30.10.2020 - 21:50
|
Actualització: 16.09.2021 - 13:04
Article de María Obelleiro, directora de Nós Diario
Nós és en Nós
Va ser una creació de la primera generació nacionalista. Aquella que va néixer a l’empara del les Irmandades da Fala, que va signar el Manifest Nacionalista de Lugo, el 1918, que va escriure a les pàgines d’A Nosa Terra, que va construir editorials, que va fundar el Partit Galleguista, que es va tacar les mans en defensa dels drets de Galiza i que va morir o patir la presó o l’exili després del cop d’estat feixista del 1936.
Va ser una expressió del nostre segon ressorgiment. Aquell que va pensar Vicente Risco amb O problema político da Galiza, aquell que va pensar Ramón Vilar Ponte a Doutrina Nacionalista, aquell que va somiar Otero Pedraio a Os camiños da vida, aquell que ens va llegar Daniel Castelao a Sempre na Galiza i que va acabar en els cossos d’Arturo Noguerol i Ánxel Casal, gerent i administrador de la publicació, assassinats a mans dels feixistes en una cuneta de Serantes (Ferrol) i de Teo.
Va ser un producte dels gallecs agermanats fermament amb catalans i bascs, els que van rebre amb els braços oberts Cambó el 1917, els que van intercanviar cartes amb Eli Gallastegi per acordar projectes mai complerts, els que van acudir a Barcelona el 1923 per signar en mala hora la Triple Aliança, els que van formalitzar el 1933 Galeuzka i més tard van recórrer Galícia, Euskal Herria i Catalunya per portar la bona notícia d’un temps nou per als pobles peninsulars, els que van visitar Lluís Companys a la presó, els que van saludar l’amistat d’Aguirre i els que van formar amb honra a les files de l’anti-Espanya feixista.
La revista Nós continua essent un luxe per a Galícia. Aquestes pàgines recullen el bo i millor de la intel·ligència gallega de les dues dècades anteriors al 1936, el més reeixit de la producció artística, el millor de la creació literària, el més destacat de l’assaig, sempre en una orientació universal distanciada del provincianisme madrileny i assumint la divisa de Risco, ‘Ser diferent és ser existent.’ Els números de Nós són exemple de la Galícia que van acreditar aquells gegants de la generació gallega de l’any 16, però també són les actes que impedeixen la falsificació de la seva memòria i la manipulació del seu llegat.
Fa cent anys naixia la revista Nós. Avui Nós és en Nós.
Article de Martxelo Otamendi, director de Berria
Putin desfilant per la Diagonal
Ara sí que ja no n’hi ha cap dubte. S’han passat dos anys o tres suggerint que qui hi havia darrere el procés català, l’ens que realment el va provocar i el va avivar, era la intel·ligència russa i no pas els ciutadans de Catalunya, que estaven convençuts, pobrissons, que eren els grans impulsors de tot allò que passava.
Sovint t’hem sentit dir, Vicent, tant a tu com a molts altres, que el procés català va anar endavant gràcies a l’impuls unificador de la ciutadania, és a dir, que el procés no hauria estat possible si s’hagués deixat a les mans dels partits independentistes que ocupen les institucions. Doncs bé, ara resulta que no, que, segons que hem sabut aquesta setmana, no va anar així. Ara ens hem assabentat que Rússia tenia el pla d’enviar deu mil soldats a Catalunya per ajudar a aconseguir la independència.
Què en penseu del pla, Maria i Vicent? No em podeu negar que és brillant. Ja m’imagino els dirigents de la Generalitat presidint a la Diagonal, al costat de Putin, una desfilada militar formada per deu mil soldats russos i vint-i-cinc coets amb cap nuclear. No trigarien a començar a canviar els noms dels carrers de Barcelona: Putin, Marx, Stalin, Lenin, Andròpov, Txernenko … I la Masia convertida en seu de l’Spartak de Moscou. Em direu que ara qualsevol pot dir-ho, però jo a Artur Mas sempre li he vist una mirada de tsar postcomunista rus, i no aquesta imatge irreprotxable que pretén donar al llibre Cap fred, cor calent. I què en direm, de David Fernàndez? Heu vist mai cap català que s’assembli més a un hússar rus? Ara mateix espero amb impaciència l’anunci d’una sèrie de Netflix que es tituli L’Armada Roja a l’Empordà. Al productor no li costarà gaire de trobar guionistes als tribunals de Catalunya.
I com és que no se’ns ha acudit això mateix als bascs? Trucar al Kremlin en comptes de fer aquesta bestiesa de caminar durant quilòmetres agafats de la mà, i sol·licitar la intervenció no de deu mil soldats, sinó de vint mil, tenint en compte la nostra orografia. Què han fet aquests anys tots aquests acòlits de Gure esku Dago? És que no n’aprenem…
Article de Vicent Partal, director de VilaWeb
Més repressió
Continuem amb la repressió. La Guàrdia Civil ha desencadenat aquesta setmana una nova operació que ha implicat la detenció de més de vint persones, i algunes encara romanen privades de llibertat en el moment d’escriure aquestes línies. És un nou muntatge, amb algunes característiques singulars que crec que s’han de destacar.
En primer lloc els autors de l’operació. Sobretot el tinent coronel Baena, de la Guàrdia Civil. El mateix individu de qui la sentència de l’Audiència espanyola sobre el Major Trapero, que comentava la setmana passada, diu que va fer una instrucció que era tota una mentida. Hi torna. Hi torna i hi ha gent que creu que ho fa precisament com a venjança.
La segona característica a destacar és qui són els detinguts. Potser als vostres països, Maria i Martxelo, no són personatges coneguts del gran públic, però són gent important. Xavier Vendrell és un dels homes que ha manat més a ERC durant aquestes últimes dècades. Va ser secretari d’Organització i conseller amb Pasqual Maragall. I és un home de consens, apreciat per l’entorn de Junts. Oriol Soler és un conegut empresari de la comunicació, impulsor entre més iniciatives de la cooperativa Som i del diari Ara i va ser qui va dissenyar campanyes com la del referèndum del 9-N o les eleccions per Junts pel Sí. David Madí és un dels homes més influents en l’antiga Convergència i concretament en l’entorn d’Artur Mas i un empresari que es feia amb l’ÍBEX35 i de qui es deia que era el pont entre el poder espanyol i el nacionalisme català. Aquest és el perfil d’alguns dels detinguts, que inclouen també empresaris, batlles i càrrecs públics d’un cert nivell, tant d’ERC com de Junts.
Que detinguen gent com aquesta indica fins a quin punt va desesperat l’estat espanyol. Especialment si ho fan amb una interlocutòria que és un film dolent de sèrie B, on es barreja sense cap trellat una finca rural amb Rússia, el Tsunami Democràtic, Julian Assange i el que siga.
