Que et faci un què? Un ‘bico’? Què és un ‘bico’?

Per fi han aixecat el vet al gallec, el català i l’èuscar al congrés espanyol. No ha estat mancat de temps. Han hagut de passar quaranta-sis anys d’ençà de la constitució de les corts. Anys d’anomalia, de menyspreus i humiliacions a diputats nacionalistes, a qui han expulsat o retirat la paraula per haver parlat en la seva llengua, proscrita al congrés espanyol.

L’oficialitat del gallec a la cambra baixa espanyola representa un avenç significatiu per a la nostra llengua. Després de més d’una dècada de retrocessos, l’idioma per fi conquereix un nou espai, que pot obrir portes perquè es normalitzi en àmbits en què, malauradament, no és present, ni tan sols en peu d’igualtat amb l’espanyol. Tanmateix, tal com has pogut comprovar, Vicent, el PP presidit per aquell que la premsa espanyola progressista qualificava de “moderat” es va girar d’esquena a la seva pròpia llengua i, una vegada més, en compte de posar-se al costat del poble, va anar de bracet amb Vox.

Som davant un PP, el de Feijóo, ultraespanyolista, que competeix amb els d’Abascal a veure qui és el més espanyol de tots, tot i que això impliqui d’ultratjar la pedra angular de la identitat gallega. Però no solament els diputats gallecs són uns venuts, el president de la Junta de Galícia mateix demostra ser un renegat quan incompleix de manera manifesta i reiterada el seu deure estatutari de protegir i prestigiar la llengua pròpia de Galícia. Aquestes darreres dues setmanes, Vicent, al contrari que els seus homòlegs català i basc, Rueda es va pronunciar públicament en contra de l’aixecament del vet al gallec al congrés espanyol.

En aquest context, mig centenar de persones de diferents àmbits (de la cultura, del sindicalisme, de la judicatura, de l’acadèmia, del periodisme, dels esports, de l’artesania…) hem signat el manifest “Volem gallec també al congrés”, en què fem una crida als diputats perquè facin servir la llengua en les seves intervencions i en què ens mostrem disconformes amb la posició del PP.

Us deveu demanar què té a veure tot això amb el títol que encapçala l’article. Hi té relació. He escrit unes quantes vegades en aquesta mateixa secció sobre les xifres que evidencien la situació calamitosa que pateix la nostra llengua, però no ho he fet mai del punt de vista qualitatiu. Qualsevol dels gallecs que llegeixin això saben a què em refereixo, atès que hi ha criatures nascudes a Galícia que no entenen l’idioma propi. Criatures que no saben què és un carballo (‘roure’). Criatures que no saben què és un bico (‘bes’). No és cap exageració. En mantenir una conversa amb canalla castellanoparlant (la immensa majoria) és habitual que et demanin “com?”, perquè ho repeteixis, perquè no t’entenen o perquè els costa d’interioritzar una paraula en una llengua que per ells és estrangera. Així de trist. La meva germana petita, mestra d’educació infantil, m’explicava que en una de les escoles en què va fer classe un nen va arribar a casa i va dir als pares: “La senyoreta Olalla parla estranger.” I, com aquesta anècdota tan representativa del context sociolingüístic a Galícia, n’hi ha centenars.

Al País Basc i als Països Catalans, el debat és sobre la immersió als centres d’ensenyament, però no solament a les aules, sinó també als patis i a les activitats extraescolars. A Galícia, hi ha un decret del “plurilingüisme” aprovat pel primer govern de Feijóo el 2010, amb una campanya furibunda prèvia del PP –inclosa una manifestació contra el gallec plena de banderes espanyoles i convocada per una associació ultra a la qual va assistir el president actual de la Junta de Galícia–, amb l’ajut de mitjans de comunicació, que no es van estar de difondre falsedats. Aquest decret va reduir l’escassa presència del gallec a l’ensenyament i el va prohibir en matèries com ara matemàtiques, física i química. Avui en patim les conseqüències.