Garrigues Walker, l’Espanya que respira tranquil·la

Antonio Garrigues Walker (1934), un dels homes més influents que ha donat la recent història de l’estat espanyol, va visitar ahir el Cercle d’Economia de Barcelona. A primera fila, per a escoltar-lo, hi havia Jordi Pujol, Narcís Serra o Esther Giménez-Salinas, Síndica de Greuges de Catalunya. Garrigues Walker, membre de la Trilateral, l’organització fundada per Rockefeller que aglutina els homes influents d’Europa, Àsia-Pacífic i Amèrica del Nord, l’home que ha assessorat governs dels Estats Units (“ara ja no”), és el president d’honor del bufet Garrigues Walker, el despatx d’advocats més gran de l’estat, que ell va agafar de son pare i son oncle a només vint-i-set anys i que va encapçalar fins el 2014. Un despatx que el 2020 va facturar 443 milions, i que té oficines a dotze països i més de 2.000 advocats treballant-hi. Garrigues Walker, un liberal en el sentit polític del terme, és l’home que als anys noranta va finançar l’operació Roca i fundar el Partit Reformista, que va obtenir uns pèssims resultats, potser perquè a Espanya no hi ha liberals. Garrigues Walker, l’home de l’Espanya amable, tolerant, optimista, que defuig com l’aigua el conflicte polític obert i que ahir va demostrar que respira més tranquil que mai. Catalunya i Espanya, creu ell, són en un punt de trobada, i el conflicte és lluny. La vida és bella i el món dels optimistes.

Nascut a Madrid, fill d’americana, Garrigues Walker té el carnet número 34 del Cercle d’Economia, paraules amables sobre la Catalunya espanyola (“la comunitat més culta, rica, europea d’Espanya. No sé si en som conscients”) i una visió molt relaxada sobre el conflicte amb l’estat espanyol, que ell veu calmat, apagat: “Si algú pensa que Catalunya oblidarà i amagarà la seva sobirania s’equivoca. A Catalunya sempre hi haurà sentiments sobiranistes clars. Més o menys perillosos. Però hi seran. Faran revolts. Pugen, baixen. Ara som en un moment raonablement bo, d’entesa. Però es pot espatllar. Aquí el Cercle hi té el seu paper. La societat civil no es pot dedicar a afegir tensió, sinó que ha de ser centre de moderació. M’agradaria més bona relació entre la societat civil catalana i la madrilenya. No hem de tenir recels. Ho podem intentar.” I quan, a les preguntes del públic, li van demanar que es manifestés sobre la duresa madrilenya, espanyola, en el tracte envers els catalans, una duresa vista com a injusta, Garrigues Walker va insistir en la seva idea: “Et prometo que a Madrid la cosa està millor. Està clar. He llegit un article de finançament. Les relacions són més positives, menys apassionades. I dins Catalunya, menys inflamat. Passarem una època clarament millor.”

Durant l’hora curta d’entrevista entre Garrigues Walker i Cristina Serrate, advocada, davant una audiència barreja de tercera edat i joves, l’home va poder explicar que havia estat la seva mare, americana, qui li havia permès de veure món, sobretot als Estats Units, on va descobrir els grans bufets d’advocats, autèntics transatlàntics, amb centenars d’advocats (ara milers), model que ell va ser el primer d’implantar a l’Espanya franquista, encara dominada per despatxos familiars, unipersonals. Un Garrigues Walker que va elogiar Henry Ford, com un dels homes que l’havia impactat més, i amb qui va col·laborar instal·lant la fàbrica Ford a Almussafes: “Ford era un home d’una especial grandesa. En una època en què encara hi havia Franco, i Espanya no era a Europa, ell va decidir d’invertir a Almussafes. La inversió més alta fora dels Estats Units. Per la fe que tenia en Europa i per la disposició a treballar que hi havia a Espanya. Henry Ford va canviar Espanya. Després de la seva inversió, va venir General Motors. I Espanya es va convertir en el paradís de la versió estrangera.”

Garrigues Walker, capaç de riure’s d’ell mateix (“quin fracàs va ser el meu pas per la política, és que no serveixo!”), va ser especialment apassionat a l’hora d’explicar el seu rebuig del conservadorisme nord-americà (“Ara fa poc parlava amb un que em deia que Espanya havia viscut un bon moment amb Franco. La mare que el va parir!”) i també va ser capaç d’insuflar optimisme, característica dels homes a qui els ha anat bé la vida, davant una audiència d’homes benestants: “El dret de ser pessimistes és molt qüestionable. Tenen el complex del Titanic (això s’enfonsa!) Els pessimistes m’avorreixen!” Garrigues Walker, de vuitanta-vuit anys, és crític amb la visió acomplexada dels espanyols sobre ells mateixos, que ell rebutja: “No sóc crític amb la capacitat dels polítics espanyols, sí amb la falta de fe i d’audàcia. No en tenim, tenim complexos petits, que s’acosten al complex d’inferioritat. Ens hem d’espolsar el complex d’inferioritat. Els lideratges són pobres. Falten lideratges. Sabeu aquell acudit d’un crit que se sent a la llunyania? ‘Espereu-me: sóc el vostre líder!’”

I el públic reia, content i tranquil de viure en un estat potser sense líders, però sense conflicte present, ni a la vista. I contents de saber que Garrigues Walker és, en el seu temps lliure, un fervorós autor d’obres de teatre, dolgut amb la retirada de la seva estimada Núria Espert, que coneix personalment i que visita sovint en els assaigs que ja no farà més, apassionat com és de l’art, a banda dels negocis.