García Lorca: “Visca Catalunya lliure!”

Coneixem bé la relació de Federico García Lorca amb Catalunya gràcies als treballs d’investigació i els llibres de la seva biògrafa, Antonina Rodrigo. Ella ens descobrí els èxits, les amistats i la relació intensa que el poeta andalús establí durant anys amb els seus amics catalans del món de la cultura, el teatre i les avantguardes artístiques. En parlàvem aquí fa uns quants mesos, amb motiu de l’aniversari del seu assassinat, el 18 d’agost de 1936.

Ara Salvador Giné Lacasa publica un llibre que cartografia la Catalunya lorquiana: Federico García Lorca a Catalunya (Viena Edicions), amb sengles pròlegs d’Antonina Rodrigo i Víctor Fernández. La pretensió, diu l’autor, és que el llibre serveixi de guia per a visitar els llocs on Lorca va donar empenta al seu esperit artístic. El resultat és una crònica precisa i diversa per a orientar-se en el món que l’artista va descobrir aquí i que, sens dubte, devia contribuir a formar-ne l’educació sentimental, cultural, social i política. És un mapa que retrata Lorca i la Catalunya que va conèixer i estimar.

Hi ha una constel·lació d’imatges i de llocs, de persones, d’espais públics i de privats, molts dels quals ja s’han esvaït, però que aquest llibre contribueix a ressuscitar i fer-nos imaginar. Alhora ens convida a passejar-hi i a submergir-nos en un món que potser ja no existeix, però en què hi podem descobrir les ombres del passat i recuperar part del sentit del nostre paisatge natural, arquitectònic i cultural, sempre en relació amb l’impacte causat en la vida i l’obra del poeta.

Com al quadre en què Dalí es pinta de nen (o nena) aixecant la pell del mar, aquest llibre teixeix un vel que quan s’aixeca revela un món apassionant i lluminós, ple de misteris, sorpreses, símbols i flaixos de la Catalunya republicana i d’avantguarda en tots els sentits de la cultura, amb el rerefons de la política i l’agitació social. Un món esvaït que després seria proscrit, massacrat i ignorat, com les seves restes mortals encara desaparegudes. Un món que, malgrat que hagin intentat d’assassinar-lo, com van fer amb el poeta, reviu i s’expandeix pel món gràcies a la força, el magnetisme i la bellesa sempre i arreu innovadora de la seva obra.

Josep Maria de Sagarra va qualificar Lorca de “catalanista autèntic i català honorari”. El poeta estimava Catalunya i el català, fins al punt de cantar cançons populars catalanes al piano, signar manifests en favor de la nostra llengua i captivar bona part dels catalans amants de la poesia i el teatre. “García Lorca estimava, o estima, Catalunya, amb tota la fogositat exuberant del seu caràcter obert i expansiu”, escriví el crític literari Lluís Montanyà a l’article que publicà a Mirador titulat “García Lorca assassinat. El feixisme contra la cultura.”

L’estimació fou recíproca. A Catalunya, Lorca omplí teatres selectes i ateneus populars, signà llibres i rebé moltes mostres d’afecte popular, tant als cercles més elitistes i burgesos –el Conferència Club, l’Ateneu Barcelonès– com a les tavernes flamenques i de “mala nota” del barri xino de Barcelona –Villa Rosa, la Criolla– i als cercles obrers, com ara l’Ateneu Enciclopèdic Popular. En moltes ocasions, als diaris i als cartells dels teatres el seu nom apareixia catalanitzat: Frederic García Lorca. Un dia va anunciar per carta a Lluís Montanyà que aviat els enviaria un original en català perquè el publiquessin a la revista L’Amic de les Arts. Malauradament, és l’única notícia que tenim del text.

Els anys a venir la seva relació amb Catalunya i els amics catalans van ser decisius per a ell i per a l’expansió de la seva obra. Aquí va estrenar algunes de les peces teatrals més significatives i va viure molt a gust temporades llargues. Va triomfar en auditoris selectes i en ateneus i teatres obrers. Va exposar els seus dibuixos, va gaudir de mil converses, de la vida nocturna i del flamenc, de la cultura popular. Des de Salvador Dalí fins a Josep Maria de Sagarra, passant per Margarida Xirgu, el poeta fou amic d’intel·lectuals i artistes amb els quals establí lligams d’afecte i de col·laboració sòlids i fructífers.

En una carta al seu amic Melchor Fernández Almagro, el poeta resumia la seva fascinació així: “En cambio Barcelona ya es otra cosa, ¿verdad? Allí está el Mediterráneo, el espíritu, la aventura, el alto sueño de amor perfecto. Hay palmeras, gentes de todos los países, anuncios comerciales soprendentes, torres góticas y un rico pleamar urbano hecho por las máquinas de escribir. ¡Qué a gusto me encuentro allí con aquel aire y aquella pasión! No me extraña el que se acuerden de mí, porque yo hice muy buenas migas con todos ellos y mi poesía fue acogida como realmente no merece. Sagarra tuvo conmigo deferencias y camaraderías que nunca se me olvidarán. Además, yo soy catalanista furibundo, simpaticé mucho con aquella gente tan construida y tan harta de Castilla.“*

I és que Barcelona, com, evidentment, Granada, Madrid, Nova York, Cuba, Buenos Aires i Montevideo, segons que escriu Antonina Rodrigo al pròleg, van formar part de la seva geografia itinerant, ciutats i països de conquesta i d’adopció durant la seva trajectòria vital. La relació de Lorca amb Barcelona i Catalunya és una història de seducció profunda i sincera. “No puedo olividar ni un momento a esa Catalunya donde he pasado días únicos y desde luego momentos de una intensidad que antes no había gustado“**, va escriure en una carta a Víctor Sabater.

Visca Catalunya lliure!

El seu primer viatge a Catalunya va ser l’any 1925, a Cadaqués, a casa de la família Dalí convidat per l’amic pintor i company de la Residència d’Estudiants de Madrid. Lorca va quedar ben fascinat pel paisatge de Cadaqués “coronado de vides […] en el fiel del agua y la colina“, com diu a l’oda que va dedicar a Salvador Dalí el 1926.

El llibre de Salvador Giné d’entrada descriu aquells primers dies del poeta a Catalunya. L’amistat amb els germans Dalí, la mar, els pastissos i la garnatxa, les passejades per la platja a peu o amb barca per les cales. La trobada amb la famosa Lídia, que es creia que era la Ben Plantada d’Eugeni d’Ors i havia desenvolupat una mena de pensament lírico-paranoic que els hipnotitzava.

Aquells dies, García Lorca va llegir Mariana Pineda a Figueres i a l’Ateneu Barcelonès. El pare del pintor, insigne notari, entusiasmat per la literatura i la personalitat del poeta, li organitzà les vetllades i va fer els primers passos per introduir-lo al món de la cultura catalana. El seu fill, Salvador, li feia de guia i amic i el va posar en contacte amb el món dels joves artistes i crítics de la revista L’Amic de les Arts. Fou l’inici d’una relació de molts registres amb un país que va ser cabdal per al poeta.

Aquella nit, després de la lectura de Mariana Pineda a l’Ateneu Barcelonès, Lorca i un grup d’amics ho van celebrar sopant al restaurant El Canari de la Garriga. En acabar, el propietari els va demanar si podien signar un autògraf al llibre de visites. Jaume Miravitlles, que havia estat a la presó pel seu activisme catalanista i d’esquerres, hi va escriure: “Ex i futur presidiari.” Salvador Dalí, que havia estat detingut dues vegades de jovenet, hi va escriure: “Ex presidiari.” I Lorca, tot seguint-los el joc, hi va escriure: “Presidiario en potencia. ¡Visca Catalunya lliure!”

Cal llegir aquest llibre-guia per a descobrir matisos, anècdotes, llocs i històries d’aquella Catalunya lorquiana. Des de la seva admiració per les cobles sardanístiques i les tradicions populars, els pastissos locals i l’anís, fins al seu delit per la solemnitat teatral de les misses i pels frescs de les ruïnes d’Empúries, com el del Sacrifici d’Ifigènia, que tant el va impressionar.

Una anècdota curiosa, encara llastrada d’innocència infantil, va ser el protagonisme que adquirí un osset de drap amb què jugaven els germans Dalí quan eren nens. N’és recurrent la presència a les cartes. L’any 1927, en una carta, Lorca li diu a Anna Maria Dalí: “Le darás muchos besos al osito. Hace cuatro días me lo encontré fumándose un puro en el monumento a Colón.”***

Avui l’osset Marquina, com el va batejar el poeta, dues cartes d’ell i fotos en moviment dels germans Dalí de petits, s’exposen al Museu del Joguet de Figueres. Cada 18 d’agost, aniversari de l’assassinat del poeta, el museu col·loca dues roses a la vitrina amb un text explicatiu.

Margarida Xirgu i l’èxit teatral

A més del 1925 i el 1927, any en què la companyia de Margarida Xirgu va presentar Mariana Pineda amb decorats de Salvador Dalí, Lorca va tornar a Barcelona el 1932 a llegir poemes, convidat pel Conferència Club i l’agrupació Amics de l’Art Nou (ADLAN). La trobada entre Lorca i Xirgu va ser un dels grans esdeveniments culturals d’aquells anys i, potser, del segle XX.

El 1935 el poeta va passar uns mesos a Barcelona per presentar Yerma, Bodas de sangre i Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores, totes tres protagonitzades per Margarida Xirgu. L’èxit, quant a crítica i a públic, va ser espectacular. Barcelona va ser clau en el reconeixement i admiració de l’obra dramàtica de García Lorca. Barcelona i moltes altres ciutats catalanes que van acollir-ne les obres teatrals aquells anys d’efervescència i descoberta.

Són molts els indrets relacionats amb el poeta andalús, la seva vida i obra: Cadaqués, Figueres, Barcelona i, també, Badalona, on va viure a casa de la Xirgu. I Tarragona, Reus, Terrassa, Sabadell, Sant Cugat del Vallès, Manresa, Molins de Rei, Igualada, Mataró, Sabadell i Vic, on va assistir amb la companyia de Margarida Xirgu a les representacions de les seves obres. A la majoria de llocs va ser rebut amb respecte i admiració, si bé va rebre males crítiques dels sectors més reaccionaris de la societat i del periodisme català.

A Vic, per exemple, l’oposició més carca i religiosa va impedir l’any 1935 la representació de Yerma per “immoral, pecaminosa i política”. En unes altres localitats també va haver-hi polèmica i mala recepció, com va ser el cas d’Igualada. Yerma es va representar a l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, tot i l’oposició de la dreta local, expressada pel Diari d’Igualada, que qualificava l’obra “d’immoral, escabrosa, antireligiosa” i, fins i tot, “pornogràfica”. La recepció de les seves obres també va traçar un panorama a tenir en compte sobre les divisions morals, polítiques i culturals que existien a la Catalunya republicana.

A Barcelona, Lorca es va enamorar del barri Gòtic, la Rambla i el barri xino. A les nits, amb els seus amics, freqüentava els locals de flamenc, les tavernes i els clubs de mala reputació per prostitució, homosexualitat o transvestisme. A la vegada, estrenava als millors escenaris, recitava a locals obrers i cercles selectes i, quan li plaïa, els diumenges assistia a l’ofici solemne de la catedral. Amb Dalí, a les seves primeres incursions a la ciutat, van visitar el parc d’atraccions del Tibidabo, el parc del Turó i més llocs de diversió que li generaven una curiositat infinita.

Com ara l’arquitectura de Gaudí. Escriu Dalí: “Recordo que Lorca davant l’admirable façana de la Sagrada Família assegurava que sentia una cridòria, l’estridència de la qual pujava fins als pinacles de la basílica, i que li provocava una tensió tal que se li feia insuportable.”

Sitges i el grup de la revista L’Amic de les Arts

El llibre fa un bon resum, també, de les seves relacions amb el grup de la revista L’Amic de les Arts (Carbonell, Gasch, Montanyà, Foix, Cassanyes, Sabater, etc.), als quals va conèixer gràcies a Dalí. Van ser amics i compartiren tertúlies, festes privades i reunions familiars a l’Hospitalet, a casa del pintor uruguaià Rafael Barradas, a Sitges i a Barcelona, on Lorca solia tocar el piano i recitar poemes.

Fruit d’aquesta amistat i col·laboració va ser la seva exposició de dibuixos a les Galeries Dalmau (1927) i les col·laboracions entre la revista catalana i la revista Gallo, que el poeta fundà a Granada. Val a dir que a Gallo es va publicar en castellà el Manifest Groc (1928) de Dalí, Gasch i Montanyà, document en què el poeta andalús havia estat involucrat durants els primers esborranys.

Catalunya té un deute amb Lorca

“Catalunya té un deute amb Lorca des de fa molts anys i encara no l’ha sabut pagar”, opina Víctor Fernández al pròleg. A banda algunes plaques commemoratives en uns quants indrets del país, convé recordar, tal com explica el llibre, que poc després de ser assassinat van posar el seu nom al carrer del Bisbe, al seu estimat barri gòtic. Però el nom de carrer de Federico García Lorca durà poc. Val a dir que el seu nom, després de mort, havia esdevingut un símbol de la resistència antifeixista.

L’any 1939, els franquistes van tornar al nom anterior, carrer del Bisbe, afegint-hi el nom d’un dels seus màrtirs del nacionalcatolicisme: carrer del Bisbe Irurita. Aquest bisbe, del qual avui encara es conserva una estàtua a la façana del Palau Episcopal en homenatge “al màrtir de la República”, continua essent un símbol, enterrat a la catedral amb tots els honors, mentre que el cos del poeta andalús continua desaparegut i ningú no ha pogut acomiadar-lo ni homenatjar-lo com es mereixia i es mereix.

Això sí, Barcelona li ha dedicat un carrer al barri de Canyelles, un lloc on de segur ell se sentiria molt orgullós de formar part, encara que sigui només, per desgràcia, simbòlicament.

P.S.: Notes de traducció.

* “En canvi, Barcelona ja és una altra cosa, oi? Hi ha la Mediterrània, l’esperit, l’aventura, l’alt somni d’amor perfecte. Hi ha palmeres, gent de tot arreu, anuncis comercials sorprenents, torres gòtiques i una rica plenamar urbana feta per les màquines d’escriure. M’hi trobo tan a plaer, amb aquell aire i aquella passió! No m’estranya pas que se’n recordin de mi, perquè amb tots m’hi vaig avenir molt i la meva poesia hi fou acollida com realment no es mereix. Sagarra em dedicà deferències i camaraderies que no oblidaré mai. A més, sóc un catalanista furibund, vaig simpatitzar-hi molt, amb aquella gent tan construïda i tan farta de Castella.”

** “No puc oblidar ni un moment aquella Catalunya on he passat dies únics i, per descomptat, moments d’una intensitat que abans no havia gaudit.”

*** “Fes-li molts petons a l’osset. Fa quatre dies me’l vaig trobar fumant-se un cigar al monument a Colom.”