Els gàngsters de Nigèria a la conquesta del món

Mafia Africa (Flammarion, 2023) és un reportatge excel·lent i extens fet per Célia Lebur, periodista d’investigació de l’Agència France Presse i ex-corresponsal a Nigèria (2016-2020), i Joan Tilouine, reporter de Le Monde (2015-2021) i cap d’investigacions d’Africa Intelligence. El text va acompanyat d’il·lustracions potents de l’artista Johan Baggio, algunes de les quals també s’inclouen en aquest article.

Durant tres anys, els autors han viatjat de Marsella a Benín City, passant per Trípoli i Palerm, i han entrevistat desenes de persones, de caps mafiosos a policies i polítics, passant per camells, passadors d’immigrants pel desert libi i prostitutes. El resultat és un text que atrapa el lector, tant per les descobertes que fa d’un tema complex i desconegut, com per l’estil narratiu periodístic que imprimeix a totes les pàgines, entre el relat i la confessió d’experiències i opinions en primera persona dels entrevistats i informadors, com també per la gran varietat de personatges, tot plegat amb un rerefons molt potent d’acció.

Les primeres que van començar a explicar què passava són les noies que van aconseguir d’escapar-se de l’esclavatge sexual a què estaven obligades. Amb el suport d’assistentes socials, algunes joves prostitutes es van atrevir a denunciar davant la justícia els seus torturadors, madames i proxenetes de la màfia nigeriana que les esclavitzava. Després van venir els “penedits”, i un considerable estol de testimonis i protagonistes que va d’un polític nigerià important empresonat a Itàlia per associació de malfactors als vells dirigents locals, passant per immigrants il·legals, assassins, passadors, i, fins i tot, el premi Nobel de literatura Wole Soyinka. És un dels treballs més complets sobre l’origen, els mètodes i les connexions polítiques i internacionals d’una de les branques del crim organitzat més noves, violentes i desconegudes.

I la policia francesa a la inòpia

Un judici a París en què, per primera vegada, joves nigerianes obligades a prostituir-se denunciaven els seus proxenetes, i l’incendi d’un edifici ocupat per delinqüents nigerians, armats amb matxets i kalàixnikovs, als salvatges i impracticables barris del nord de Marsella. Són els dos fets que l’any 2020 van començar a alertar la policia i la societat francesa sobre allò que en podríem dir la “Nigerian Connection”, una organització criminal de tipus mafiós molt desconeguda que, nascuda i dirigida als barris rics i exclusius de Benín City (Nigèria), ja ha desplegat els tentacles verinosos per l’estat francès i Itàlia amb connexions a l’Amèrica Llatina i al Japó.

La policia francesa, tal com reconeixen alguns comissaris en el llibre, sabia ben poca cosa en aquells moments sobre l’abast i la idiosincràsia d’aquelles misterioses bandes nigerianes anomenades cults, regides per la violència disciplinària i l’omertà que operaven en àrees diverses del crim internacional, com ara el transport d’immigrants il·legals, la ciberdelinqüència, la falsificació i l’emblanquiment de diners i el tràfic d’armes i drogues. Segons un informe de l’ONU del 2017, gairebé el 80% dels nigerians arribats a Itàlia per mar són víctimes potencials de les xarxes de tràfic d’éssers humans.

A poc a poc, durant tres anys, els autors s’han anat guanyant la confiança de molts informadors, protagonistes o víctimes dels cults per anar desencriptant els misteris d’aquestes organitzacions.

Els cultistes professionals, quan arriben a l’estat francès es presenten davant les autoritats com a fugitius de Boko Haram. El desconeixement de la realitat nigeriana per part dels policies, els advocats i els treballadors socials juga a favor seu. “Els blancs no s’assabenten de res”, diuen ells. Per accedir a sol·licitar asil són capaços d’inventar-se episodis de persecució política i religiosa dignes d’El cor de les tenebres del segle XXI, o d’una mena de Mad Max a la nigeriana. Després d’acceptar-los a tràmit, ja és cosa seva i de l’organització de saber-se moure amb agilitat en la clandestinitat i el submon de les banlieues, on els caps cultistes no tenen cap mena de prevenció a enfrontar-se pel control dels negocis amb els caps de les màfies habituals, siguin italians, àrabs, comoresos o corsos.

Són nois que han crescut en els barris més perillosos i pobres de Benín City. O mataven o els mataven. Tenen el seu propi concepte de la vida i de la mort. No tenen por. Ni prejudicis morals de cap mena. S’han forjat d’adolescents en les lluites entre cults de barri. En accions pròpies de guerrilla urbana, amb metrallaments, baralles amb barres de ferro, matxets i kalàixnikovs. “Els cultistes et treuen la vida sense miraments. Et tallen el coll com si fossis un pollastre”, diu un dels informants.

Així com a la màfia, hi ha padrins i rituals iniciàtics, normes i lleis secretes i un gran desplegament de xarxes delictives, amb centenars de “soldats” submisos i fanatitzats, disposats a exercir les formes de violència més brutals i sanguinàries. No s’organitzen en una estructura piramidal, cosa que els fa més volàtils en la clandestinitat, tenen una estètica juvenil radical semblant a la dels seus ídols de l’afropop, l’afropunk o el rap nigerià, grans societats de pantalla que funcionen com organitzacions benèfiques o culturals, i connexions estretes amb importants polítics i homes de negocis nigerians amb molt poder en una democrazy corrupta de dos-cents milions d’habitants.

De fet, aquestes societats secretes anomenades cults estan infiltrades en tots els estrats del poder nigerià –local, regional i estatal– i han esdevingut veritables multinacionals del crim que, a més, han demostrat ser capaces d’establir lligams comercials i operacionals amb els yakuza del Japó, la cosa nostra siciliana, els càrtels llatinoamericans i els grans traficants d’uns altres estats del sud de Nigèria.

L’imperi de la violència indiscriminada

Marsella és una de les zones on la violència dels cults es més present. Sovint hi ha guerres obertes entre diferents grups, o entre nigerians i bandes rivals d’unes altres races. Els periodistes han detectat a TikTok, la xarxa que molts d’ells fan servir per oferir els seus productes, missatges amb referències al supervendes afrofuturista Black Panther que conviden els seus col·legues a la batalla. “La caça és oberta, amics, estand de tir al barri de Kalliste: a tots els qui vulgueu provar les vostres armes (AK-47 o Glock 17, subfusells, 9 mm, granades…), us convidem de franc a provar-les. Compartir al màxim.” Premis: “1.000 euros per una dona, 1.500 per un home.”

Els barris del nord de Marsella són un polvorí. Molts blocs d’edificis estan ocupats per cultistes i mafiosos, amb els seus vigilants distribuïts per la zona, els porters armats, i bons magatzems d’armes i municions, on s’exerceix el tràfic de drogues i, durant el confinament, excepcionalment, la prostitució. El primer de maig de l’any passat, després d’uns quants incendis provocats, assassinats i metrallaments, la policia va decidir d’intervenir-hi… una setmana després. Van caldre una vintena de furgons policíacs i més de cent quaranta agents de seguretat de la policia francesa (CRS) per desallotjar un edifici i tapiar l’accés als pisos ocupats.

Els cultistes es van evaporar i es van traslladar a uns altres racons de la ciutat o dels voltants. Saben que els marsellesos no els volen. Se’ls en fot. Estan absolutament convençuts de ser en el costat dels bons d’aquest món. No pensen renunciar. Creuen fermament que els esperits vetllen per ells i els protegeixen. El seu gran viatge no s’acaba avui.

La multinacional del crim

Els cults, com ja he dit, van començar a deixar de ser un enigma per la policia francesa a partir de les primeres denúncies de prostitutes nigerianes esclavitzades. Hi ha relats en primera persona esfereïdors: de violacions en manada en un pis ocupat de Marsella, violència, misèria, frau i segrest. Moltes de les noies són obligades a treballar i a viure en condicions infrahumanes fins que retornen a l’organització el suposat deute que han contret per arribar a Europa.

La majoria són noies pobres que cauen en les xarxes dels cults amb promeses falses de treballar en una perruqueria o un lloc semblant, sovint amb l’aquiescència de familiars. Es converteixen en immigrants il·legals i, si sobreviuen, i arriben a Itàlia, per Líbia, són segrestades per l’organització fins que paga el suposat deute. El llibre explica el cas d’una noia que, després de tres anys de fer de prostituta en cotxes, al carrer, en pàrquings o en hotels de mala mort, ha aconseguit de pagar 45.000 euros. Si no els pagava, la cremaven amb planxes elèctriques o la violaven. “Som cultistes. Et podem matar, tallar-te en trossos petits i llençar-te a les escombraries.” “En són capaços”, diu ella. “Els ho he vist fer a Itàlia.”

En el negoci de la droga van començar amb la marihuana els anys seixanta i setanta, i van anar ampliant el negoci amb la cocaïna que venia de l’Amèrica Llatina. Nigèria es va convertir en un dipòsit dels càrtels llatinoamericans per a la distribució a Europa i orient. I ara, d’uns anys ençà, s’han especialitzat en la metamfetamina, que elaboren ells mateixos en laboratoris clandestins amb una eficàcia sorprenent, atès que el procés químic és molt simple. Per fer-la els cal l’estimulant efedrina, que es compra legalment a l’Índia, per exemple. Nigèria és un dels importadors principals del món. Segons dades del 2020, la indústria farmacèutica nigeriana en necessitaria 771 quilos l’any, però, en realitat, n’importa deu tones, el triple que l’estat francès.

Els seus contactes amb els yakuza, la cosa nostra i els càrtels llatinoamericans posen oli als engranatges de la distribució i venda arreu del món. La qualitat de la droga és fonamental en un negoci amb molta competència. Els nigerians sovint contracten “cuiners” mexicans o bolivians cedits pels càrtels llatins a raó de trenta mil dòlars la setmana. Un quilo de metamfetamina costa mil dòlars de produir. A Austràlia es ven per tres-cents mil dòlars. Al Japó, pel doble, i pot arribar fins a un milió. En alguns moments culminants de les dictadures militars nigerianes, el país ha estat qualificat pels diplomàtics occidentals com una “cleptocràcia” o un “narco-règim”.

Una altra de les especialitats dels grups és la cibercriminalitat. Ací, els reis del mambo són els anomenats “Yahoo Boys”, un exèrcit invisible de jovenets informàtics que operen bàsicament als barris de Benín City. Treballen dia i nit. Estafen, extorsionen, pirategen… i aporten molts milions als cults. Als EUA s’han fet processos judicials contra les xarxes nigerianes de cibercrims. Mafia Africa és ric en exemples i relats en primera persona que il·lustren al detall l’organització de tal varietat de delictes, els contactes amb homes importants legals de la política i els negocis i la repressió interna i externa dels cults.

De confraternitats universitàries a multinacionals del crim

Els cults van néixer a mitjan segle XX als campus universitaris nigerians, a imitació de les societats universitàries anglosaxones. Tenien (i tenen) noms com ara Vikings, Black Axe, Eiye i Pyrates. Els van crear estudiants contestataris, idealistes i un pèl il·luminats, per incidir en la societat, la política i la cultura nigeriana en els primers temps de la independència. Als anys vuitanta, tot i que es continuaven mantenint els rituals iniciàtics i els referents a la cultura i les religions indígenes, el poder dels cults ja no l’exercien els universitaris, van passar a ser petites organitzacions delictives que enrolaven en massa la joventut urbana sense feina ni futur.

Els autors, Célia Lebur i Joan Tilouine, aconsegueixen una entrevista en un cafè de París amb el Nobel nigerià Wole Soyinka, de vuitanta-set anys. A banda dels honors del Nobel, Soyinka té en el seu historial un afer més dolorós, haver estat un dels fundadors del primer cult universitari: els Pyrates. D’entrada, l’escriptor i activista els confessa el seu turment quan veu el “monstre” en què s’han convertit els cults, que, en origen, eren una utopia universitària. Avui “no són res més que societats secretes bàrbares i diabòliques, desproveïdes d’ideologia i obnubilades pels seus propis interessos”.

“M’he de penedir per haver creat la primera confraria d’estudiants i sentir-me’n culpable? No. Mai”, diu taxatiu un dels escriptors més grans per al pensament postcolonial. “L’home que va inventar la policia és responsable dels abusos perpetrats avui pels policies?”

L’any 1952, a divuit anys, Soyinka va fundar a la Universitat d’Ibadan una sorprenent associació anomenada Pyrates. Ell figurava entre els Set Magnífics cofundadors joves i idealistes. Amb el pseudònim de Cap’n Blood va contribuir al naixement d’un moviment que va esdevenir l’equivalent nigerià de la contracultura que emergia a tot l’occident.

Empraven referents de L’illa del tresor, de Robert Louis Stevenson. A les nits feien cerimònies (que anomenaven sailing) vestits de bucaners amb percussió i danses. Eren romàntics, un xic cavallerescs i molt exigents a l’hora d’acceptar reclutes nous. Solament volien els més preparats per a crear una “incubadora de forces vives de la Nigèria alliberada del jou colonial”. Anys a venir naixerien cults nous: els Eiye, els Bucaners (una escissió dels Pyrates), els Vikings, els Black Axe i els Klansmen.

Però amb els anys, i a conseqüència de la repressió brutal de les successives dictadures militars que van assolar el país, els cults van anar canviant de missió. Van abandonar els preceptes panafricanistes pels codis de la màfia italiana, bàsicament extrets dels llibres de Mario Puzo. Barregen els mites i llegendes de les seves ètnies, amb uns altres de collita pròpia. Fins i tot, seguint l’estil de Puzo i els films de Francis Ford Coppola, s’inventen un déu: el “Gudphada”.

Són els anys en què destaca la figura rebel del músic Fela Kuti, tot ell il·luminat per una aura de semideu, que patirà tortura i presó sota el règim de Muhammadu Buhari. La repressió extrema d’aquest militar contra tota la societat, especialment contra els campus universitaris, enerva els cults, que s’afegeixen a la lluita contra la dictadura. Buhari els va prohibir. Ibrahim Babangida, el seu successor, va perseverar en la mateixa línia. Nigèria va patir una forta recessió i els pressuposts universitaris es van reduir d’un 78% del 1980 al 1989.

Hi havia revoltes d’estudiants, batalles i violència. I aleshores alguns cultistes es deixaren seduir pel poder en canvi d’armes i diners. Els règims militars van entendre com comprar als cults. A còpia de créixer en militants i multiplicar-se amb molts membres nous, el moviment va engegar certes derives criminals dirigides per incontrolables. Aquest va ser l’origen de la màfia nigeriana. Segons el sociòleg nigerià Daniel Offiong: “Així com els militars es recolzaven en la por, la violència, la incertesa i l’autoritarisme per dominar les masses i reduir-les al silenci, els cults pensaven que ells també podien usar aquests mitjans. I ho van fer.”

Els negocis i la política van entrar en escena, van contractar grups de nois i armant-los quan els convenia. Per exemple, durant les campanyes electorals. Els xavals cobraven, s’allotjaven en bons hotels i disposaven d’armes. Quan s’acabava la campanya, s’acabava la feina, però ells s’apropiaven de les armes, que, a partir d’aquell moment, serien fetes servir pels seus interessos, fossin més o menys legals o mafiosos. El crim i la sang s’han anat multiplicant exponencialment fins avui.

Desolat, Wole Soyinka confessa als autors: “Tot allò que aquesta nació ha heretat del període pre-colonial ha estat marcat per la degradació, la decadència i la ineptitud. Els valors, inclòs el respecte al caràcter sagrat de la vida, han estat destruïts.”

En el decenni 1994-2004 aquests grups van causar més de cinc mil morts en els campus nigerians. Tan sols volen “Money, money, money”. És l’única cosa que els fa ser algú, vibrar, viure i morir joves. És com una metàfora de la Nigèria actual. Una multinacional del crim que, així com un càncer, s’estén per tot el món. Sí, segons que sembla, els bàrbars han vençut.