28.11.2017 - 05:00
De totes les gambes, cap de tan apreciada com la rosada. Nemine discrepante: tothom hi està d’acord. Als mercats de peix, la gamba rosada mediterrània es paga sovint per damunt dels cinquanta euros el quilo. Això és perquè la nostra gamba rosada (Aristeus antennatus), a més d’escassa, és especialment fina i gustosa, sobretot per als que es complauen a xuclar-ne el cefalotòrax (el «cap», per al comú de la gent). Però els preus, bé que sempre elevats, oscil·len molt, perquè ara se’n pesca i ara no. A les llotges catalanes, l’any 2008 van arribar unes 650 tones de gamba rosada; va ser un any d’abundància i la gamba es pagà a 27 € kg de mitjana (bastant més cara a les peixateries, és clar). L’any 2005, només n’hi havien arribat 190 tones; va ser un any d’escassesa i el preu mitjà de la gamba pujà, a les subhastes, fins als 47 €/kg (esgarrifeu-vos del preu a les parades). A què són degudes aquestes oscil·lacions en les captures? És com un misteri.
Era com un misteri. Durant dècades, els pescadors atribuïen els períodes d’abundància o d’escassesa a raons molt diverses. Cadascú hi deia la seva i tots s’equivocaven. La veritat és que no hi ha una raó que ho expliqui correctament, sinó un conjunt de raons interrelacionades, en cap de les quals no hi havia pensat ningú. No hi podia haver pensat ningú perquè ningú no sabia les coses que calia saber. Així que els pescadors de Palamós o de Blanes, que són els ports gambistes per excel·lència, sabien pescar però no sabien per què trobaven gambes o no.
La gamba rosada és un crustaci demersal, és a dir, que viu als fons marins, entre els 100 i els 1.400 metres de profunditat. Com qualsevol altre animal, va al darrere del menjar. A aquestes fondàries privades de llum, això depèn del que porten els corrents marins locals, resultat del relleu i altres factors. La qüestió és que la plataforma litoral dels Països Catalans, abans d’estimbar-se cap als fons abissals, es resol en diversos canyons submarins, sobretot davant de la costa catalana. Els pescadors, a força de palpar-los amb les xarxes de ròssec, en tenen un cert coneixement; els anomenen «recs» o «canals». Davant de Blanes, Sant Feliu de Guíxols i el cap de Creus hi ha els tres canyons més importants. Es corresponen, justament, amb els principals caladors de gamba rosada.
Quan el mestral o la tramuntana refreden o evaporen les aigües superficials, queden al descobert aigües més salades i més fredes que, en ser més denses, es precipiten cap al fons. Es generen, d’aquesta manera, veritables cascades d’aigües superficials fredes que cauen canyó avall, més o menys riques en aliments segons els afloraments de nutrients minerals que hi hagi hagut aquell any. Al fons, les esperen les gambes. Segons el règim de vents de cada any o el rigor tèrmic de l’estiu, les cascades són fortes o febles, de manera que les gambes abunden més o menys si són al final del canyó o a mig aire. Un cop explicat, tothom ho entén, però qui s’havia d’imaginar que la localització i l’abundància de les gambes de fondària depenguessin en bona mesura del vent tramuntanal?
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Ramon Folch.
