24.06.2018 - 22:00
«Si lo que vas a decir no es más bello que el silencio, no lo vayas a decir»
(‘Cuando el mar te tenga’, El último de la fila)
‘Dir rucades sense saber de què parles és nociu per a la salut’, ‘Parlar només perquè tens boca pot ser causa de malalties cardiovasculars, ‘Repetir com un lloro el que has sentit a les tertúlies pot provocar la mort’… Eslògans que ofereixo de franc al Departament de Salut perquè emprengui urgentment una campanya contra la xerrameca en públic.
L’escena passa a la sala d’espera d’urgències d’un dels hospitals més grossos de Catalunya, a l’àrea metropolitana. Com que és una hora intempestiva, no som gaires. A les parets, entre més anuncis, tot de cartells i logotips de ‘Prohibit fumar’ i ‘Prohibit parlar per telèfon’. Del primer, tothom en fa cas: no fuma ningú. Però, en canvi, del segon… Repàs del panorama time-lapse d’una hora i tres quarts: un pobre inadaptat llegeix un llibre, sis persones seuen sense fer res i vint-i-dues interaccionen amb el telèfon. Interaccionar amb el telèfon vol dir jugar-hi (llegir el diari, rebre i enviar missatges, mirar vídeos, jugar pròpiament amb videojocs), escoltar-hi música o, directament, parlar-hi. Cosa, aquesta darrera, que, insisteixo, està explícitament prohibida. Però evidentment és tan habitual que quan em planto a Atenció a l’usuari (ja deveu haver endevinat que el pobre inadaptat era un servidor) a demanar si no poden fer-ne un recordatori per megafonia, em miren com a un marcià. Davant la meva estranyesa (al capdavall, si els cartells ho prohibeixen bé deu ser per alguna cosa, no?), m’asseguren que és la primera vegada que algú se’n queixa.
Vam deixar de fumar en espais closos (i oberts: a can Barça tampoc es pot) perquè ens van convèncer que era nociu per a la salut (i perquè ens multaven, és clar). La contaminació acústica també sabem que ho és, de nociva, no en va està regulada pels ordenaments municipals. Però es veu que només ens molesta quan són guiris o jovent fotent sarau en un pis a les tres de la matinada. És inaudita la tolerància que els europeus meridionals demostrem envers els cridaners, com si les insubstancials aventures de la cunyada analfabeta i baladrera molestessin menys per treballar que per dormir.
La casualitat ha volgut que just la setmana de sobre esclatés el sarau del premi Crexells. Us en recordeu, oi? Encapçalats per la Tina Vallès, tots els escriptors seleccionats menys un es retiren en protesta per una maniobra del jurat que incompleix les bases. Per resumir-ho molt, la jugada del jurat intentava compensar l’escàs nivell dels llibres seleccionats pels quatre lectors de l’Ateneu que hi van participar. A la crònica que en va fer Núvol, en Puigtobella ho resumia: «Resultat: pocs socis han votat. El jurat no ha aconseguit tampoc celebrar una reunió plenària. És palmari que no hi ha prou interès, ni per dalt ni per baix.» Dit en versió eslògan: ‘es llegeix poc, i malament.’
Menys casual deu ser que l’Institut de Cultura d’Olot acabi de celebrar, ves per on, la jornada ‘Repensem els Premis Literaris Ciutat d’Olot‘, que l’ajuntament concedeix des de fa 50 anys. Es veu que han detectat que tenen més aspirants a premiats que lectors. I per rematar aquest patchworket d’alegries literàries, un ocellet m’explica que més d’un escriptor d’anomenada (per exemple una autora de literatura infantil que ha guanyat tots els guardons haguts i per haver, i un conreador freqüent de premis dels grossos, d’aquells amb caixa d’estalvis a darrere), han tornat als instituts a fer de mestres (no es pot negar, per cert, que aquests premiassos amb nom de sant o de beat han fet molt per contribuir al desprestigi general. Veus segons quins guardonats i t’agafen ganes de demanar plaça al jurat del Crexells de l’any que ve, per acabar de calar-hi foc d’una vegada).
No negaré que sóc un apocalíptic sense remei, o sigui que ja em podeu titllar de catastrofista que l’encertareu. I precisament per això em puc permetre de completar el lligam barroer que he suggerit als paràgrafs anteriors: a més pantalla, menys lectura. I a menys lectura, menys cultura (no em sortiu per favor amb el romanço que els xats d’internet també són una forma d’escriptura. El que teclegeu a WhatsApp i altres xarxes és més a prop de la parla que no del codi escrit). Ja no llegim per gust, per vici o per tafaneria sinó per ‘viure l’experiència de la lectura’. El cicle de l’homo legens s’acaba.
Va ser l’antropòleg Robin Dunbar qui va fixar en aproximadament un centenar i mig el nombre de relacions estables que pot mantenir una persona al llarg de la seva vida (comptant les familiars, d’amistat, de parella i tota la pesca). També era la xifra mitjana de components dels primers poblats paleolítics. Repetim-la: un centenar i mig. Volem tornar, doncs, a la cultura oral? Fora els llibres i visca els missatges de veu? Molt bé, doncs tornem al paleolític, però amb les formes de vida tribal: un redol de cent-cinquanta persones, dues-centes a tot estirar, i prou. No vull saber les vostres misèries, no m’interessen les malalties de la vostra família ni les lamentables beneitures que conformen el vostre paisatge quotidià. Vull triar les meves pròpies relacions, no que me les imposeu a crits en l’espai públic. Reclamo cartellets al metro, al tren i als hospitals: ‘Dir rucades sense saber de què parles és nociu per a la salut’, ‘Parlar només perquè tens boca pot ser causa de malalties cardiovasculars’. Que a vosaltres poder us fa por contreure un càncer de pulmó, però, a mi, el que em mata són les collonades que proferiu, la misèria de plató de Tele5 en què viviu, el depriment abisme de la ignorància en què us marciu. No en necessito ni un dels vostres cuatrossientos millones.
