18.02.2024 - 21:40
“He escrit aquest llibre com una advertència del món terrorífic que podria néixer si l’etno-nacionalisme d’estil israelià continua el seu ascens”, escriu, d’entrada, el periodista d’investigació independent Antony Loewenstein (Melbourne, Austràlia, 1974) a la introducció del llibre El laboratorio palestino (Capitán Swing, 2024). L’autor es defineix com a jueu ateu. És fill d’una família jueva que va fugir de la barbàrie nazi cap a Austràlia el 1939. Però, de ben jove, va començar a sentir-se incòmode amb el racisme explícit cap als palestins que es respirava al seu entorn, paral·lel al suport fidel i automàtic a totes les accions israelianes.
Va estar destinat al Sudan del Sud i ha treballat durant anys fent de periodista a Cisjordània, Gaza i Jerusalem Est. Ha publicat treballs d’investigació a The New York Times, The Guardian, The Washington Post, Aljazeera English i The New York Review of Books. Apareix regularment en emissores de ràdio i televisió, com ara la BBC, la CNN i ABC Australia. D’ençà que va publicar aquest llibre, bo i coincidint amb la guerra actual, s’ha convertit en focus d’atenció de molts mitjans de comunicació del món, que cercaven una perspectiva jueva crítica experta en la indústria militar israeliana i l’abast i els possibles errors de la tecnologia repressora desplegada contra els palestins.
Després d’anys d’investigació, consulta amb nombroses fonts acreditades o anònimes i l’anàlisi de documents oficials o privats oberts, filtrats o desclassificats, l’autor ha descobert, i ho explica rigorosament a El laboratorio palestino, la manera perversa en què l’ocupació s’ha convertit en un terreny de proves per a nous mètodes de control i separació, en un món que és un mercat il·limitat per als fabricants d’armes i mercaders de la guerra israelians. Les empreses israelianes públiques i privades venen els seus productes per tot el planeta amb l’etiqueta de “Provades a Gaza”. És una constel·lació de corporacions dirigides per ex-militars, ex-agents del Mossad o ex-polítics i diplomàtics del govern israelià.
Sobre la importància de la qüestió i d’aquesta investigació periodística s’ha pronunciat el periodista de Haaretz i escriptor israelià Gideon Ley en aquests termes: “Loewenstein escriu un llibre fascinant, documentat i basat en proves, sobre el costat menys conegut de l’ocupació, un dels pocs de la història en què l’ocupant tan sols se’n beneficia i no paga res. És un llibre que traça un retrat d’Israel, un dels deu exportadors d’armes més grans del món, que comercia amb la mort i el patiment, i les ven a qui vulgui comprar-les.”
Un estat dins l’estat
A Israel, la frontera entre l’estat i el complex militar-industrial i de ciberseguretat és molt difosa. És un estat dins l’estat. Els comerciants d’armes són els qui prenen les decisions. Loewenstein cita exemples ben clars de les idees que uns quants militars han declarat als mitjans de comunicació. Impera la deshumanització dels palestins. El 2020 l’exèrcit israelià va desenvolupar una aplicació que permetia que un comandant sobre el terreny enviés les dades d’un palestí a la tropa perquè el neutralitzessin instantàniament. El coronel Oren Matzliach, que treballava en el projecte, va declarar a la web Israel Defense que l’atac seria “com demanar pel mòbil un llibre a Amazon o una pizza a una pizzeria”.
Les empreses d’armament dominen el màrqueting. Per si de cas, si la por del terrorisme no ven, vendrà l’atractiu sexual. Una veterana de les Forces de Defensa d’Israel (FDI), Orin Julie va fundar el 2018 les Alpha Gun Angels (AGA). És un grup de noies esculturals lleugeres de roba que s’exhibeixen a les fires d’armament acaronant rifles o míssils, que es fan fotografies amb el públic i reparteixen autògrafs i targetes amb els seus comptes d’Instagram i les seves mides de pits i malucs. Als seus comptes fan proclames com ara: “No importa com sigui de dur. Defensarem la nostra terra!” Sovint es fan fotografies al desert amb les armes i la roba tacada de sang falsa.
El negoci és el negoci. I d’ençà de l’11-S és imparable. No fan mai distincions per vendre armes a democràcies o dictadures autocràtiques, que no respecten els drets humans. És documentat, tal com explica el llibre, que les empreses israelianes han venut armes i en molts casos han ofert entrenament militar a règims genocides com els de Myanmar, que va exterminar els rohingyes, o Ruanda, els tutsis. Ara n’ofereixen, tal com en van oferir en el passat amb els cossos policíacs i els esquadrons de la mort de Colòmbia, Costa Rica, El Salvador i Guatemala. O amb sàtrapes com el guineà Teodoro Obiang, el genocida guatemalenc Ríos-Mont, el romanès Ceaușescu, Papa i Baby Doc Duvalier a Haití, els Somoza a Nicaragua, el Paraguai, que paradoxalment refugiava nazis, com ara Josef Mengele, i les dictadures de l’Argentina i Xile, independentment que alguns d’aquests règims també reprimissin i perseguissin els jueus dels seus països.
Un complot famós va ser l’escàndol Iran-Contra, quan els EUA i Israel van facilitar la venda d’armes a un estat repressor com l’Iran per finançar la Contra a Nicaragua entre el 1985 i el 1987. Solament els interessava que l’Iran els podia ajudar contra l’Irac, encara que fos un règim que vulnerés els drets humans. Quan la trama es va descobrir, l’Iran va tallar tota relació amb Israel, i avui és el seu enemic principal a l’orient.
Israel també ha tingut un paper clau al costat del govern de Sri Lanka per l’anihilació dels Tigres Tàmils. Dos-cents mil morts o desapareguts en un quart de segle. I va donar un suport important a l’exèrcit de Myanmar en la seva campanya genocida contra els musulmans rohingyes, amb el subministrament de drons, sistemes d’escoltes il·legals, rifles, entrenament militar i vaixells de guerra.
Les polítiques de genocidi i d’apartheid que tant van patir els jueus en el passat, i que tanta història, cultura i propaganda constant origina per tot el món, no semblen suscitar cap mena de dubte ètic o moral a les empreses de venda d’armes israelianes quan es fan servir per exterminar unes altres minories, especialment si són musulmanes o d’un color de pell més fosc. En canvi, l’estratègia d’informació de les Forces de Defensa Israelianes, segons que diu l’autor, és fer servir el trauma jueu com una arma per perpetuar l’ocupació de Gaza.
Aquesta feina d’investigació reveladora té una gran resposta internacional. Fins i tot, l’artista bangladeixà-nord-americà Debashish Chakrabarty, algunes obres del qual il·lustren aquest article, ha creat una sèrie d’imatges inspirades en el llibre, que, de sobte, han fet el salt a la realitat i apareixen en manifestacions pro-Palestina per tot el món.
Antony Loewenstein i el ressò que té el seu llibre és la prova que el món vol saber la veritat i reclama un periodisme d’investigació rigorós sobre Israel i Palestina i les forces que ell denuncia, que s’han desplegat perquè el combat no s’aturi. Sobren opinadors indocumentats, notícies falses, profetes i manipuladors de premsa i xarxes socials. Hi ha una demanda aclaparadora d’informació rigorosa i independent.
Israel s’enriqueix amb l’ocupació de Palestina
No interessa que el conflicte amb els palestins s’acabi. Israel s’enriqueix amb l’ocupació de Palestina. De fet, l’ocupació, tal com s’explica al llibre, és l’eina de màrqueting ideal per als interessos econòmics israelians. Gaza és un laboratori per al complex militar-industrial israelià imprescindible per a ascendir en el negoci mundial de les armes i la seguretat. A més, després dels atacs del 7 d’octubre i la resposta israeliana, moltes forces militars i polítiques per tot el món volen perllongar infinitament la “guerra contra el terrorisme” que va començar l’11-S. Israel, segons Loewenstein, fa molt de temps que argumenta que lluita “una batalla per la civilització contra els terroristes perquè Occident no hagi de fer-ho”. Israel es vol convertir en “el guerrer definitiu en una batalla mundial contra el terrorisme islàmic”.
Les perspectives són nefastes. Després de l’11-S la lògica que va emprar els EUA va implicar dues dècades de guerres il·legals contra nacions musulmanes i un programa de tortura mundial. “La mateixa ‘lògica’ ara l’aplica Israel, sense que els seus defensors no qüestionin l’ús de tàctiques que vulneren els drets humans, ni que els objectius a massacrar siguin escoles, hospitals, i població civil indefensa”, diu Loewenstein.
Val a dir, també, que després de l’11-S, els serveis de seguretat dels EUA es van israelitzar. La tecnologia de guerra i vigilància cibernètica israeliana s’usa per controlar la frontera de Mèxic, en la repressió de la dissidència dels afroamericans i del Black Lives Matter, en els sistemes d’espionatge telefònic que ja fan servir incomptables departaments de policia nord-americans, etc. Black Lives Matter relaciona explícitament l’ocupació de Palestina i la tecnologia desplegada a la muralla de ciberseguretat que envolta Gaza amb la vigilància i repressió de les minories americanes: “Les lluites per la llibertat dels palestins i dels negres estan interconnectades i no ens rendirem fins que tots siguem lliures.”
De la mateixa manera que molts policies i militars llatinoamericans que van dirigir les dictadures més terribles del continent es van formar a la nord-americana Escola de les Amèriques, avui molts policies americans es formen i aprenen tècniques modernes de repressió a Israel. Ja ho han fet més de mil. El grup activista Jewish Voice for Peace va denunciar l’any 2017 aquesta col·laboració perquè deien que era la convergència entre la violència estatal dels EUA i la d’Israel.
És impossible d’obtenir xifres exactes de la importància de la indústria militar israeliana, atès que l’estat mai en dóna, diu Loewenstein. No obstant això, creuant dades de diversos investigadors i documents, es calcula que avui dia Israel té més de tres-centes multinacionals i sis mil empreses emergents que donen feina a centenars de milers de persones dedicades plenament a les armes, el control i la vigilància.
Les vendes creixen constantment. El 2021 les exportacions en defensa van arribar a un màxim històric. 11.300 milions de dòlars, un augment del 55% en dos anys. Els beneficis de les empreses de ciberseguretat també s’han disparat, amb una facturació de 8.800 milions de dòlars i 100 contactes el 2021. Aquell mateix any, i aquesta és una dada important, les empreses cibernètiques israelianes van acaparar el 40% de la inversió mundial en el sector.
De l’apartheid a les acusacions de genocidi
Hi ha hagut les denúncies d’apartheid de B’Tselem, l’organització de drets humans més important d’Israel, de Human Rights Watch i d’Amnistia Internacional. Tal com ja vaig explicar llavors en aquesta secció. Ara, hi ha una discussió internacional sobre si la guerra actual és un genocidi. L’editor de Haaretz, el diari més progressista i sionista, Amos Schocken, va escriure l’any 2021: “El producte del sionisme, l’Estat d’Israel, no és un estat jueu i democràtic, sinó que s’ha convertit en un estat d’apartheid […] no es pot dir que Israel dugui a terme el sionisme com un estat jueu i democràtic.”
“La ideologia etno-nacionalista creix quan s’afebleix la democràcia responsable –afirma l’autor–. Israel és el model i l’objectiu definitiu.”
Segons Loewenstein, la reivindicació que Israel és una democràcia al cor del Llevant la posen en evidència els fets. Hi ha censura, per exemple. Tots els mitjans estan obligats a enviar els seus articles sobre seguretat i afers estrangers al censor en cap militar de les Forces de Defensa d’Israel (FDI), abans de publicar-los. Les prioritats de l’establishment que dirigeix la seguretat nacional no coincideixen amb les d’un estat democràtic. Un exemple. La censora en cap d’Israel, Ariella Ben Avraham, va deixar el càrrec l’any 2020 i va entrar a treballar a l’empresa capdavantera en cibervigilància del país, NSO Group, creadora del programari espia Pegasus, entre molts més enginys de control eficaços i molt rendibles.
El control i la censura de la informació
De fa temps, a Gaza hi ha una apagada informativa evident. En part per la mort de periodistes sota les bombes. Ja en són més de cent. En part per la gran eficàcia de la censura habitual de l’exèrcit israelià i, també, per la col·laboració de fa anys de la censura explícita o oculta de les grans xarxes socials. Són molt interessants i reveladors els capítols dedicats als sistemes d’escolta com ara Pegasus. Com també a l’estratègia i evidències censores d’uns altres sistemes de ciberseguretat i per l’acció de les xarxes socials més conegudes.
Israel té el nombre d’empreses de vigilància per càpita més elevat del món, per damunt dels EUA i el Regne Unit. A més, empreses com ara Facebook, YouTube, TikTok o Twitter sovint bloquen rutinàriament els continguts crítics amb Israel o que són favorables als palestins. Hi ha molts casos explicats al llibre. Segons que diu Loewenstein, el 2021 el Tribunal Suprem va crear la Unitat Cibernètica d’Israel per operar en la foscor, establir pactes secrets amb les companyies de xarxes socials i eliminar publicacions sense consultar-ho als usuaris. Han dissenyat un sistema de bucle tancat en què els palestins no saben per què els desapareixen les paraules i imatges.
“Avui dia pots identificar i vigilar el pròxim Nelson Mandela fins i tot abans que ell sàpiga que és Nelson Mandela”, explica Eitay Mack, l’advocat defensor dels drets humans que, entre més qüestions, s’ha especialitzat en la lluita jurídica per evitar la col·laboració militar israeliana amb règims que cometen crims de guerra contra la humanitat.
Malgrat la fortalesa de la vigilància cibernètica inexpugnable de la caixa de seguretat en què l’estat d’Israel ha convertit Gaza, el 7 d’octubre passat es van cometre errors militars i de seguretat greus. Com s’entén? Aparentment, segons que se sap fins ara, la intel·ligència israeliana no va fer cabal de les informacions que tenien dels plans d’Hamàs, d’ençà d’almenys un any abans dels atacs. El llibre no en dóna més informació.
Sí que veiem que res no ha aturat Israel a fer proves en viu de noves armes d’ençà d’aquell dia. Antony Loewenstein diu: “Israel fa una campanya bèl·lica basada en intel·ligència artificial, i ha atacat objectius no militars amb una ferocitat sense precedents. ‘És una fàbrica d’assassinats en massa’, n’ha dit un oficial d’Intel·ligència. Així funciona el laboratori palestí. Sens dubte, la indústria armamentística israeliana prosperarà després del 7 d’octubre de 2023.”
