Gàmbia, el primer país del món que derogarà la prohibició de la mutilació genital femenina

The Washington Post · Rachel Chason i Ramatoulie Jawo

L’Assemblea Nacional de Gàmbia ha votat a favor d’un projecte de llei per a derogar la prohibició de l’ablació genital femenina. Si s’acabés aprovant, aquest petit país de l’Àfrica occidental esdevindria el primer del món a revocar aquesta protecció.

Moltes de les dones que van acudir a l’edifici de l’Assemblea Nacional per presenciar el procediment havien experimentat l’horror que significa l’ablació, que s’hi ha practicat durant generacions. Una dona va explicar que quan tenia vuit anys la seva família l’havia duta a una cerimònia en què l’havien immobilitzada i mutilada. Una altra va saber la nit de noces que la seva vagina havia estat segellada. Una altra va experimentar anys d’infeccions i més tard infertilitat perquè havia estat mutilada sense el permís dels pares.

Les dones van escoltar estoicament mentre els membres del parlament –la gran majoria, homes– donaven cops amb les maces en senyal de suport, mentre Almameh Gibba, el legislador que havia presentat el projecte de llei, el descrivia com una “defensa dels drets religiosos i una salvaguarda de les normes i els valors culturals”. La prohibició de mutilar, va dir, representa una “violació directa dels drets dels ciutadans a practicar la seva cultura”. A la sessió, quaranta-dos membres del parlament dels quaranta-set van votar a favor d’aprovar el projecte de llei, per obrir un període de diàleg nacional i possibles esmenes abans d’una votació final sobre la revocació de la prohibició. Els activistes diuen que, si finalment Gàmbia pren aquesta decisió –que segons les Nacions Unides seria una novetat mundial–, podria servir d’exemple a més països.

Les Nacions Unides diuen que al voltant del 75% de les nenes i dones a Gàmbia entre catorze anys i quaranta-nou han estat sotmeses a l’ablació genital, que sol ser anomenada pels detractors “mutilació genital femenina” o MGF. A tot el món, es calcula que més de dos-cents milions de dones i nenes han sobreviscut a l’ablació, que pot implicar l’extirpació de part del clítoris i els llavis menors i, en els casos més extrems, un segellament de la vagina. Els experts mèdics diuen que els procediments, que no tenen cap benefici mèdic, poden causar danys a curt termini i a llarg termini, com ara infeccions, dolor intens, cicatrius, infertilitat i pèrdua de plaer.

“És un retrocés dels drets de les dones i de l’autonomia corporal”, diu Jaha Dukureh, una activista gambiana. La seva germana petita va morir a conseqüència d’una intervenció potinera i ella mateixa va descobrir la nit de noces, a quinze anys, que havia estat segellada quan era un nadó. “És un retrocés perquè equival a dir a les dones què han de fer amb el seu cos.”

Mentre Dukureh parlava amb un periodista al parlament, una antiga autoritat del govern i defensor del projecte de llei, Mai Ahmad Fatti, va intervenir-hi per dir que a Gàmbia es practica la circumcisió femenina, en lloc de la mutilació genital femenina. Dukureh li va replicar que ella sabia millor què li havia passat al seu cos, i que era una mutilació. “Ens negueu com a dones que han estat víctimes de MGF –va dir–. Ens dieu que això que diem és mentida.”

Gàmbia, que va ser separada del Senegal durant el domini colonial britànic, és un país d’uns dos milions i mig d’habitants on les notícies corren ràpidament. I, d’ençà de l’any passat, quan tres dones van ser condemnades perquè practicaven mutilació genital femenina, bona part d’aquestes notícies s’han centrat en aquesta pràctica, cosa que ha originat una discussió a tot el país sobre religió, cultura, patriarcat i salut reproductiva i sexualitat.

Un dels imams més destacats de Gàmbia, Abdoulie Fatti, va pagar les multes de les dones que havien estat condemnades, dient que aquesta pràctica havia estat ensenyada pel profeta Mahoma. I després va llançar una campanya per a anul·lar la prohibició, que va portar al projecte de llei de Gibba. A l’islam hi ha hagut debat sobre aquesta pràctica, però molts dirigents musulmans l’han condemnada i no és pas gaire estesa en bona part dels països de majoria musulmana.

Dilluns, fora de l’Assemblea Nacional, dones i homes amb pancartes que deien “les nenes necessiten amor, no ganivets” es van enfrontar als clergues musulmans que sermonejaven desenes de noies amb vel de les escoles islàmiques. I elles van aplaudir quan un clergue els va dir que la circumcisió era justificada per la religió.

Dins l’edifici, on només cinc legisladors de Gàmbia dels cinquanta-vuit són dones, la discussió era dominada per homes. Entre els supervivents del públic hi havia Sainey Ceesay, la fundadora d’una organització sense ànim de lucre centrada a desestigmatitzar la infertilitat. Va explicar que feia poc que havia decidit de començar a parlar de la seva experiència que havia viscut a vuit anys, quan unes dones l’havien duta, a ella i un grup de noies, a una casa de Banjul, la capital, i els havien tallat el clítoris amb una navalla.

Ceesay, que va dir que durant anys havia tingut un trauma psicològic i infeccions i que no havia pogut quedar embarassada, encara espera que la prohibició no sigui derogada. “Almenys avui la MGF encara és il·legal a Gàmbia”, va sospirar.

Fatti, el clergue que va ajudar a impulsar el projecte de llei, va dir que no tenia cap problema amb els qui no volien practicar l’ablació, però que els gambians haurien de tenir el dret de practicar allò que fa temps que forma part de la seva cultura. Els ideals occidentals, va dir, no s’han d’imposar als països que no els comparteixen. Fatti s’anava animant mentre explicava que es tractava de seguir les ensenyances de puresa del profeta, i de reduir la probabilitat de càncer. (Els metges diuen que no hi ha cap base per a aquesta afirmació.)

“No és per a reduir el plaer, sinó per a controlar, per a equilibrar els sentiments d’una dona”, va dir en una entrevista. Quan li van demanar que aclarís si volia dir que les dones tenen massa desig en absència d’ablació, va assentir amb el cap i va moure un dit. “Massa –va dir Fatti–. Massa. Podem dir que en el sexe el poder de les dones és superior al dels homes… Les dones poden practicar el sexe durant més temps que els homes. Per això l’islam va arribar a l’equilibri. Poden estar junts i el seu desig es pot equilibrar.” Lluny de l’escena pública del parlament, en les comunitats i famílies de tot el país també s’obren debats molt personals, sovint entre dones, que a vegades posen de manifest fortes divisions generacionals. Moltes dones assenyalen que, com que la mutilació es vol practicar quan les noies encara són a l’escola primària, no tenen mai cap oportunitat en aquest àmbit.

En una família que viu a prop de la frontera sud de Gàmbia, una àvia d’uns seixanta anys que solia participar en les cerimònies tradicionals d’ablació va dir que encara hi creia, en la pràctica, i va assenyalar que les seves tres filles havien estat mutilades i no s’havien queixat mai. Se sentia tan forta que quan la seva néta era petita, l’havia portada a mutilar-la sense permís de la mare de la nena. Asseguda als seus peus, la seva néta, que ara té vint anys i estudia infermeria, va dir que era plenament conscient de les conseqüències negatives. “Si tingués el poder d’aturar l’MGF avui, ho faria”, va dir. Les dues dones van declarar anònimament, per la sensibilitat del tema.

Mariama Gassama és una àvia d’un poble a uns vint quilòmetres de Banjul que va participar en cerimònies de circumcisió. Per ella, tot i que el plaer encara és possible després de l’ablació, la pràctica era necessària per a assegurar-se que les dones “no tinguessin massa sentiments envers els homes”.

Fatou Baldeh, una activista i supervivent de la MGF que pocs dies abans havia estat homenatjada a la Casa Blanca, diu que prova de posar-se a la pell de les dones que continuen defensant la pràctica, sabent que moltes no han estat educades i només tenen la seva experiència. Però dilluns, asseguda a la sala del parlament mentre escoltava el debat dels homes, va dir que estava furiosa.

Quan una activista va començar a eixugar-se les llàgrimes amb mocadors de paper, un parlamentari va exigir que les dones que ploraven abandonessin la sala, i el president hi va accedir, demanant-los que no muntessin cap escena.

Baldeh va dir que volia cridar després d’haver escoltat com banalitzaven el dolor que havien experimentat les dones. Però ella va decidir de romandre a la sala, sabent la importància de la presència de les dones, que obligaven els homes a mirar-les mentre emetien el seu vot. “Tenim el dret de plorar”, va dir. “Però sabíem la importància de quedar-nos. De manera que ens vam guardar les llàgrimes.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb