Gal·lesos contra gal·lesos a la guerra de les Malvines

És el 8 de juny de 1982. Dos grans vaixells de transport de tropes britànics, el Sir Tristram i el Sir Galahad, s’acosten a Bluff Cove (o badia Agradable, en espanyol), a l’illa oriental i més poblada de les Malvines. Fa dos mesos que les forces militars de l’Argentina, a les acaballes de la dictadura, han ocupat aquest territori d’ultramar sota sobirania britànica i reivindicat secularment pel país sud-americà. A les dues del migdia, mentre centenars de soldats es preparen per desembarcar, apareix al cel un esquadró de la Força Aèria Argentina i hi deixa caure unes quantes bombes. Malgrat que no totes fan diana, els dos vaixells queden molt malmesos. A les 16.50, una segona esquadrilla enfonsa la llanxa de desembarcament HMS Fearless. El recompte al cap del dia és esfereïdor: quaranta-vuit soldats i membres de la tripulació britànics morts, a més d’un centenar llarg de ferits.

Una majoria de les víctimes eren Guardes Gal·lesos, un regiment del País de Gal·les creat durant la Primera Guerra Mundial dins l’exèrcit de Sa Graciosa Majestat. En concret, trenta-dos dels seus membres hi van perdre la vida, el nombre més alt de morts en un batalló britànic durant el conflicte de les Malvines. Entre les desenes de ferits greus hi havia Simon Weston, intervingut setanta-cinc vegades durant dues dècades arran de cremades en el 46% del cos i la cara. A més de protagonitzar un documentari de la BBC, el 2014 es va exposar per votació popular un retrat seu de mida quasi real a la National Portrait Gallery de Londres.

L’atac aeri de Bluff Cove va impedir que el cos de la Guàrdia de Gal·les pogués participar activament, sols una setmana després, en la recuperació de la capital de les Malvines, Stanley, i en la rendició dels soldats argentins. Una ofensiva que es va començar a gestar a final de maig amb la batalla de Goose Green (o Pradera del Ganso). Va ser la primera batalla terrestre entre soldats argentins i britànics acabats d’arribar després d’un llarguíssim viatge de més de 12.000 quilòmetres. Entre el 27 i el 29 de maig, en aquella confrontació a l’istme de Darwin, la pitjor part se la van endur les tropes argentines que defensaven la posició, amb quaranta-set morts i gairebé cent cinquanta ferits. Un dels que hi van perdre la vida va ser el jove Ricardo Andrés Austin, nascut el 3 d’octubre de 1963 al petit municipi de Tecka prop d’Esquel, a la província patagònica del Chubut… amb rebesavi del País de Gal·les.

I és que en la guerra de les Malvines d’ara fa trenta-cinc anys, al si de l’exèrcit argentí també hi va haver enrolats alguns soldats de lleva amb avantpassats gal·lesos. Concretament, descendents dels colons arribats un segle i mig abans des del País de Gal·les. Amb la intenció de preservar la seva llengua i cultura, es van establir al llarg del curs del riu Chubut, a la Patagònia, on van aixecar poblets de nom gal·lès com Trelew (‘poble de Lewis’, en homenatge a un dels fundadors, Lewis Jones), Trevelin (‘poble del molí’), Dolavon (‘prat a la vora del riu’), Puerto Madryn (el nom de la ciutat recorda Love Jones Parry, baró de Madryn a Gal·les, un dels promotors de la colonització), a més de la capital de la província del Chubut, Rawson (al començament Trerawson, ‘poble de Rawson’, en honor de Guillermo Rawson, ministre d’Interior argentí que va afavorir la immigració gal·lesa a la zona).

La idea d’impulsar ‘una nova Gal·les més enllà de Gal·les’ a l’extrem sud d’Amèrica fou promoguda cap a mitjan segle XIX pel professor Michael Daniel Jones, un predicador de Bala que va convidar els seus seguidors a mantenir les tradicions gal·leses lluny de la influència anglesa. El primer establiment d’europeus a la vall del riu Chubut, amb tot, no va ser fins al 28 de juliol de 1865, amb l’arribada dels primers cent seixanta-tres colons gal·lesos a bord del veler Mimosa. No ho van tenir fàcil: la seva arribada va ésser motiu de debats encesos al senat argentí, amb opositors ferms com Félix Frías, que tenia por que els nouvinguts no respectessin la religió oficial i que la relativa proximitat de les illes Malvines, sota domini britànic, obrís la porta a perdre la Patagònia en mans dels estrangers. Només la determinació del ministre Rawson va permetre de superar la important resistència al projecte i l’establiment de la comunitat gal·lesa a la Patagònia (Wladfa Gymreig), on un segle i mig després d’arribar-hi es calcula que actualment és formada per més de setanta mil persones, de les quals no pas menys de cinc mil continuen parlant el gal·lès, ensenyat en algunes escoles privades i difós anualment amb els tradicionals festivals culturals Eisteddfod.

D’aquesta comunitat era Ricardo Andrés Austin, l’únic argentí d’origen gal·lès mort en el conflicte de les Malvines i recordat com a heroi amb un monument al petit municipi de Tecko. Un altre compatriota amb arrels gal·leses que va lluitar fa trenta-cinc anys a l’arxipèlag de l’Atlàntic sud fou Milton Rhys. Aquest docent veterà de guerra feia el servei militar a Trelew quan, amb tan sols dinou anys, va esclatar el conflicte. Amb l’única experiència militar com a radiooperador i grans coneixements d’anglès perquè de petit havia viscut als Estats Units, els seus superiors el van destinar a la Casa del Governador a Stanley. S’hi va estar fins al final de la guerra, el 14 de juny, i fou testimoni directe de les comunicacions i ordres que hi rebia el general Mario Benjamín Menéndez, que va exercir de governador militar durant l’ocupació de les Malvines. En una entrevista, confessava que entre els soldats argentins, aquella primavera del 1982, ningú no es pensava que s’embarcava cap a la guerra: ‘En la tropa ningú no s’imaginava que els britànics es mobilitzarien tant per aquelles illetes, aleshores sense importància estratègica.’

La presència de soldats argentins d’ascendència gal·lesa era sabuda per alguns gal·lesos enrolats a l’exèrcit britànic. El paracaigudista David Jones, de Llanfairfechan (Gal·les), recordava, arran d’una visita fa cinc anys a les Malvines, com va intentar de localitzar-ne entre els presoners de guerra argentins que tenia sota custòdia al final del conflicte: ‘Com que sóc de Gal·les i tenia coneixement de la Wladfa, pensava que potser alguns parlarien gal·lès. Per això deia coses en el meu idioma en veu alta… i una persona em va respondre! Vaig poder-hi mantenir una conversa en la meva llengua materna, i va ser realment ben estrany.’ ‘Érem dos nois iguals’, concloïa, ‘però en bàndols diferents’.