Gaziel: seixanta anys de la mort de l’intel·lectual que no havia de ser periodista

Tinc un gat que té un nom singular. De fet, puc dir que va existir el nom –i la idea de felí domèstic en potència– abans que la bestiola nasqués en un estable de les comarques de Ponent. Després ens va arribar a casa i tenia tota la cara de dir-se Gaziel, com havíem acordat quan ja ens fèiem a la idea que passaríem a ser domesticats pel gat. De manera que, encara que alguns diguin i repeteixin que ens hem oblidat de Gaziel, a casa el seu nom és contínuament dit i repetit. “Gaziel, vine cap aquí.” “Què et passa Gaziel?” “Gaziel, no mosseguis!” “Ai, Gaziel com t’estimem!” Òbviament, el nostre gat es diu així per l’escriptor i periodista Agustí Calvet i Pascual, que signava la seva obra amb aquest pseudònim, i que es va morir ara fa seixanta anys, dia per dia.

Hi ha pseudònims que serveixen per a separar el poeta de l’home civil o del polític, com Guerau de Liost era per a Jaume Bofill i Mates. N’hi ha que ocultaven el gènere de l’autora –o potser eren més aviat una màscara o un projecte literari–, com el binomi format per Víctor Català i la senyora Caterina Albert i Paradís. N’hi ha que apareixien o desapareixen segons si l’usuari escrivia en poesia o en prosa, és el cas de Pere Quart i Joan Oliver. I encara n’hi havia que permetien de mantenir les distàncies i convencions socials amb el to satíric i descordat de l’obra, com el cas del Serafí Pitarra de don Frederic Soler, pare del teatre català, que per sort no va arribar a veure com el mot pitarrisme acabava designant el mal gust literari, la matusseria, com escrivia l’historiador teatral Xavier Fàbregas.

El fet és que Gaziel és un pseudònim que marca la història d’un destí contra els plans inicials del seu propietari. Nascut a Sant Feliu de Guíxols el 1887, Calvet no era un aspirant a escriptor que a tombant de segle va trobar en la premsa la manera de fer les primeres armes literàries, sinó el prototip d’intel·lectual-funcionari de la Mancomunitat, a qui la Primera Guerra Mundial de París estant li va tòrcer el full de ruta.

“Vostè és tot un periodista”

Ho explica ell mateix a les seves delicioses memòries, Tots els camins duen a Roma. Doctorat en filosofia amb una tesi sobre Anselm Turmeda, redactor de la Veu de Catalunya i secretari de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, el sonor fracàs a la prova oral per a la càtedra d’història de la filosofia el va empènyer a fer les maletes i anar-se’n a París, on podia ampliar estudis a la Sorbona i seguir un curs del pensador Henri Bergson al Col·legi de França. Abans de marxar, el maig del 1914, havia acordat amb Prat de la Riba, flamant president de la Mancomunitat, d’escriure algunes cròniques per a la Veu de Catalunya: “El problema greu per a mi, després d’haver escrit el primer d’aquells articles, fou de saber com els signaria. Ni en somnis calia pensar fer-ho amb el meu nom familiar, el reservava per a empreses més altes. L’home que duia de cap, com jo, escriure algun dia un ‘sistema de l’Univers’ no podia rebaixar i malgastar en foteses periodístiques un nom proposat, potser, a la més alta glòria. Bé: però els articles de col·laboració en els diaris acostumen a portar una signatura que l’avala, i sovint aquest requisit és tan important, que la signatura val més que l’article. […] Calia, per tant, signar el meu d’alguna manera, si no amb el nom, amb pseudònim… Però quin? […] Cansat de maldar damunt un full de paper ple de noms i de gargots, en alçar els ulls amb enuig veia que el bust de Sòcrates, posat a la meva taula damunt una pila de llibres, semblava que em mirés amb una mitja rialla mofeta. Jo em quedava plantat, esguardant-lo també. I de sobte, com si aquell gran esperit –que es deia a ell mateix deslliurador o llevadora d’altres esperits– descarregués el meu del pes que el turmentava ja feia tanta estona, se m’acudí una sola paraula: Gaziel. És el nom que els comentaristes àrabs, medievals, de Plató –com el professor Picavet m’havia ensenyat feia pocs dies– donaven al famós daimon socràtic: aquella mena de follet o de flama que inspirava al mestre atenenc els seus millors pensaments. La paraula era breu, eufònica i, escrita en català, d’una grafia graciosa. No m’hi vaig pensar més: l’article quedà signat com a Gaziel, i sortí cap a Barcelona amb l’exprés d’aquell mateix vespre.”

Amb el pseudònim prest, només calia la trobada amb la Història. Amb majúscules. I aquesta va arribar amb l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran i la seva esposa Sofia a Sarajevo i la consegüent declaració de guerra entre les potències europees. Començava la Gran Guerra, la conflagració mundial que liquidava trenta anys sense guerres al cor de l’Europa de la Belle Époque. Calvet-Gaziel hi era i va anotar els seus records. En tornant a Barcelona, les notes van caure a les mans del director de La Vanguardia i membre del IEC, el mallorquí Miquel dels Sants Oliver. Sorprès per aquells texts sensacionals, s’afanyà a demanar-li per publicar-ne al diari. “Vostè és tot un periodista”, va aventurar l’home a qui –poc s’imaginava llavors Gaziel– acabaria rellevant. Deslligat amistosament del vincle amb el germanòfil Prat, el Diario de un estudiante en París va causar furor. En el clos de la premsa catalana i més enllà. I va canviar la vida de l’aspirant a filòsof. Seria, com havia vaticinat Oliver, periodista.

Gaziel, escriptor català

Corresponsal de guerra, crític literari –el professor Francisco Fuster n’acaba de recopilar els articles literaris–, articulista d’opinió, analista polític… ho va ser durant poc més de dues dècades. Fins l’any 1936, que tot ho va fer miques. De fet, va ser un dels periodistes més influents i poderosos de la Barcelona del primer terç de segle, com pertocava a qui l’any 1931 arribaria, amb la República, a ser director únic de La Vanguardia, després d’una dècada de govern quadrilateral. És la seva època daurada, quan escrivint en castellà esdevé l’orientador de la burgesia amb pretensions d’oracle peninsular i l’home que, fins al darrer moment, intenta una concòrdia impossible. Aquesta posició al capdavant d’un diari allunyat tradicionalment tant del catalanisme hegemònic com del republicanisme emergent, li va reportar satisfaccions, però també atacs i incomprensions. L’alt concepte de si mateix, que a vegades el portava a la supèrbia intel·lectual, juntament amb una tendència a no deixar res per verd, el va fer batre amb tota mena de rivals intel·lectuals. El tàndem Eugeni Xammar – Josep Pla, dos dels periodistes amb qui comparteix Olimp generacional, va ser despietat amb ell, tractant-lo de darrera reencarnació del senyor Godó en l’obra de castellanització i provincialització de Barcelona. Gaziel callava, però secretament no deixava de veure-hi motius personals: “Abans de la darrera guerra civil, Pla i jo pensàvem que ens coneixíem bé, perquè ell sentia una evident rivalitat envers la meva posició periodística i una enveja molt explicable, i perquè jo me’n donava perfecte compte i, tot i sentir que ell no anés bé, comprenia el seu estat d’esperit. En realitat, però, aquella coneixença era molt superficial i relativa. Després del gran daltabaix de 1939, Pla i jo vàrem començar a trobar-nos casualment i veure’ns, i parlar molt, i anar força plegats per la nostra terra, la Costa Brava. Cada dia intimàvem més, fins a arribar a ser bons amics”, escrivia al seu bon amic Jordi Rubió i Balaguer, representant distingit de la generació noucentista de l’Institut, de la qual Gaziel formava part. Li explica detalls sobre la reconciliació dels dos personatges a redós del mas Juny, dels germans Puig Palau. La seva correspondència de postguerra, Estimat amic, editada per Manuel Llanas i publicada per Destino amb l’aval de la Càtedra Josep Pla, n’és un testimoniatge perfecte.

La duríssima experiència de la guerra i la immediata postguerra, que l’havia fet anar amunt i avall, emparant-se en l’ombra protectora de Francesc Cambó, l’havia fet instal·lar a Madrid –aquell Tibet que havia conegut de jove–, allunyat per sempre del periodisme, però l’havia reconciliat amb la seva llengua. A partir dels anys cinquanta, i després de les hores més fosques, renaixia Gaziel com a escriptor català amb una obra ben prolífica. El filòsof que havia esdevingut periodista havia de morir plenament reintegrat culturalment a la seva llengua i al seu país. Un país que havia estimat lúcidament i amarga, veient-ne els defectes, les errades, les equivocacions, les tendències autodestructives i els enganys autoinfringits. No debades va intentar definir-nos amb el volum Quina mena de gent som, on trobem l’assaig “El desconhort”, una peça magistral d’anàlisi política, escrita per a la festa clandestina dels Jocs Florals de Barcelona de l’any 1944, celebrada a la masia dels Millet, a l’Ametlla del Vallès. S’hi llegeix, sobre l’etern plet entre Catalunya i l’estat espanyol, el següent presagi: “Els catalans hem assajat totes les provatures possibles. Ens hem revoltat repetides vegades, i sempre hem estat vençuts, per circumstàncies adverses, per la força del nombre, per les nostres velles tares inguaribles. De cada una d’aquestes temptatives n’hem sortit pitjor. Hem provat també el lliurament absolut a l’absorció espanyola. Hem fet tot el possible per oblidar-nos de nosaltres mateixos, per perdre la nostra ànima, per malbaratar-la, per espantar-la i foragitar-la, com si fos un mal esperit. De vegades fins ha arribat a semblar que ja la teníem perduda del tot i que no la retrobaríem mai més. Però sempre aquesta ànima en pena ens ha tornat a venir, no sabem com, se’ns ha ficat a dintre novament, i el dia més impensat se’ns ha posat a cantar a flor de llavi. És un veritable martiri: una ànima que ressuscita inacabablement, quan tothom, fins nosaltres mateixos, la donem per morta.” Que no fos, a banda de periodista, profeta.