18.10.2016 - 22:00
Per començar, una informació objectiva. Si visiteu la pàgina oficial de la Pedrera, us hi trobareu aquest vídeo:
És el reclam que col·loquen els perspicaços dirigents d’aquella casa gaudiniana; us convido a gastar dos minuts dels vostre temps a veure’l. No diré que el vídeo no estigui bé, però em pregunto si aquestes associacions visuals i sonores amb el món fantàstic d’algunes pel·lícules o jocs d’ordinador tenen res a veure amb Gaudí. És una anècdota, però de les que poden passar a ser categoria. Què s’ofereix al visitant de la Pedrera, una atracció de parc d’atraccions, com entrar a la Terra Mitjana de Tolkien, o una experiència cultural de la vella escola? I si és això, com em consta, per què es pren el turista per babau?
Segona anècdota: fa pocs dies, un regidor de l’Ajuntament de Barcelona s’esforça una mica per sortir de les lletanies avorrides que ens acostumen a engaltar els polítics i diu que la Sagrada Família és com una mona de Pasqua. I, és clar, les forces vives (o, més aviat, les forces mortes) de la ciutat se li tiren a sobre. D’entrada, ja és divertit que això ho digués un senyor que pertany a un partit polític que també és en si mateix un pastís, que fa temps que es desfà, i que regalima, però això és una altra història. La cosa interessant del cas és que el tal regidor, a parer meu, té tota la raó: la Sagrada Família s’ha convertit en un pastitx, kitsch, lleig i traïdor. Una mona de Pasqua, sí, i de les tronades. Ara hi torno.
Tercera anècdota: l’Ajuntament de Barcelona diu que faran que les obres de la Sagrada Família paguin impostos com totes les obres que es fan a la ciutat. I surt la dreta de sempre de l’ajuntament (Trias i Fernández Díaz) i s’hi manifesten en contra. El perquè no el sé, però l’intueixo: com que són tan i tan devots del catolicisme, no recorden que som en un estat sense confessió religiosa; i com que són tan i tan demòcrates només de paraula, estan d’acord amb els privilegis i les concessions per als de sempre, en aquest cas, per a l’Església.
Totes aquestes anècdotes ens porten a un àmbit més seriós i que jo resumiria així: Gaudí no és nostre, ens l’han pres i el volen convertir en allò que no era. Fa poques setmanes, l’Anna Pujades va treure al mercat un llibre esplèndid, Kitsch Barcelona, on diverses persones l’ajuden a detectar què es més kitsch d’aquesta ciutat que ens volen vendre com a impecablement moderna. Sabeu qui guanya per golejada? Gaudí. És culpa seva? Diria que en la majoria d’ocasions, no.
Gaudí es va convertint en un problema: ha passat de ser un objecte d’estudi apassionant a esdevenir una icona kitsch. I amb raó. Diuen que, durant uns minuts, a la web de la Casa Batlló es va anunciar que podies fer la visita de l’edifici amb plantofes, però algú devia veure que havia començat a traspassar fronteres. D’una altra banda, sabíeu que un estudi universitari recent diu que el 80% de la ceràmica de la bancada del Parc Güell ja no és original? Però que no s’esveri ningú, no passa res: si els monuments es volen oberts, plens de turistes i que tothom passi per caixa, no hi ha pitjor depredador de les obres humanes que els humans.
La servitud al turisme ha de tenir uns límits. I la servitud a l’església, també. La Sagrada Família va néixer com a temple expiatori, el pintor Joaquim Mir va fer aquella meravellosa peça titulada La catedral dels pobres. Ara, per contra, és la catedral de l’ostentació, de la massificació extemporània (enlloc més del món no es construeix un edifici religiós amb aquesta fanfàrria, lluny de la modèstia i la humilitat). I quan invoquen l’art i s’escuden en Gaudí ja n’hi ha per a enutjar-se, és una mentida que l’edifici es faci com l’hauria concebut Gaudí. I, encara que fos cert, el culte als artistes morts és una rèmora intolerable.
Sabeu quants diners ingressa la Sagrada Família? Hi ha qui diu que són cinquanta milions anuals; uns altres parlen de vint-i-cinc. Sigui una xifra o una altra, per què no han de pagar impostos aquests mal imitadors de Gaudí? I per què la societat catalana no obliga que una gran part d’aquests diners tinguin una destinació social? La catèrvola de dignataris que volen mantenir en plena construcció l’edifici exigeixen, a més, que s’expropiïn un seguit d’edificis contigus a la catedral. I jo em pregunto si no seria una solució millor expropiar la Sagrada Família i que fossin els poders públics, els representants de la societat, els qui gestionessin aquell parc temàtic.
La Sagrada Família és una mona de Pasqua, de les dolentes, de les lletges i una part dels seus ingressos haurien de ser per als més desafavorits. Quan escolto la Inacabada de Schubert sempre penso que, si no hagués estat envoltat de tants voltors, la Sagrada Família hauria pogut ser la ‘inacabada de Gaudí’, en comptes d’aquesta martingala de xocolata barata.
