A què juga García-Castellón? Després de Molina, els altres investigats aguanten la respiració

A l’entrada de la Ciutat de la Justícia hi havia cares llargues i molta preocupació entre la gentada que s’havia aplegat per donar suport a Marta Molina, la investigada per terrorisme en la causa contra el Tsunami Democràtic que anava a declarar per videoconferència davant el jutge Manuel García-Castellón. Els familiars i amics l’abraçaven amb força, amb llàgrimes als ulls, per si avui la feien presonera política. Perquè era possible, i ho havia reconegut ella mateixa en la presentació ahir del seu grup de suport. I no les tenien totes els seus companys d’ERC que l’acompanyaven, començant pel president de la Generalitat, Pere Aragonès, i una bona part dels consellers, a més d’Oriol Junqueras, Marta Vilalta, Marta Vilaret, Diana Riba, Raquel Sans… Una altra vegada, un acte d’unitat independentista efímer, amb representants de Junts (Laura Borràs, Jordi Turull, David Torrents…), de la CUP (Laia Estrada, Dani Cornellà…), i d’entitats independentistes, com Òmnium (Xavier Antich, David Fernàndez…) i de l’ANC (Dolors Feliu), juntament amb familiars dels altres represaliats en aquesta causa que són a l’exili i que avui eren cridats a declarar: Jesús Rodríguez, Oleguer Serra i Josep Campmajó.

D’un punt de vista estrictament jurídic, no hauria calgut patir, perquè els fets i les accions que s’atribueixen a Molina en la causa del Tsunami són ben poc terroristes: haver ajudat a fer el tall de la AP-7 per protestar; haver tingut un cert paper en la marxa lenta de cotxes per mirar de col·lapsar els accessos a l’aeroport de Madrid i haver provat de comprar pilotes per a l’acció de protesta al Camp Nou en el Barça-Madrid del 2019. D’un punt de vista estrictament jurídic, no hauria de ser investigada en una causa per terrorisme. Però la incertesa venia de la imprevisibilitat de García-Castellón, per la motivació política que ha tingut la seva reactivació de la causa i tots els moviments que ha anat fent, provant d’esguerrar la llei d’amnistia.

Aquesta arbitrarietat origina una incertesa i un neguit en els investigats i en tot el seu entorn que forma part de la repressió. Per això ningú no estava tranquil, i per això ha estat sorprenent la rapidesa de la declaració, que sortís en llibertat i que el jutge ni tan sols hagués donat l’opció a les acusacions de demanar mesures cautelars, com ara una petició de presó preventiva. Res d’això, Molina ha declarat tan sols a preguntes de la seva advocada, Marina Roig, i no ha volgut respondre ni les del jutge ni les de les acusacions. En la declaració s’ha limitat a dir que tot allò que ha fet ha tingut a veure amb el dret de manifestació i que l’ha exercit de manera pacífica i no violenta i encara menys terrorista.

Fotografies: Albert Salamé.

Alleujament a la sortida, abraçada ara amb somriures de felicitat, de molta gent que s’ha tret un pes enorme del damunt després de molts mesos, fins i tot anys, d’incertesa. Si més no, de moment. D’ací a deu dies entrarà en vigor la llei d’amnistia, i aquesta causa hauria de ser esborrada i el malson de la dotzena d’investigats s’hauria d’acabar. Però tot fa pensar que García-Castellón no té pas intenció d’aplicar-la, l’amnistia, si és que és ell qui ho ha de fer i no una sala d’enjudiciament de l’Audiència espanyola –que, tot sigui dit, fins ara s’ha arrenglerat completament amb els moviments que ha fet aquest jutge. Un jutge que no va tenir cap escrúpol, en un acte públic la tardor passada, a dir que deplorava la llei d’amnistia.

La decisió de deixar en llibertat i amb aquesta celeritat Marta Molina ha estat sorprenent, i fa pensar quin és el seu objectiu real, què pretenia assenyalant una declaració dels investigats en un dia com avui, una setmana abans de l’amnistia. Les fonts relacionades amb les defenses consultades per VilaWeb sospiten (ja sospitaven abans de la declaració d’avui) que ara no li interessa pas de fer nous presos polítics, que això podria alimentar el relat i els arguments favorables a la necessitat de l’amnistia; no, la seva voluntat més aviat pot ser la d’emetre ordres de detenció contra els investigats que avui eren cridats a declarar: Oleguer Serra, Josep Campmajó i Jesús Rodríguez, que són exiliats a Suïssa. Unes ordres de detenció just abans de l’entrada en vigor de la llei, i que servirien per a ajudar a enfangar l’aplicació a aquesta causa i per a allargar el temps d’incertesa i d’amenaça de detenció sobre el màxim nombre possible d’investigats.

Però també de Xavier Vendrell, que és a Colòmbia i li van denegar la petició de declarar per videoconferència. I de Jaume Cabaní, que, tot i que ni tan sols ha rebut cap citació formal –és a dir, tècnicament no ha estat citat–, era cridat a declarar avui. En el cas de Cabaní, que no és exiliat i que, de fet, el mes passat va participar en un combat de glosa a la Garrotxa, això hauria de fer impossible l’emissió de cap ordre de detenció o euroordre; perquè és obligat que abans li enviïn la cèdula de citació corresponent, amb l’advertiment de les conseqüències de desatendre-la.

Ara s’obre un període d’una setmana d’incertesa en què Manuel García-Castellón pot fer qualsevol cosa. Marta Molina respira momentàniament, però tots els altres encara aguanten la respiració.