Gautier Sabrià: “La gent s’ha mobilitzat molt més pel discurs tan desagradable de Macron”

La mobilització contra la reforma de les pensions continua ben viva quan fa gairebé dues setmanes que el govern francès la va aprovar sense l’aval del parlament. El cicle de mobilitzacions va començar fa mesos, però aquests darrers dies ha crescut la tensió pel distanciament entre Macron i l’opinió ciutadana, que refusa transversalment la reforma. No hi ha ajudat el to que Macron va exhibir en una entrevista televisada dimecres passat, que molta gent va percebre com un gest arrogant i un desafiament directe als ciutadans. El sociòleg Gautier Sabrià creu que les paraules de Macron han revifat el moviment contra la reforma de les pensions, i avisa que l’enduriment de la violència policíaca pot menar a una situació complicada.

—Les manifestacions a Perpinyà contra la reforma de les pensions són multitudinàries. Com és l’ambient entre els ciutadans?
—Assistim a un nivell de mobilitzacions històric a Catalunya Nord. La major part de les manifestacions han estat en dies feiners i, tot i això, la gent s’ha mobilitzat. Perdre un dia de salari en un territori com Catalunya Nord, on la gent té un nivell de vida més aviat baix, mostra la mobilització de la gent. Estan molt convençuts d’aquesta lluita i sembla que la veuen d’una manera estratègica: potser val més dedicar molta energia a lluitar avui i evitar una reforma que en el futur ens farà patir encara més.

—La vaga és un sacrifici important, però s’hi afegeix la crisi de carburants, que deixa sense subministrament les benzineries.
—Quasi el 40% de les gasolineres ja no tenen gasolina. Això fa una mica de ràbia a la gent, però les dades mostren que hi ha més d’un 90% dels treballadors de l’estat francès que són contraris a la reforma. Per molt que hi hagi un impacte clar com aquest –a la gent que continua treballant li costa més d’anar-hi perquè no troba gasolina–, és un sacrifici que estan disposats a fer. Hi ha un factor molt important que és l’entrevista televisiva que fa pocs dies van fer al president. Va fer un discurs de menyspreu absolut de cara a la gent. Durant mitja hora va dir que, senzillament, els francesos eren ximples. Això ha donat una segona vida al moviment i la gent ara es mobilitza pel seu nivell de vida i per desafiar un govern que la menysprea.

—A Perpinyà hi ha tants aldarulls com en segons quines ciutats grans de l’estat francès?
—Aquest moviment té dues cares: la realitat de ciutats grans, com París, Bordeu o Lió, on hi ha gent jove que sí que es mobilitza, i amb una certa radicalitat; i la de les perifèries i les ciutats més petites, com Perpinyà, on hi ha mobilitzacions molt fortes, però són gairebé sectorials. Per exemple, avui fa una setmana que hi ha un blocatge permanent del correu postal per als treballadors. També hi ha una mobilització forta dels treballadors del sector energètic. La protesta a Perpinyà passa molt pels sindicats, i sobretot són molt corporatives. La gent veu les imatges de gent jove encaputxada cremant-ho tot, però això no passa a Perpinyà. Hi ha una altra mena de mobilització, que és molt destacable per a una ciutat com Perpinyà, on per a fer vaga pot ser un handicap el nivell socioeconòmic; però, així i tot, es mobilitza molt.

—Com és que els joves de Perpinyà no es mobilitzen tant?
—Van arribar més tard. També s’entén que, quan tens vint anyets i tens més o menys assumit que a tu et costarà tenir pensió, és més complicat que et mobilitzis. El fet de veure que el moviment tenia força ha fet que els estudiants es mobilitzessin molt més. A l’estat francès les mobilitzacions que interessen més la gent jove són per qüestions de gènere o del clima. A poc a poc, aquesta gent es va unint. En el cas de Catalunya Nord, sociològicament no hi ha prou gent jove perquè es mobilitzin d’aquesta manera. Perpinyà no és una ciutat especialment estudiantil. Ara, dijous vaig rebre un missatge d’un professor de sociologia de la Universitat de Perpinyà que explicava que havia anat a manifestar-se amb els seus estudiants. És una cosa més recent i suposi que també és perquè la protesta va evolucionant com una protesta contra el govern actual i el discurs de Macron amb què ha expressat un menyspreu increïble al poble.

—Aquesta distància entre el govern de Macron i l’Assemblea i la sobirania popular crea una crisi constitucional?
—Sí, i sobretot és una crisi política. Macron diu que és perfectament constitucional fer passar la reforma gràcies a aquest article de la constitució que diu que el govern pot aprovar una llei sense votar-la al parlament. Per a ell és un acte republicà i democràtic. Constitucional, ho és. Republicà, ho podem dir en certa manera, perquè l’aparell institucional i legislatiu ho permet. Però democràtic és molt més qüestionable. El poble hi va radicalment en contra, gairebé cada setmana són més de tres milions de persones que es manifesten a l’estat francès. I quan veus que tens quasi tot el parlament, des de l’esquerra més radical a l’extrema dreta, que s’uneix per a votar la dimissió del teu govern, hi ha un problema. La moció de censura no va reeixir per tan sols nou vots. Això és indicatiu del que deia abans: hi ha una mobilització en contra del govern i de les maneres de fer que té. L’ús frenètic d’ençà de fa uns quants mesos d’aquest article posa llum a un govern que és fora de tota realitat i rebutja d’escoltar la veu del carrer i fins i tot dels altres diputats. Són sords de cara al poble, però fins i tot també de cara als parlamentaris.

—Com poden evolucionar les protestes si el govern està tan tancat?
—Crec que l’esperança del Macron quan va fer l’entrevista era que el moviment perdés força. Va demonitzar molt les manifestacions i els sindicats, suposi que amb l’objectiu que la gent més moderada deixés de donar suport al moviment. Però, com que a la fi va fer un discurs tan desagradable, la gent s’ha mobilitzat més. Molta gent viu aquesta mobilització com una cosa gairebé d’orgull. Quan ho mires fredament penses que la gent es cansarà de perdre un dia de feina i de sortir al carrer un cop o dos la setmana, o de no tenir gasolina, i Macron des del principi ha mantingut un discurs molt clar que no canviaria la reforma. La cosa és que no veig que la gent es cansi. La idea de molta gent és continuar fent pressió al màxim. Ara mateix veure com s’acabarà el moviment és difícil. Demà hi ha una altra mobilització, s’espera que hi participi molta gent. Entrem en una confrontació molt clara i és supercomplicat veure com acabarà. Cap dels dos bàndols no vol abandonar.

—Quin pes té en la crispació que l’actuació policíaca sigui tan desproporcionada?
—Ho hem vist a Prada de Conflent: la violència policíaca cada vegada és més forta. Que en una manifestació de sis-centes persones, amb gent gran i nens, els gendarmes decideixin de tirar gasos lacrimògens entre els manifestants perquè tenien por, mostra com pot empitjorar la violència policíaca. Médiapart ha publicat un article amb declaracions de policies o gent amb nivell jeràrquic a la policia. Tothom té molt clar que això acabarà malament. Per exemple, aquest cap de setmana tenies una manifestació per una altra raó, pel clima, i la policia hi va intervenir i va ferir molta gent. Hi ha un noi entre la vida i la mort perquè li va van llançar una granada a la cara. Un cop tens la policia en aquesta batalla, i és cada cop més violenta i perd els nervis, puja la tensió i les ganes de la gent de mobilitzar-se i de desafiar el poder.

—Què en pensen els ciutadans de la violència en les manifestacions? La justifiquen o prefereixen mantenir les protestes pacífiques?
—Gairebé tothom denuncia la violència dels manifestants. En canvi, hi ha una part de la població que, malgrat tot, dóna suport a la violència de la policia. Des del 2015 i els atemptats és molt difícil de ser crític amb la policia, fins i tot quan la fa grossa. Per exemple, durant el moviment de les armilles grogues vam tenir un nombre de ferits, i de ferits greus, terrible. En un estat que es vanta de ser un símbol de les llibertats, hi va haver imatges d’un sistema molt repressiu. Tot i això, l’opinió popular no era sempre del costat dels manifestants, sinó dels policies. Aquí, com que les pensions afecten tothom, les mobilitzacions semblen més justes per a molta gent i potser es podria invertir la dinàmica.