Gaudi de cinema català

La gala dels XVI premis Gaudí és a punt de començar al Centre de Convencions Internacional de Barcelona i hi ha una noia que es mossega el llavi inferior i no pot amagar el nerviosisme. No ha menjat res perquè té un nus a l’estómac. Li acaben de comunicar que el premi a la millor actriu revelació és el primer que es lliurarà i encara no té clar si això és bo o dolent, però tot fa pensar que el nus s’ha estret una mica més. La seva mare mira de tranquil·litzar-la tan bé com sap. Entre les corredisses de darrera hora, un fotògraf aplega els quatre nominats i els retrata davant l’escenari. Ella sap que pot guanyar, perquè aquestes coses se saben, o s’intueixen, però durant un breu lapse de temps el somni encara restarà aturat a la nominació, extensiva a la dels Goya espanyols. “I si no guanyes? Pensa que les càmeres t’enfocaran”, li diuen. “Si no guanyo somriuré així –esbossa un gran somriure– i aplaudiré fort com si fos molt feliç que guanyi algú altre.”

Clàudia Malagelada només té setze anys però ja es comporta com una professional. Creatura és el primer film que ha rodat i es nota que és una experiència que no solament la fa immensament feliç, sinó que l’ha feta madurar molt i li ha permès de fer una llambregada al món de la sexualitat i del desig femení que va molt més enllà del que és habitual en les noies de la seva edat. “Al film tot era de tu a tu, i no eren lliçons, sinó experiències en primera persona, però tractades amb molta confiança i tranquil·litat. Hi ha coses que abans em feien molta vergonya i ara animo les meves amigues a parlar-ne”, m’explicava fa pocs mesos en la primera entrevista de la seva vida, conjuntament amb la directora Elena Martín, quan es va estrenar el film. El discurs que fa la Clàudia al cap de pocs minuts, ja dalt l’escenari i centre d’atenció únic de focus i mirades, és també un discurs molt professional, emotiu però alhora endreçat i equilibrat.

No es pot dir de tots els discursos, això que siguin endreçats i equilibrats. No em puc treure del cap les paraules d’un dels guardonats, que en atansar-se al micròfon diu tot rient: “Com que és la Sol Picó li he preguntat si volia un piquito.” La coreògrafa Sol Picó és qui ha anunciat el premi i jo sóc massa lluny per a veure quina cara fa. Em costa de creure que hagi tingut el valor de dir aquestes paraules, tenint en compte els temps que corren i la càrrega altament feminista del conjunt de la gala. Però sí, es veu que hi ha qui troba que mostrar-se en públic com un deixeble de l’inefable Rubiales pot arribar a ser graciós. Per acabar-ho d’arrodonir, el simpàtic guardonat confessa que va mig torrat, que curiosament acostuma a ser l’excusa habitual quan es traspassen línies vermelles i aquests afers acaben essent objecte de debat públic o de judici.

A la gala dels Gaudí, però, aquest comentari de gust i gràcia més que dubtosos veig que passa desapercebut, potser perquè ja fa una hora i mitja que hi som i la gent comença a estar cansada. Més enllà dels aplaudiments que acompanyen les proclames en contra de la guerra i a favor de Palestina, i de la claca que envolta cada guardonat concret, ni tan sols les crides a favor dels actors negres i racialitzats o de la comunitat LGTBI no aconsegueixen despertar un gran entusiasme. Segurament és el mateix format de la gala, que segueix la petja dels Oscar, que caldria qüestionar. Enguany, l’organització de l’Acadèmia del Cinema Català és impecable, la presentació a càrrec d’Ana Polo i Oye Sherman és prou divertida i el ritme, tan àgil com és possible. Així i tot, la gent només espera les pauses publicitàries de la televisió per estirar les cames i xerrar, que és allò que en el fons els ve de gust, independentment de si hi ha alguna actuació en marxa o l’homenatge als qui s’han mort.

Després d’assistir a la gala i haver vist uns quants dels films nominats i guardonats, alguns a sala i altres gràcies a Filmin, una cosa sí que tinc clara: el cinema català passa un bon moment. Els anys d’anar a veure una pel·lícula catalana per militància s’han acabat i ara molt sovint és un autèntic gaudi. En gran part és gràcies al paper creixent de les dones que tan bé retratava el documentari La gran onada de fa deu dies al 30 minuts de TV3. També l’ESCAC i les altres escoles de cinema, és clar. Malgrat tots els malgrats, i les grans dificultats de ser competitius en una indústria tan complexa i cara com la cinematogràfica, la collita de films de l’any passat va ser molt bona. Ho demostren les dues grans guanyadores de la nit, Creatura i Saben aquell, però també obres que s’enduen menys estatuetes, com Robot Dreams, Mentre siguis tu, Upon entry (L’arribada) i 20.000 espècies d’abelles. I una que no se’n va endur cap i que jo no hauria deixat marxar amb les mans buides, perquè em va enamorar: Els encantats, d’Elena Trapé, amb una Laia Costa immensa i un Pep Cruz entranyable.

Confesso que a mi encara em costa una mica de considerar que un film com 20.000 espècies d’abelles, a banda de ser molt bo, sigui català, però tampoc no seré jo qui canviarà les regles del joc i ja ens vam complicar prou la vida definint literatura catalana el 2007 abans de la Fira del Llibre de Frankfurt. Justament, com que és una indústria molt cara, els diners marquen la nacionalitat de la pel·lícula, i si hi ha producció catalana, la pel·lícula ho és. Per tant, cinema català no és només cinema en català. De fet, només un 41% del cinema català és en català, diuen. Però si entre aquest 41% hi ha joies del nivell de Creatura o Alcarràs, la triomfadora de l’any anterior, vol dir que anem pel bon camí. Ara només cal un petit detall: consumir-lo. També passa amb el vi, això. Tenim uns productes de primera qualitat, però si d’entrada no els consumim nosaltres, sense necessitat que hagin guanyat la Berlinale prèviament, no ens en sortirem, i a la Clàudia Malagelada li serà molt més difícil de fer carrera i triomfar.