Les famílies, desesperades, lluiten per no passar fam a Gaza

The Washington Post · Miriam Berger, Hajar Harb i Loay Ayyoub

Jerusalem. En Mohammad va fer cua durant quatre dies per aconseguir uns quants quilos de farina. Quan va tornar a casa amb les mans buides, afligit per la fam i la humiliació, es va posar a moldre pinso per provar de cuinar-lo sobre un fogó improvisat.

“No sabem com pot ser de perillós el pinso per a la nostra salut, però no tenim cap més opció”, diu per telèfon aquest home de 40 anys que és a Beit Lahia, al nord de Gaza.

“Si la situació continua així, és possible que vegem gent morint de fam als carrers”, diu en Mohammad, que abans de l’esclat de la guerra treballava com a xòfer. Igual que més persones que apareixen en aquest reportatge, en Mohammad accedeix a parlar amb la condició que tan sols l’identifiquem pel seu nom de pila per por de represàlies de les forces israelianes.

The Washington Post ha parlat amb sis famílies de Gaza sobre la seva lluita diària per aconseguir aliments. Segons un informe publicat a final desembre per un consorci internacional amb el suport de l’ONU, el 93% de la població de la franja s’enfronta a un “risc crític de fam”. Més de mig milió de persones –una quarta part de la població de l’enclavament, sotmès de fa mesos al blocatge i els bombardaments israelians– s’enfronten a una “fam en una escala catastròfica”, segons l’informe.

“L’escalada i la rapidesa d’aquesta crisi no té precedents en temps moderns”, va dir el mes passat el portaveu del Programa Mundial d’Aliments, Steve Taravella. “Si es mantenen els pronòstics actuals, la fam podria arribar al febrer”, afegí.

Israel rebutjà les conclusions de l’informe. “No n’hi ha, de fam a Gaza, i punt”, va dir dilluns als periodistes el coronel Elad Goren, que dirigeix el COGAT, l’ala del Ministeri de Defensa israelià que supervisa els afers civils palestins.

No se sap quants palestins de Gaza han mort, directament o indirectament, a causa de la fam. Amb la gran majoria de la població desplaçada i un sistema mèdic que penja d’un fil, moltes morts o bé no s’han comptabilitzat o bé no se n’ha pogut determinar la causa. Els pocs hospitals que queden solen registrar tan sols les morts causades per atacs israelians.

Més de 25.700 palestins han mort i uns 63.700 han estat ferits en la guerra d’Israel contra Hamàs, segons el Ministeri de Sanitat de Gaza. Les Forces de Defensa d’Israel diuen que han matat, pel cap baix, 9.000 milicians del grup. Milers de ciutadans de Gaza es troben desapareguts, la gran majoria dels quals es creu que poden ser enterrats sota la runa.

A mesura que les Forces de Defensa d’Israel fan la transició cap a una fase de combat més selectiva (en part, en resposta a la pressió internacional pel sorprenent nombre de víctimes civils de la guerra), les agències d’ajuda humanitària adverteixen que les amenaces més grans a llarg termini per als habitants de Gaza són la fam, les malalties i l’exposició al fred de l’hivern.

Els més joves també són els més vulnerables. En Mohammad diu que el seu fill de set mesos està deshidratat i desnodrit. La mare, famolenca, té dificultats per a alletar-lo.

Sabah Abu Ataya, de dinou anys, ha hagut de desplaçar-se tres vegades mentre estava embarassada de la seva segona filla. Explica que durant el darrer trimestre s’ha acostumat a menjar tan sols una vegada el dia, generalment un producte enllaunat.

La Wafa va néixer prematurament el 15 de desembre amb menys de dos quilos. “Els metges van atribuir-ho a la meva desnutrició”, explica Abu Ataya.

La seva família va haver de fugir dels enfrontaments dues vegades més durant el primer mes de vida de la Wafa. El 16 de gener van arribar a la seguretat relativa de Rafah, al sud de Gaza, però la Sabah gairebé no produïa llet. El seu nadó, explica, tan sols prenia el pit una vegada o dues vegades el dia.

Divendres passat, la cara de la Wafa es va tornar blava. La seva mare va córrer frenèticament a un centre mèdic, que la va redirigir a un hospital saturat, que al seu torn la va redirigir a un altre hospital.

Quan van arribar, la Wafa s’havia mort. Tenia tan sols 35 dies.

“La nena va morir de fam i fred, i la guerra no ha acabat”, lamenta la mare.

Israel i Egipte van imposar un blocatge sobre Gaza el 2007 quan els milicians d’Hamàs n’assumiren el poder. Fins i tot, abans de la guerra, tres de cada quatre habitants de l’enclavament depenien de l’ONU per a obtenir aliments. Després del passat 7 d’octubre, Israel va imposar un setge gairebé total sobre la franja. L’entrada d’ajut humanitari tan sols es va restablir després d’un llarg període de negociacions, però el procés de repartiment continua essent lent i ineficaç: uns 150 camions passen diàriament pel pas fronterer egipci de Rafah i el pas israelià de Kerem Shalom després d’una inspecció israeliana, mentre que abans de la guerra passaven prop de 500 camions cada dia.

“Si volem evitar la fam, hem d’assegurar-nos que hi ha un augment significatiu en l’activitat humanitària i comercial”, explica Juliette Touma, de l’Agència de l’ONU per als Refugiats Palestins.

Les autoritats israelianes acusen Hamàs de robar ajut humanitari per als civils i diuen que els grups humanitaris exageren l’amenaça de la fam.

“Es poden veure imatges dels mitjans de comunicació palestins en què apareixen mercats, no tan sols al sud sinó també al nord, amb verdures i fruites i pa”, diu Goren. I afegeix: “Crec que la realitat parla per si sola.”

A mesura que ha augmentat el degoteig d’ajut humanitari s’han pogut adquirir més productes alimentaris a Gaza, com ara carn enllaunada, tonyina i formatge. En algunes zones, els preus de la farina s’han estabilitzat i els agricultors han començat a recollir les collites d’hivern.

Però la inflació, disparada de fa mesos, significa que pocs palestins poden permetre’s els productes que hi ha en venda. Les condicions són pitjors al nord, aïllat per les forces israelianes i fora de l’abast dels grups humanitaris.

Mohammad Abu Sharkh, veí d’en Mohammad a Beit Lahia, va esperar dies a la mateixa cua per aconseguir farina. Una gent que coneixia es va dirigir al nord “a llocs on hi havia l’exèrcit israelià amb l’esperança d’aconseguir els productes enllaunats que quedaven”. Alguns, diu, van ser assassinats. Uns altres van tornar amb menjar.

Abans de la guerra, aquest home de 39 anys tenia un permís cobejat per a treballar a Israel. La seva família menjava bé. Ara, diu, els seus sis fills han perdut pes i els sobresurten les costelles.

“Només els dono un àpat el dia, normalment a la nit, perquè puguin dormir sense plorar”, explica.

La Reem, mare de tres fills a la ciutat de Gaza, diu que ha perdut gairebé deu quilos d’ençà del començament del conflicte. El preu de la farina s’ha disparat, afegeix. “No hi ha fruita ni verdura. Res amb vitamines. Res amb proteïna.”

La Reem treballava en el sector humanitari abans de la guerra. Ara diu que la seva família viu d’un subministrament d’arròs com més va més petit, i a vegades pot aconseguir galetes enriquides de les agències d’ajut.

Quan l’exterior és prou segur, el marit i els fills passen hores cercant provisions; ella es queda a casa tenint cura de la seva sogra, que no es pot moure i va ser ferida en un atac. Diu que es preocupa constantment per les bombes i els franctiradors israelians, i també per la xifra creixent d’habitants de Gaza que, desesperats, assalten les cases abandonades i els combois d’ajuda.

A Rafah, on s’han refugiat un milió de desplaçats, hi ha més aliments, però no es distribueixen de manera uniforme. Això diu la Mervat, de 51 anys, que abans treballava de cambrera a la ciutat de Gaza.

“Veiem arribar l’ajuda, però no sabem a qui va destinada”, diu, en un missatge de WhatsApp, des d’un campament de refugiats on ara viu amb uns familiars. “Els qui distribueixen l’ajuda la donen als seus amics. Si no coneixes ningú, no reps res.”

Dues vegades per setmana, la Mervat va a una escola gestionada per l’ONU, on diu que rep unes poques verdures i una patata. És diabètica i ha desenvolupat una infecció renal, probablement a causa de la deshidratació i d’una infecció urinària no tractada. Explica que menja una vegada el dia, si és que pot menjar.

La Mervat està divorciada i solia convidar els seus fills adults a menjar a casa, un fet poc habitual per a una dona soltera a Gaza. El seu apartament i la seva antiga vida, explica, han desaparegut.

Més a prop de la frontera egípcia, l’extensa família de Shahinaz Nofal, integrada per una cinquantena membres, malviu entre un parell de tendes de campanya a la sorra. Aquesta mare de sis fills, que s’ha hagut de desplaçar tres vegades d’ençà del començament del conflicte, raciona diligentment una ampolla d’aigua i la llauna de carn, tonyina o formatge que rep setmanalment de l’ONU.

Si és un bon dia, Nofal, de 38 anys, pot trobar macarrons i comprar-ne, i els cuina sobre un foc fet amb restes de nilons o de paper.

Un dels fills li demana contínuament que li faci un ou, explica. Ella li respon que li comprarà cartons sencers quan acabi la guerra.

Harb informa de Londres estant, i Ayyoub, de Rafah.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges de The Washington Post publicats en català a VilaWeb