El gargot sobre Salvini i la inconsistència d’un cert espanyolisme

Un editorial de fina anàlisi, molt especialitzat, molt centrat en ètica política i periodista, molt bé, gràcies. Però jo, que estic molt allunyat de la política i del periodisme, la frase que més m’ha cridat l’atenció és aquesta: “…o la constatació que el resultat final qüestiona molt seriosament la tàctica dels partits independentistes”. Aquesta frase la subscric totalment si estiguéssim parlant del conjunt del país, on les punyalades entre convergents i republicans ens estan dessagnant com a nació! Però m’ha semblat que estàvem parlant de Barcelona, i en aquest cas, la tàctica que ha resultat més fracassada no és la dels “partits independentistes” sinó que és simplement el famós “enximplament de la base”, exclusiu d’ERC i ningú més que ERC! Crec jo, vaja.

Acabo de comentar a l’article d’En Pere Martí d’avui que els pactes a l’Ajuntament de BCN precisament donen l’oportunitat de veure, tant al mateix país com a l’estranger, que a Catalunya s’han desplegat unes forces polítiques, on la ideologia és una mera disfressa, per tal de continuar OCUPANT-LA!

A l’estranger saben perfectament que a la Regió d’Espanya espanyolitzada els espanyols, atès que porten sense votar ni al nét ni al besnét del monarca que el poble va foragitar 88 anys enrere, no volen canviar res.

El que no coneixen tant és que Catalunya és un país ocupat mitjançant falses dretes, esquerres, jacobins, comunistes i moderats, que actuen o volen actuar com a representants d’un RÈGIM COLONIAL TOTALITARI hereu del franquisme.

El mateix que succeeix dins el país on molts unionistes i equidistants, tant espanyols com catalans, no han pres consciència que comparteixen la ideologia de l’ocupant; que és inacceptable arreu.

En conseqüència, la necessitat del desplegament del referèndum és urgent i necessàri per posar fi a les anomalies de la falsificació política i al colonialisme a Catalunya.

Amb el meu petit vici de mirar sovint què escriu la premsa “españolista”, fa una setmana que detecto com aquest periodisme de saló intenta dia sí, altra també, anar col·locant una i una altra d’aquestes petites noticies anecdòtiques per assenyalar al independentisme com a radical, nacionalista i dretà. Jo hi llegeixo una forma d’incentivar aquests “españolismo”. I crec que no és pas quelcom perquè sí; ni només circumstancial. Crec que com diu l’editorial ” devem anar molt millor del que som capaços d’observar nosaltres mateixos”. Alguna cosa em fa pensar que el foc somort ja fa un fum indisimulable.

Ja és un clàssic això de que els espanyolistes estan desesperats, que els estem passant pel damunt, que a Europa se’n fan creus de la tossuderia maldestre espanyola en negar l’evident. És cert que Espanya viu en una bombolla, pensant que amb la força i la venjança acabaran amb nosaltres. Que necessitin repetir que són una nació antiga i que té una democràcia consolidada, demostra que són tòpics que no es corresponen amb la realitat, que tenen necessitat de recordar-ho perquè no és obvi. Ara bé, en aquest empat indecís, en que ells no són prou forts per doblegar la nostra voluntat, i nosaltres no som prou forts per desempallegar-nos de la rèmora, hi ha un factor que no ens va a favor. En aquesta “conllevància” incòmoda per a les dues parts, ells tenen el poder i ens fan mal, i nosaltres no el tenim i rebem el mal. Si s’allarga, ells pateixen en l’orgull, però nosaltres patim en el dia a dia. Molts fets històrics ja han demostrat abans, que o bé hi ha una decisió enèrgica per part de la baula feble, arriscada però inevitable, o aquest empat lamina el contrincant més feble. Demogràficament i políticament som els febles, encara que econòmicament i socialment poguem considerar-nos forts.

M’ha fet gràcia l’ús de “coentor” aplicat al director de LV Española ( no sé el perquè s’ho van traure, quan els escau tant i tant !). Sobre el mot cal dir que naix al Cap i Casal d’avall, on la societat menestral de la ciutat se’n reia i feia burla d’aquella classe dirigent de la ciutat que parlava als fills en español a casa.

Això s’esdevenia al darrer quart de segle XIX i primera dècada del XX. Un fenomen curiós que no tenia massa projecció entre les classes mitjanes i baixes, i que, ben al contrari, responia amb ironia al fet de la fugida i deserció cultural d’aquelles famílies puntuals, però que en realitat responia més un esnobisme que res que tinguera un cert escandall social. De fet, eixos mateixos “fills” de classe dirigent, en baixar al carrer no els quedava més nassos que relacionar-se en valencià.

En els sainets (d’autors com Bernat i Baldoví, Hernàndez Casajoana, Eduard Escalante, etc) i altres peces populars aquesta actitud ha restat reflectida en innombrables seqüències en dites obres, que tenen un valor documental, tan gran que han servit per a que, en Lluís-Vicent Aracil, bastira el corpus teòric -des del positivisme- de la ciència dita “Sociolingüística”.

Si en una situació colonial, eixos epifenomens, consistien en l’abandó familiar i de classe de la pròpia cultura, en la Viena de finals del XIX va desembocar en el que Hermann Broch anomenaria KITSCH, que era el correlat de la nostra COENTOR, en el medi austríac.

En certa manera, i amb una certa distància, a una rèplica a l’amic Joan-Josep Isern, sobre l’arquitectura i urbanisme, li ho vaig exposar així, fa una pila d’anys:

DISSENT, UN POC, AMB ISERN.
Publicat el 9 de gener de 2007 per josepblesa

https://blocs.mesvilaweb.cat/josepblesa/?p=24360

https://blocs.mesvilaweb.cat/josepblesa/?p=24360

Al final, l’autèntic drama de la ideologia supremacista espanyola, del seu antiintel•lectualisme furibund i la seva necessitat compulsiva d’agredir a qui sigui “por cojones”, és que, sense ella i sense el seu dogma de la “Sagrada Unidad de la Pátria”, ningú no pensaria en independitzar-se. Així que podem definir Espanya com una ideologia totalment inútil. I si a sobre només fa que promocionar a personatges totalment impresentables, doncs a què esperen desenes de milions de persones a plantejar-se’n la dissolució total i efectiva?

Juliana com altres periodistes catalans acostumats a guiar el ramat quan la política i els telenotícies eren aborrits, están fent un ridícul dés de fa anys que s’ haurien de veure amb els meus ulls. És sentir-los parlar amb aquella vehemència d’ uns països que ja no existeixen, ni el català ni l’ espanyol, i agafar-me ganes de riure. Pobre gent, sort que l’ autonomía els va donar una cadira, perquè si haguéssin de començar ara, tothom diría:” d’ ón surt aquest dient aquestes parides? ” En fi, els elefants diu que quan saben que han de morir fan vía cap al cementiri.. Agraeixo que tinguin un espai ón dirigir-se, en Godó és altruista en el fons..

Sembla que ens estan preparant per a la pròxima traca que els començarà a petar si al Parlament Europeu li donen la raó al Boye, o si seguint les “ordres” de diferents Institucions mundials han de deixar en llibertat als Jordis o porten als presos polítics a Catalunya. Tanta celebració amb el traficant d’armes i la família, tants descobriments sobtats de nous comptes bancaris d’en Jordi Pujol i tantes altres petites distraccions com els pactes de Colau amb els del 155 i amb les deixalles franceses, fan pensar que no els acaben d’anar del tot bé les coses. Quan es posen a mentir i a vantar-se sense saber de què tots a cor, acostuma a ser bon senyal per a nosaltres. Potser ja els obliguen a començar a pagar tanta borratxera.

Esto de pintar Italia como un país fascista es desde tiempo un recurso frecuente de un nauseabundo diario españolista como LA VANGUARDIA que no tiene otros medios que la calumnia, la denigración, la difamación de un país como Italia para relucir cuanto sea liberal y democrática esta España de las palizas del 1 – O y de los presos políticos

Lo que desconcierta es que a este nivel de basura, autentica expresión del mas repugnante fascismo, se sume gentuza de PODEMOS que muchos nos hemos equivocado tener la esperanza fuera un partido antifascista cuando no es que una expresión mas de una España ignorante, obtusa, prepotente, sucia y manipuladora, en fin auténticamente desgraciadamente fascista.

RES DE NOU…

L’anècdota de la frase del retolador que no la volia ni comentar (em ressola la xarxa), em porta a fer un petit comentari.

“De aquellos polos vienen esos lodos”, diuen. Les tesis de l’estalinista Soler Tura ja certificaven que reivindicar les llibertades nacionals és propi de la burgesia. Ara alguns comuns llauren la frase i la converteixen, disfressadament amb altres paraules, en que l’independentisme català (no cap altre) és una ideologia feixista. Aquesta tesi ja vella, la veurem molt més sovint en boca dels eurodiputats espanyols unionistes i els mitjans afins. “Esquerres, dretes” espanyoles. Acusar a l’altre del que ets tu.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

És difícil pensar que l’estat perdi el control del poder. Tenen molt apamada la nostra terra i la nostra psicologia.

Des del poder intentaran convèncer el món de que
A) Som uns colpistes.
B) No acatem la constitución (borbònica).
C) Tenim Catalunya sagnantment dividida.
D) Ens inventem una història de domini espanyol absolutament falsa.
E) Som violents i extremistes.
F) Volem fer desaparèixer el castellà amb una escola catalana adoctrinadora.
G) TV3 és una (nostra) eina subversiva que cal tancar o controlar.
H) Catalunya sempre ha estat espanyola i nosaltres traïm Espanya.
I) La “llei es para todos” inclosos els catalans independentistes.
J) El nostre “relato” es una calúmnia contra la madre-patria.
K) L’estat té TOT el dret a utilitzar les armes contra els anticonstitucionals.
L) Catalunya no ‘será nada’ sin España.
M) Cataluña nunca ha tenido Constituciones propias.
N) Nunca permitiremos un referèndum. NUNCA.
O) Enganyem a la gent perquè mai hi haurà independència.
P) Els CDR són violentissims.
Q) L’estat té dret a sentències exemplaritzants.
R) La independència és una aspiració burgesa.
S) La ‘gran mayoria no quiere independencia’.
T) ‘Nunca ha habido genocidio’ cultural.
U) La Constitución fué aceptada por Cataluña.
V) Hi ha hagut molts ministres catalans / per tant no som una colònia espanyola.
X) Els tractats internacionals (autodeterminació) no es poden aplicar en el cas català.
Y) La gent de bé saben que la independència és una abominació.
Z) Las fuerzas armadas i el rey están para garantizar la unidad como valor superior.
AA) segueix

Tot això ho poden fomentar des del poder QUE NO tenim nosaltres.
La nostra falta de poder té quatre noms: desunió, repressió, amiguisme espanyol i síndrome d’Estokolm.

Jo també vaig ser a placa St. Jaume i vaig veure, a la zona on era jo, com a mínim, quatre manifestacions diferents: la de suport a Forn, la de suport a Colau, els que reclamaven el CAP del Raval i els del trasllat de l’escola Entença. Tothom cridava (Colau és un frau, llibertat presos..) o xiulava segons els seus motius i si, majoritàriament dirigits a Colau (responsable de no resoldre els problemes ni del CAP, ni de l’escola, ni de Barcelona en general) i als seus socis. Si això és ser d’extrema dreta, el comuns potser ens hauran d’explicar com s’han de fer, a partir d’ara, les reivindicacions socials. Anant a misa a posar espelmes a Santa Colau?