04.03.2023 - 21:40
|
Actualització: 04.03.2023 - 21:44
Més de trenta anys darrere el taulell venent ganivets, tisores, navalles d’afaitar, aconsellant la millor eina per a tallar carn o peix, fruita, verdura, però també teixits i cabells, han fet de Lluís Torrente un home d’ofici, un especialista en els millors estris per a un bon tall de precisió, fi, fàcil i segur. Estima l’ofici. El va aprendre de les germanes Montserrat i Roser Roca, que fins l’any 2000 van portar la Ganiveteria Roca. Eren les hereves del negoci que havia fundat el seu oncle, Ramon Roca, que es va morir de grip en una epidèmia a Barcelona l’any 1918, dos anys després d’haver obert aquesta botiga especialitzada en estris per a tallar, a la plaça del Pi, fent cantonada amb el carrer del Petritxol.
Els seus aparadors de fusta, com el rètol i la porta d’entrada, d’estil modernista, amb rajola petita d’un blanc trencat amb una sanefa grisa als peus, fan del xamfrà de la plaça un racó especial, un ham per a la vista i un bon bocí de patrimoni històric de la ciutat. Darrere els vidres, tisores, bisturís, navalles i ganivets de totes les mides satisfan qualsevol necessitat de tall. D’ençà de fa més d’un segle. Al terra de la porta d’entrada, llegim: “Casa de confiança.” A dins, l’assessorament de qualsevol dels qui atenen en aquest comerç s’encarrega de servir els estris més bons i de garantir aquesta confiança que els avala per la història del comerç, pel coneixement que tenen d’allò que venen i per la gran quantitat i varietat de productes que ofereixen. Tenen més de 6.000 articles en un catàleg que, gràcies a l’aparador digital de la pàgina de venda en línia, pot continuar creixent amb tot allò que ja no cap dins la botiga. No hi ha ni un centímetre buit on descansar la mirada.
L’article estrella, per la seva excel·lència, és la navalla d’afaitar. “En tenim més de trenta models, de les millors marques franceses i alemanyes, amb diversos acabats. I els fem el manteniment, les esmolem. Hi ha gent que ens ha portat aquest article d’higiene personal i ús particular tota la vida, i això és una satisfacció per nosaltres”, expressa Torrente. “Alguns van al barber i li porten la seva navalla per fer-se afaitar.” A la botiga en tenen dels cent euros als cinc-cents, segons la mena d’acer. Ara que han obert tantes barberies a Barcelona, l’ofici de barber sembla revifar, i la resiliència de la Ganiveteria Roca també manté viu l’ofici de daguer. “Botigues com aquesta, a banda del patrimoni, mantenen l’ofici, i això és el més maco”, diu. I afegeix: “A la botiga de sempre no solament trobes el producte, sinó també assessorament.” A ell, de fet, diu que allò que més li agrada és poder orientar cada persona que entra per la porta cap a allò que li farà més servei.
La pandèmia –segons que conta–, ha contribuït a conscienciar sobre accions que fan la vida més sostenible. “Vam notar que hi havia més gent que comprava la maquineta per tallar-se els cabells, i la navalla d’afaitar, la clàssica d’acer, a la qual només canvies la fulla, per fer servir sempre la mateixa, que és més sostenible (en compte de les d’un sol ús)”, explica. A la cuina, igual. “Molts es van posar a cuinar més i buscaven un ganivet i una olla que fossin bons. Durant el confinament, ens ho encarregaven i els ho enviàvem. Quan comprem un estri bo és molt més sostenible que no un de senzill. Vendre barat s’ho ha carregat, això”, lamenta. “I és tan important una eina bona com el manteniment. Si s’esmola bé, la tens de per vida. Nosaltres mirem de vetllar per la qualitat de l’article i de treballar bé perquè duri. Unes tisores de cuina poden funcionar uns quaranta anys o cinquanta.” Ara com ara atenen tres generacions de clientes: àvies, mares i filles de la mateixa família. S’han sabut guanyar la confiança de la gent.
Les grans línies de venda a la centenària ganiveteria són el ganivet de cuina, les navalles i les tisores. De tisores, en tenen un plafó ple amb seixanta menes diferents. “Si ens demanen unes tisores d’ungles, per exemple, els expliquem les diferents qualitats de les més indicades per a les mans i per als peus. En tenim tot un ventall, més de sis-centes tisores referenciades. Procurem tenir-ne per a tots els oficis, per exemple, una de ben còmoda per a la mà per als qui l’usen tot el dia”, apunta Lluís Torrente. No fa gaire que ha tornat d’Alemanya, on va assistir a la fira de Frankfurt d’eines per a tallar, una de les més prestigioses d’Europa. Allà es presenten les innovacions en ganivets i més estris, amb dissenys i materials nous. “A la botiga ens interessa estar a l’última”, apunta Torrente. A la ganiveteria de la plaça del Pi es poden trobar algunes col·leccions exclusives que tan sols es poden comprar en aquesta botiga.
L’art del bon tall
Torrente explica que els japonesos són els qui estan més al dia en el món de la ganiveteria. Per la seva manera de funcionar a la cuina, les maneres de fer, són molt precisos i perfeccionistes amb el tall –del peix, sobretot. A la ganiveteria de la plaça del Pi han fet demostracions de l’art del bon tall tant japonesos com alemanys.
Dels cuiners, xarcuters, peixaters, joiers, tapissers, modistes, enquadernadors, els qui són al darrere el taulell de la ganiveteria n’aprenen cada dia. “Del client que sap molt del seu ofici n’aprens molt, perquè t’explica què necessita per treballar més bé. I aleshores entens tants models d’estris diferents”, comenta Torrente. “Tot s’aprèn treballant, com l’ofici, i visitant les fàbriques i veient de principi a fi com es fabrica cada eina.”
I entre els aprenentatges que calen per a fer bona feina amb ganivets, navalles i tisores, també convé aprendre a protegir-se, a treballar amb seguretat: “És important que l’eina de treball talli. El problema és quan no talla i tendeixes a fer força. I també és bàsic disposar d’una bona base de fusta per a treballar, que també venem.”
Lluís Torrente tenia setze anys quan li van dir si volia anar a donar un cop de mà a la ganiveteria durant unes festes de Nadal. A partir d’aleshores, va compaginar els estudis d’electrònica amb la botiga, i va anar aprenent l’ofici i el tracte amb el públic. “Vaig aprendre molt en el dia a dia al costat de les germanes Roca. Una es dedicava més a la banda tècnica i a visitar fàbriques, i l’altra, al tracte amb la gent”, recorda.
Sense continuació familiar al negoci, una societat coneixedora del ram i de l’especificitat de la ganiveteria el va agafar. “De ganiveteries, a Barcelona, n’hi havia hagut moltes, però van anar desapareixent, és un ofici molt específic. I la gent de la societat, com que van veure que la nostra botiga també perillava, la van voler salvar”, explica. I puntualitza: “La societat va mirar de treure el màxim profit al negoci, però mantenint, fins avui, el seu esperit, i tots els seus treballadors. Ara ja anem a buscar els dos-cents anys!”
La Ganiveteria Roca és referent per a unes altres botiges d’arreu del món. Hi trobem les marques més reputades del mercat, les millors qualitats, com la dels ganivets de la firma japonesa Kai. Una de les seves col·leccions més sublims és exposada en una vitrina de la botiga de la plaça del Pi, que en té l’exclusivitat de venda a tot l’estat espanyol. Però sempre volen saber qui hi ha darrere cada article. “Busquem l’arrel de la qualitat que brindem en mans de petits fabricants als qui així donem vida, i ells estan contents de poder oferir la seva qualitat. A la Selva Negra hi ha una fàbrica de raspalls de cabells que ens en fan d’específics. I passa igual amb algunes tisores i ganivets”, comenta.
De Catalunya, destaquen l’empresa familiar Pallarès de Solsona, que encara avui té molta qualitat. “La gent et ve a buscar perquè coneixes l’ofici. I en això, el tracte personalitzat és superimportant. T’adaptes a la necessitat real de la persona. Per desgràcia, cada cop hi ha menys botigues així on t’orientin. Intentarem fer-ho el millor possible, és el nostre lema, continuar funcionant el màxim de bé. Preferim no tenir alguna cosa que no funciona bé.”
Origen a la plaça de Sant Josep Oriol
La Ganiveteria Roca no va néixer pas a la plaça del Pi. La seva primera ubicació, quan es va obrir el 13 de novembre de 1911, va ser en una de les cantonades de la plaça de Sant Josep Oriol, al número 10. Sobre el mur del xamfrà, entre dos aparadors del local, es podia llegir: “S’esmola tots els dies.” Més avall, hi apareixia el mateix reclam, en castellà i en francès, i al rètol del comerç deia: Solingen-París-Barcelona. Solingen i París eren les ciutats on Ramon Roca i Santamaria havia anat a aprendre dels millors fabricants de ganivets i eines de tall fi. Eren els llocs més avançats en l’art de la dagueria, a l’època. Abans, Roca, que era fill de Cardona, havia après l’ofici de daguer a Ripoll, i també al taller del seu oncle, Juan Santamaria, al carrer dels Escudellers. I quan va tornar de França i Alemanya, va voler portar a Barcelona allò que no hi havia, una fàbrica, botiga i taller de manteniment de ganiveteria. Sobre el vidre d’un dels aparadors de la primera botiga hi va fer posar, entre més missatges: “Primera casa a Espanya. Especialitat en instruments per a fer la manicura.”
Ramon Roca havia contactat les millors firmes de fabricants per servir a la seva clientela la qualitat més alta de ganivets, navalles i bisturís, i va encarregar a la casa Aubert Duval de París una enclusa feta a mida amb les especificitats que va precisar per fer-se ell mateix, sobretot, navalles d’afaitar artesanals i ganivets que venia a la botiga de Barcelona.
L’any 1916 va quedar lliure el local de la plaça del Pi on és avui la botiga i Ramon Roca va consultar la seva família sobre el trasllat. “’No t’ho pensis’, li van dir, perquè van pensar que tenir un local davant de la porta d’una església era important”, conta Lluís Torrente. Quan es va morir Ramon Roca, el seu germà Josep, que ja treballava amb ell al negoci, se’n va fer càrrec juntament amb la seva dona, Caterina, els pares de la Montserrat i la Roser, que després van agafar-ne el relleu.
El mobiliari de la botiga es manté tal com era al començament. Tan sols van canviar el terra, però amb una rajola a joc amb la resta. Dues cadires de fusta, que romanen d’ençà del començament, recorden aquell caliu de les botigues, com a punt de reunió, quan es baixava a la botiga a fer tertúlia, i, sobretot, per convidar a seure la gent gran mentre li ensenyaven i explicaven el producte. I darrere l’antiga caixa, a banda i banda d’un mirall, eines de fa vuitanta anys i noranta, són com un petit museu i homenatge a l’ofici de daguer que tant honora aquesta ganiveteria.
