissenys que va deixar deu projectes finalistes.

Els treballs finalistes van ser exposats públicament al Bulevard Rosa del passeig de Gràcia i es van sotmetre a votació popular. La proposta guanyadora va ser la de Yolanda Saura, que presentava un vestuari trencador amb grans dosis de creativitat contemporània i amb clars referents a la Barcelona modernista. Formes gaudinianes, colors i al·lusions de les tècniques del trencadís en la geganta. El gegant, en canvi, lluïa una indumentària austera i evocadorament urbana, i un coll alt de punt granatós marcava la diferència. El disseny s’allunyava molt d’allò que fins aquell moment es considerava l’arquetip de què havia de ser un gegant tradicional.

A part dels vestits, els gegants també es van fer totalment nous. El taller el Drac Petit de Terrassa de Jordi Grau va fer els caps, les mans i els cossos nous. Per fer les noves figures, va fer un motlle de les que el 1985 va fer Domènec Umbert, rectificant l’acusada asimetria de la geganta fruit de l’atropellament del sis-cents que hem ressenyat abans i que s’havia anat repetint còpia rere còpia. Ramon Roig, de la casa Indumenta de Terrassa, va confeccionar els vestits a partir dels dissenys de Yolanda Saura. Les joies van ser disseny de la firma Tous. I el treball de perruqueria es va executar a la Bascón de Badalona.

El resultat final va ser polèmic. Aquests gegants no van ser mai del grat dels sectors més tradicionalistes del món geganter barceloní. Però a parer meu eren uns gegants tècnicament perfectes. Les figures s’havien construït amb la tècnica tradicional del cartó pedra i amb un pes més que raonable, defugint fibres de vidre i polièster. El vestuari potser era excessivament delicat per a la rutina dels gegants, però el dia de l’estrena el caient era l’adequat. Penso, doncs, que amb la seva retirada de circulació prematura l’any 2005 es va perdre l’oportunitat d’abraçar el missatge de la contemporaneïtat amb el de la tradició.

Durant el procés de construcció, aquesta parella de gegants de la Ciutat van entrar al debat polític i el motiu va ser l’escut. La polèmica dels símbols de la Ciutat venia de lluny, i el cas que ens ocupa en va ser un capítol més. La premsa va recollir la notícia, que considerem oportú reproduir íntegrament.

«CiU vol revifar la polèmica sobre els símbols de Barcelona. ‘Ara és el moment de replantejar-se l’escut’, va assegurar ahir el portaveu del grup municipal Josep Miró Ardèvol, aprofitant que el tinent de batllia republicà, Jordi Portabella, va assenyalar que el nou vestit que s’ha fet als gegants de la ciutat ha d’incorporar els escuts del vestit vell. La regidoria de Cultura va apuntar que seria així. ‘Si és possible fer-ho per decret perquè no s’enfadi cap regidor de l’equip de govern, no veig motiu per a no tornar a obrir el debat i que la ciutat recuperi el seu escut i la seva bandera tradicionals’, reblà Miró. Com hom deu recordar, la bandera es va modificar al darrer mandat per consens dels grups municipals, inclòs CiU, tot i que l’ensenya no satisfà els sectors catalanistes.»

Els gegants més simbòlics

Amb motiu de la celebració dels vint anys de la Coordinadora de Geganters de Barcelona l’any 2005, els gegants del 1999 són retirats i es recuperen els del 1991, que tornen a la vida pública. Aquestes figures van ser remodelades a fons el 2006, en aquest cas per Manel Casserras i Soler, que va treballar damunt l’obra que el 1991 havia fet el seu pare Manel Casserras i Boix.

La proposta de la Coordinadora de Geganters de Barcelona per a aquesta nova imatge dels gegants de la Ciutat era retornar a uns gegants de tall clàssic i preciosista. Van ser presentats en societat el dia 22 d’abril del 2006, vigília de Sant Jordi, i l’endemà van ser exposats al vestíbul de la Casa Gran aprofitant la jornada de portes obertes. Cal dir que, malgrat que aquesta renovació es va materialitzar l’any 2006, el projecte era molt anterior i anava encaminat a poder ser estrenat dos anys abans amb motiu del Fòrum de les Cultures.

Aquests nous gegants van ser ideats per Toni Lucena, Josep Maria Blanes i Albert Martínez. Val a dir que de, tota aquesta nissaga de gegants de la Ciutat iniciada l’any 1929, aquesta darrera parella és la que té més càrrega simbòlica intencionada. La seva roba, els seus complements, les seves joies són plens de contingut que paga la pena de conèixer. Poc després d’haver-se estrenat, la revista digital El Món Geganter, dirigida per Nico Alonso es feia ressò de tot aquest univers simbòlic barceloní que contenen i que reproduïm tot seguit.

«...La geganta; la Violant d’Hongria
El primer detall a destacar és el braçalet. Els gegants van ser ideats per ser estrenats amb motiu del Fòrum. Per aquesta raó vam pensar en un braçalet on figuressin els principis d’aquells esdeveniments: el diàleg, la pau, la sostenibilitat… L’anell vol simbolitzar un dels trets més característics de la nostra ciutat: la disposició en retícula de l’Eixample barceloní. La corona, amb forma de diadema, pot alternar amb un casquet de vellut. Dues imatges: una de reial, coronada, i una de més informal, més pròpia de les sortides de passeig que ajuden a realçar la bellesa del rostre i del pentinat de la geganta. El mirall ens evoca una Barcelona centre de l’Univers conegut en aquells temps, on la ciutat era Cap i Casal, capital d’una Mediterrània on es parlava el català. A l’anvers la geganta veu reflectida la seva imatge en la que Barcelona vol tornar a ser centre de les mirades de tot el món, però que es mira a si mateixa, amb la intenció de reinventar-se contínuament sense perdre la seva pròpia identitat. Sobre el pit la geganta llueix el nom de Barcelona, sobre peces de llautó, les lletres gravades en relleu i culminades amb un medalló de pedres. Així la geganta de Barcelona portarà el nom de la nostra ciutat allà on vagi.

El gegant; en Jaume I
Sobre les seves espatlles, el seu vestit color or queda cobert per una sobrecapa tancada amb dos botons: un amb la creu de Sant Jordi, l’altre amb les 4 barres. La daga, símbol del poder d’un monarca, penjada a l’esquerra del seu cinturó i decorada amb pedres precioses. L’anell és el segell amb el que en Jaume donava autenticitat als seus documents i que demostrava la seva identitat davant de propis i estranys. Sobre la seva mà esquerra la bola del món amb la figura d’una nau catalana, una coca, ens evoca els temps en què els peixos del nostre mar Mediterrani portaven les 4 barres pintades al llom. El ceptre, símbol de l’autoritat del rei, amb el drac del rei Jaume. A les seves 4 cares figuren la Creu de Sant Jordi i les 4 barres. A l’igual que la reina, el gegant pot alternar la corona amb el seu elm característic, a imatge del casc original del rei Jaume que es conserva en el Museu d’Història de Madrid. Un elm de guerrer que contrasta amb la corona reial i que dona dues imatges ben diferents del nostre gegant…»

La renovació de vestuari del 2018

Finalment el 2018 aquesta parella va tornar al Taller Casserras de Solsona per una posada a punt en profunditat. La més destacable i visible va ser una renovació total del vestuari. En aquest cas per preparar els nous vestits va gaudir de l’assessorament del Museu del Disseny de Barcelona. Finalment es va optar per mantenir la línia clàssica de gegants medievals, concretament del segle XII. Aquesta darrera intervenció es va aprofitar per daurar les peces deteriorades, refer corones i pedreria i arranjar el mirall de la geganta.

Gegants de la Ciutat, per molts i molts anys.

Bona Mercè a tothom

*Tots aquests texts han estat traduïts del castellà.