Jordi Galí: ‘En situacions de crisi els bancs fan xantatge a la societat’

Jordi Galí (1961), doctor en economia del Massachusetts Institute of Technology (MIT), és director del Centre de Recerca en Economia Internacional de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Recentment aquest professor de l’escola keynesiana va escriure un article molt llegit: ‘Helicopter money: The time is now‘ (parcialment traduït al diari Ara, ‘Ha arribat el moment de llançar diners des d’un helicòpter‘), que preconitza  que, com que arran de la crisi econòmica, molts governs no podrien tornar els diners prestats, és millor que els bancs centrals en creïn i els els regalin. Res de tornar-los. La mesura, per cert, l’anunciava poc després el Banc d’Anglaterra. VilaWeb l’ha entrevistat per parlar de la seva proposta, que matisa, però també per parlar dels recents acords de l’Eurogrup i de la idea del govern Sánchez de fer tornar la gent a treballar dilluns i aixecar el confinament total, que no veu gens clara.

—Vau escriure un article en què dèieu que la crisi pot ser tan gran que una solució és que els bancs centrals creïn diners, els donin als governs i que no els hagin de tornar. Tampoc no podrien.
—La idea és que es faci servir el banc central com a mitjà per a finançar despesa pública, que també pot ser una transferència directament a les famílies o inversió pública. Les alternatives convencionals són imposts o deute públic. L’aspecte diferencial de la proposta, del finançament monetari (aquest n’és el nom), és que són diners que no s’han de retornar. No parlem de bitllets. És una anotació al compte corrent del govern del país al banc central, que veurà que el saldo és més elevat i podrà fer front a les despeses que calgui.

—Això trenca dos tabús. Primer, que imprimir diners causa inflació.
—La inflació vindria potencialment, cert. Però en economies avançades com les nostres els preus són molt rígids i no fan grans salts. L’augment seria gradual i també diria que no seria un gran problema, perquè si els bancs centrals han patit per res darrerament és per poca inflació, precisament. De fet, ara el risc és el contrari: deflació. Que els preus baixin molt. I això és molt perillós, perquè si tens tipus d’interès a zero i ja no els pots baixar gaire més, aleshores el tipus d’interès real, que és el que compta, aniria pujant i contribuiria a aprofundir en la recessió. Una mica d’inflació en aquest context és desitjable.

—Segon tabú: els diners s’han de tornar! I vós proposeu que no es tornin.
—Exacte. És crear diners i que algú els posi al compte corrent. La idea és que te’n regalen. El banc central pot imprimir diners que no s’han de tornar. Però a Europa segur que seria qüestionat legalment.

—En canvi, exactament això ha anunciat el Banc d’Anglaterra.
—Sí. Ho vaig llegir al Financial Times. És el primer que veig que ho fa. Però me n’he de mirar la lletra petita. Els detalls importen. I tinc entès (algú em va passar un article) que el governador del Banc de França, François Villeroy, va proposar la mateixa mesura per al Banc Central Europeu, cosa que em semblaria realment sorprenent.

—Històricament, s’ha fet abans això de crear diners que no s’han de tornar?
—Històricament s’ha fet. Als països menys desenvolupats era una forma de finançar els governs quan no tenies un sistema fiscal que arriba a tot arreu. Passa que s’ha fet en bancs centrals totalment controlats pel govern. No com ara. I això ha portat a taxes d’inflació molt elevades. El cas més extrem és Alemanya als anys vint, i va causar una hiperinflació.

—Jo demano: no fa molts anys que creem grans quantitats de diners i la inflació no és per enlloc? 
—Efectivament. Per tant, hauríem de pensar més aviat què hauria passat si no s’hagués arribat a crear tots els diners que s’han creat i imaginar que la inflació hauria estat encara més baixa. No es pot demostrar, però segurament sí que ha creat inflació. Però en cap cas com a l’Alemanya dels anys vint. Això no ha passat ara, no.

—Algú us pot dir ara: si es poden crear diners que no s’ha de tornar, doncs solucionem la pobresa així. Que els pobres necessiten diners? En creem i per a ells. No els tornis. Què els respondríeu?
—Hi ha la temptació de pensar així. Però no. La pobresa se soluciona produint més i repartint millor. No podem pensar que crear diners es pot fer servir en un país pobre per a fer la gent més rica, perquè la producció serà la que és. La creació de diners en cap cas no farà que en un país canviï el capital humà, la tecnologia, l’organització de la societat o les institucions, totes les coses que poden ajudar a crear riquesa. En canvi, en una recessió pot ajudar.

—Passem a l’Eurogrup, que a diferència de la Gran Bretanya ha optat per una altra mesura. Donar diners que s’hauran de tornar. Valoreu-m’ho, perquè al vostre article veníeu a dir que ‘no deixem diners a retornar, perquè hi ha països que no podran’. 
—Jo vaig escriure l’article en un moment que veia que el món s’acabava. Ara la situació no és tan crítica per a fer un programa de finançament monetari directe. Ara el Banc Central Europeu ha anunciat un programa de compra de deute molt generós. I ara hi ha aquests mecanismes addicionals de l’Eurogrup. I hem vist, també als EUA, que els tipus d’interès del deute no han augmentat gaire. El senyal d’alarma que et fa pensar que has d’anar més enllà de solucions convencionals és quan els tipus d’interès del deute públic comencen a pujar molt perquè els inversors no es refien que podràs tornar els diners. Contra el risc, els apugen, cosa que encara et fa més difícil de tornar-los i entres en una bola de neu. Això ha passat molt poc, molt moderadament a Itàlia i Espanya. Jo ara seria més optimista. M’ha sorprès, però el fet és que ara no es noten les tensions al mercat del deute que farien necessàries mesures excepcionals com la que proposava. Mesura excepcional, per cert, que requeriria un canvi en les normes i les regles de joc. Però mira, també va ser-ho quan el BCE va acceptar, d’un dia per l’altre, de comprar deute públic grec. Canvi total en les regles de joc.

—Per exemple, en plena crisi, podem repensar el paper dels bancs privats?
—Sóc dels qui creuen que els bancs privats tenen una funció, i té sentit que existeixin com a intermediaris financers. Jo ja fa temps que ho dic: en canvi, no té gaire sentit que tinguin un paper clau en els pagaments. Els fem tots per comptes corrents en bancs privats. Però tots (particulars i empreses) podríem tenir-ne un al banc central, banc públic.

—Quin seria l’avantatge de tenir els comptes al banc públic i no als privats?
—Que el banc central no pot fer fallida. Més enllà que les comissions que ens cobrarien serien mínimes, el gran avantatge és que no hi hauria perill de fallida. Un banc central sempre et pot donar liquiditat. En situacions de crisi els bancs fan xantatge a la societat dient-los ‘ens heu de salvar perquè som indispensables, i ho som sobretot perquè som claus en els mecanismes de pagaments’. Si tinguéssim els comptes al banc central, això no passaria. Crec que és cap a on anem i tendim: cap a la reducció del paper dels bancs privats en el sistema de pagaments. Però aquest seria un canvi radical i la banca privada s’hi negarà i no ho posarà fàcil. Per mi la banca privada té un paper a l’hora de donar crèdits i avaluar la qualitat dels qui demanen crèdits, però no té per què tenir al seu balanç aquest punt tan peculiar que són comptes corrents i a la vista.

—Les mesures del govern Sánchez, com les valoreu?
—Aquesta crisi, i això és important, és autoinfligida. Hem decidit, crec que correctament, d’aturar l’activitat econòmica. Passa que, amb l’economia aturada, persones com tu i jo podem mantenir els ingressos, per l’activitat que fem i el teletreball, però algunes altres han vist els ingressos a zero. No poden sortir de casa, no poden obrir els negocis.  Hi ha empreses amb ingressos a zero. Per tant, l’esperit de les mesures del govern és el correcte. Són un finançament pont. Les mesures són per a donar liquidat. Ara, no sé si les apliquen bé. Sé que a Suïssa, si ets petita empresa o autònom, envies un correu electrònic explicant el cas i l’endemà tens els diners al compte corrent. M’estranyaria que fos el cas espanyol.

—I la idea de tornar a treballar demà passat, què us sembla?
—Entenc que és desitjable econòmicament, però com a observador extern i que intenta seguir les informacions dels experts i científics, entenc que és agosarat. L’evidència, per exemple de la grip de 1918, suggereix que els països que van fer un confinament més estricte, econòmicament van recuperar-se més. Hi ha el perill de segones i terceres onades. I nous confinaments totals més tard. Això crea incertesa. Tornar ara a la feina l’única cosa que farà és allargar la crisi. Té els seus elements de risc i veig que es fa de manera indiscriminada. Sense tenir en compte qui té immunitat. Sense tests en massa. Ja ho veurem.