Josep Maria Ganyet: “Veiem com mor la democràcia i encara li farem un m’agrada”

Josep Maria Ganyet (1965) és un enginyer informàtic que ha passat per IBM, el Deutsche Bank i Gotomedia. Ha viscut a Alemanya i als Estats Units. A la vegada, és un divulgador, i els seus articles de tecnologia (La Vanguardia, Via Empresa i Sàpiens) són referència. Ara ha escrit el seu primer llibre, La democràcia mor al núvol (la Magrana), on en 235 pàgines de capítols curtíssims fa entendre al lector el poder de les empreses tecnològiques, els noms dels personatges clau, però també el paper dels estats, la tecnologia i els individus a l’hora de bastir unes societats on la democràcia no ha de perdre necessàriament si sap veure’n els perills. Ganyet rep VilaWeb a Mortensen, l’empresa que va fundar el 2006, dedicada a continguts, comunicació web i disseny (ha dissenyat les pàgines de VilaWeb, Port de Barcelona, Minoria Absoluta i Ventyly, entre més).

—Heu dedicat el llibre a tres persones.
—L’Antonella, la meva dona i sòcia, i en Quico, el meu soci. El llibre també és seu. I al Ramon, el meu fill de catorze anys, que tocava el piano de fons mentre jo escrivia.

—Tesi del vostre llibre: la democràcia ha passat de morir a les fosques a morir al núvol. Què és el núvol?
—El núvol són ordinadors, servidors on es guarda la teva informació, el Google Photos, els texts del teu ordinador, els missatges. I allà també poden saber les meves cerques de porno. I aquí, amb el control d’aquestes dades teves (però també dels presidents, o opositors), la democràcia mor. Perquè algú les pot utilitzar en contra teu. Amb el Watergate vam saber que Nixon tenia micròfons posats per a espiar els opositors. El periodista que ho va descobrir va dir que la democràcia mor a les fosques, quan els estats fan coses d’amagat.

—I ara dieu que la democràcia mor al núvol.
—Sí. I la paradoxa és que ara hi ha tota la llum del món. Veiem com mor la democràcia i encara li farem un m’agrada.

—Mariana Mazzucato. Em fareu llegir el seu llibre.
—L’has de llegir! The Entrepreneurial State: debunking public sector vs. private sector myths (2013) fa caure uns quants mites. Per exemple, que els Estats Units es limiten a intervenir en moments de crisi, deixant la iniciativa a les empreses. Això és un mite dels ultraliberals que ella fa caure. L’estat nord-americà és un dels més intervencionistes del món. Israel, també. Per exemple, pensem en l’iPhone. Et penses que l’iPhone et funciona gràcies al geni emprenedor de Steve Jobs? No. Funciona perquè l’estat americà va posar en funcionament internet, amb diners públics, i perquè les pantalles tàctils ja existien, inventades a la Universitat de Utah. L’iPhone ve després. Pensem en Google. Google és un algorisme que neix a Stanford gràcies a una beca pública de la National Science Foundation. Això explica Mazzucato.

—Carol Brady i el canvi de model de Google. Quina història.
—Un dia, a la central de Google van veure que milers i milers d’ordinadors buscaven el nom de soltera de Carol Brady. Brady era un personatge de ficció d’una sèrie americana molt famosa als anys setanta. No entenien què passava. A més, la cerca tenia cinc pics. A les 12, a la 1, a les 2, etc. Resulta que el programa de televisió Com fer-se milionari havia fet aquesta pregunta final: quin era el nom de soltera de Carol Brady. I la gent va córrer a l’ordinador a buscar-ho a Google. I els cinc pics eren els cinc fusos horaris dels Estats Units. Allà Google va entendre que si sabia el què (busquen un nom) i el perquè (miren la televisió i la pregunta pot fer milionari el concursant), podia predir el futur. I aquell dia Google va canviar el model de negoci. Ara podien posar publicitat en llocs on sabien que la gent aniria després. Buscaran això. Vindran aquí. Posa-hi anuncis. Fins aleshores no volien posar publicitat. Des d’aquell dia, sí.

—Frase del llibre: “Google pot predir el futur. Facebook el pot modificar”.
—L’any 2014, Facebook va fer un experiment sobre el contagi. Es volia demostrar que si pertanys a un grup humà amb mal ambient, tindràs mal rotllo. Si vius en efervescència, com amb el procés aquí, doncs vinga va, encara que no fossis independentista, som-hi. Volien veure si al món digital això també passava. Van agafar 6.400 usuaris. I els van dividir en dos grups. A un li van donar notícies de caràcter positiu al mur de Facebook. I a l’altre, negatiu. No serà cap sorpresa si et dic que els qui tenien notícies negatives penjaven comentaris al seu mur del tipus “torna a ser dilluns, quina merda”. I els altres, “és dilluns i la vida val la pena, treballo i fa sol!”. Des del mur de Facebook modificaven les accions de la gent, els seus estats d’ànim.

—Uns anys després, l’empresa Cambridge Analytica ho va fer servir en benefici de Donald Trump. I no tant perquè amb aquelles notícies el votessis, sinó perquè deixessis de votar Clinton.
—”La por mou més que la il·lusió”, deien els de Cambridge en una reunió interna que es va filtrar. Si mires les eleccions que Trump guanya contra Clinton, veus que Trump no va tenir un gran resultat. Era semblant al de McCain de feia quatre anys. Trump, de fet, va guanyar amb menys vots que McCain. La gran diferència és amb els demòcrates. Clinton es va enfonsar, comparada amb Obama. Això va aconseguir Cambridge Analytica. Els votants de Bernie Sanders van creure que Clinton era establishment, els de sempre. I no van anar a votar. I vull dir una altra cosa: Cambridge Analytica no hackeja Facebook. L’utilitza. Tot era legal. Era publicitat amb hipersegmentació. Per cada votant, una por.

—Frase: “El cotxe de Street View només fa fotos dels carrers”.
—Ha! Durant anys, a tot el món, el cotxe de Google Street View, mentre feia fotos dels carrers, registrava també tota la informació de la wifi de les cases per on passava. Tota la informació en obert: nom, d’entrada. I si no estava encriptada, la resta: els correus, què envies, les URL, qui s’havia connectat a la wifi. Es va obrir un judici. I van deixar de fer-ho. Diuen que és l’acció d’espionatge en massa més gran de la història.

—Hi ha una lletra de Quimi Portet: “Si hi ha un conflicte i vols guanyar/ l’altre bàndol has de destruir/ noi, no siguis cagamiques/ que has de ser menys pacifista/ que no ho és ton enemic”. Per què la hi heu posada?
—Aquesta cançó és “Porto una bèstia dintre meu”. I ho diu tot. A la xarxa, especialment, amb els grans poders de les grans tecnològiques, les agències de seguretat dels estats han dit: aquests ho tenen tot de la gent. I jo, estat, que he de protegir la gent i em paguen per protegir-la, no ho tinc? Doncs veniu cap aquí, i ja m’ho passareu tot. Aquesta cançó em ressona quan veiem el capitalisme de vigilància i el mal ús que fan de les tecnologies els qui ens haurien de protegir. I com que els ponts es degraden, ens ataquen. Ens ataquen amb dades que els hem donat nosaltres.

—Elies Campo, en sou fan.
—En sóc bastant fan. Molt misteriós. Un crac. Aquest català que veu que la seva empresa de Barcelona no pot competir amb WhatsApp, se’n va als EUA i comença a treballar per… Whatsapp. Connecta molt amb els fundadors. Creien que s’havia de donar un servei a la gent que no es donava. Recordes que ens cobraven un euro amb vint cèntims per cada missatge? És aquesta època. I Whatsapp ho trenca. Van trencar amb això. I no van voler explotar mai les dades dels usuaris. Fins que va arribar Zuckerberg, i va comprar WhatsApp. Campos, veient que ara sí que ho farien, se’n va a Telegram. I després, a Citizen Lab, els qui destapen l’espionatge en massa de Pegasus.

—I Zuckerberg per què compra WhatsApp?
—Perquè Facebook triomfava als ordinadors, però no hi havia manera d’entrar als mòbils. Va comprar qui sí que en sabia, de mòbils.

—És segur, WhatsApp?
—Els missatges estan encriptats de punt a punt. Només tu amb el teu mòbil, i el receptor amb el seu, poden llegir-los. Abans no estaven encriptats. Ara sí. Per això estan tan obsessionats a entrar al teu mòbil. I envien programes espies per a robar-te la informació del teu mòbil. No em preocupa el servidor, em preocupa el terminal. Em preocupa que entrin al meu mòbil, això sí.

—Què passa el 18 octubre de 2019?
—Que m’entren al mòbil. És un festiu. Rebo un enllaç d’una notícia sobre els presos polítics. Hi clico. I era un missatge que semblava de Twitter. Ho semblava. Només clicar, ho veig: l’has cagada. S’apaga el mòbil. Es reinicia. M’havien infectat amb Pegasus. Programa israelià, amb serveis secrets darrere. L’informe de Citizen Lab diu que no es pot concloure que sigui l’estat espanyol, però tots els indicis hi porten.

—Carmen Ugarte. Qui és?
—Ha, ha, ha! L’esmento al llibre, és veritat! A IBM, abans de l’internet que coneixem ara, teníem una mena de fòrum de llengua i traducció on els treballadors de la casa podíem parlar entre nosaltres. Com adaptar l’anglès a altres llengües. Com traduir. Coses així. Desenes de milers de treballadors connectats. Al·lucinàvem. Jo hi entrava amb el Josep Llauradó, l’enginyer líric. Enginyer i cantant del Liceu. Un home molt intel·ligent. Ens passàvem els mails de feina en català medieval. Amb en Llauradó érem molt actius en aquests fòrums. I allà ens vam trobar Carme Ugarte, lingüista espanyola a IBM. Ens les teníem. Típica discussió. Molt intenses. Molt.

—Al llibre recomaneu Vsauce.
—Un canal meravellós. No tots els youtubers són paios en una habitació menjant Doritos. Tens meravelles com aquesta. És un xaval de Nova York que ensenya ciència.

—El pòdcast de Tristan Haris.
—S’encarrega de l’ètica del disseny a Google. Ètica del disseny és la que sofreixes quan vols comprar un bitllet de tren a Renfe, o quan et vols donar de baixa d’un servei, i no pots. L’han dissenyat perquè cliquis “cancel·lar” i no donar-te de baixa.

—I el text “Opium for the masses. How foreign  free media can stabilize authoritarian regimes”.
—A l’Alemanya comunista, on és que hi havia menys desertors i opositors? On demanaven més visats per a no tornar? A la zona on arribaven canals de televisió occidentals i la seva influència o a la que no? El llibre diu que a la zona on arribaven els mitjans occidentals, com la televisió, era on hi havia menys ganes de marxar de l’Alemanya comunista. Ell ho explica perquè els que miraven la televisió miraven els informatius, sí, però sobretot Dallas, la sèrie americana. I això no et feia tenir ganes de saltar el mur. Tenien la sensació que ja l’havien saltat. Vivien a Occident una estona cada dia per la televisió, i ja en tenien prou. Ara ho fem amb els piulets de Twitter. Fas el piulet, i ja tens la feina feta.

—Com veieu el ChatGPT? Aquesta intel·ligència artificial avançada lingüísticament, amb qui es pot dialogar i parlar?
—El llibre el vaig acabar per Nadal. Des de novembre que tenia ChatGPT. Hi he arribat a estar enganxat. No avançava amb el llibre, de les hores que hi passava. Escriu-me un capítol, li vaig dir.

—Ha! Ho vau fer?
—Sí. Però havia de perdre molt de temps donant-li el meu estil literari. Jo he fet l’exercici d’estar una setmana sense Google. I només feia servir ChatGPT. No preguntava a Google. Ho demanava al ChatGPT. Quin és el PIB dels Estats Units el gener de 1990? Coses així. I molt bé. No vaig haver d’anar a Google. No em va caldre. Poc després m’havia de preparar un curs d’intel·ligència artificial adreçat a comunicació corporativa. I el ChatGPT me’n va fer l’estructura. Els punts que havia de tocar, l’ordre. Impressionant. Fa quinze dies, Microsoft, que ja ha invertit 11.000 milions en ChatGPT, anuncia que el seu cercador, Bing, que no fa servir ningú, incorpora el ChatGPT. Versió 4, la potent.

—Res a afegir?
—Sí. Que fent el llibre veia que em sortien tres grans grups. Les empreses, i el poder que tenen amb les nostres dades. Els estats que pugen a cavall de les empreses. I nosaltres. Sense nosaltres, això no funciona. Hi ha un poder que es basa en el capitalisme de dades, un poder de control, i el poder de les persones. Hi és. Tenim molt de poder. La democràcia abans era votar cada quatre anys. Després vam veure que també es votava amb la cistella de la compra. I ara votes a cada clic, a cada m’agrada, a cada whatsapp que envies i que no. S’ha de ser caut. I no exagerar. Allò del mòbil ens escolta… “No havia parlat mai d’aquella marca de vins i ara em surt publicitat d’aquell vi”. Això no és cert. No t’escolten.

—Això no és cert?
—No.

—I com ho saben?
—És molt més preocupant saber com ho saben. Saben que és un vi de moda entre la gent de la teva edat. Saben la teva edat. I saben que treballes i tens un sou. Saben per geolocalització que has estat en una botiga de vins. Potser un altre dia saben que fa quinze anys que ets casat. T’enviaran anuncis de matalassos, per canviar-lo. No som únics. T’envien l’anunci a tu, i a milers. I d’aquest vi en parlaves tu, i milers.