16.04.2021 - 21:50
|
Actualització: 16.09.2021 - 12:58
Article de Maria Obelleiro. Directora de NósDiario
Torna la ‘troica’
Dimecres passat Pedro Sánchez va tornar al congrés espanyol per explicar les línies del programa Next Generation, però no va dir res sobre les polítiques d’ajust social a què resten condicionats els fons. Alguns mitjans de comunicació europeus van recollir durant la setmana diverses informacions sobre el contingut de les negociacions entre el govern espanyol i la Comissió Europea; segons aquestes fonts, d’ençà del gener hi ha hagut una setantena de reunions. No obstant això, les autoritats estatals i les principals formacions polítiques continuen amagant a la ciutadania el debat sobre el preu a pagar pel rescat dels grans grups econòmics.
L’executiu de Sánchez ja té coll avall que els fons Next Generation restaran sotmesos a les dures condicions i a la vigilància de la Comissió Europea. Quant a això, cal tenir present la contrareforma de les pensions i l’augment real de l’edat de jubilació suggerits pel ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá. La mesura, en la línia de les recomanacions de Brussel·les, avança en la pèrdua de poder adquisitiu de les pensions públiques i les propostes de caràcter neoliberal tenen en l’horitzó obrir la porta al negoci privat. Aquesta mateixa orientació segueix el debat sobre la reforma del règim fiscal, encarregada a una “comissió d’experts” triada pel govern espanyol i en què hi haurà sobre la taula la pujada de l’impost sobre el valor afegit (IVA), un tribut de naturalesa indirecta i, per tant, de caràcter no progressiu.
La derogació de la reforma laboral sembla també fora de l’agenda governamental. Tot i les resistències d’Unides Podem i dels socis de la investidura, l’executiu fa seva la doctrina de Brussel·les. Infeliçment, les previsions dels economistes crítics que van advertir dels riscs del rescat europeu es van complint i, com va dir l’ex-ministre de Finances grec Iannis Varufakis, “la troica tornarà sense que li importin el fons de reconstrucció, i llavors Espanya, Itàlia i Portugal seran collats d’una manera molt semblant a la que va aplicar entre el 2010 i 2015”.
Article de Martxelo Otamendi, director de Berria
De Sant Sebastià a Catalunya, noranta anys
No vull portar-vos, Maria i Vicent, al debat interminable sobre si la història es repeteix o no. Però hi ha situacions que, si no es resolen a temps, no es corregeixen mai. Aquesta setmana, dimecres, va fer noranta anys de la proclamació de la Segona República espanyola. Aquella declaració va ser impulsada pel resultat obtingut per les forces republicanes en les eleccions municipals d’aquell any.
Convé recordar que un any abans, l’agost del 1930, les forces polítiques republicanes havien elaborat i acordat el Pacte de Sant Sebastià, que tenia per objectiu suprimir la monarquia vigent i establir la república. El van acordar i, quan en van tenir la primera oportunitat, el van dur a terme. El canvi era urgent.
En aquell pacte acordat a Sant Sebastià, el dret de decidir dels catalans –amb una altra formulació, és clar– va ser, com ara, la màxima dificultat. Fa noranta anys, com ara. És molt interessant de llegir com va tractar la premsa de llavors aquelles discrepàncies. Per Catalunya, hi van participar els partits Acció Catalana, Acció Republicana de Catalunya i Estat Català; i per Galícia, el partit Federació Republicana Gallega. “I pel País Basc?”, es preguntarà el lector. En representació del nostre poble, tot i que la reunió es va fer a Sant Sebastià, no hi va anar cap partit; el PNB no hi va voler participar perquè els partits reunits eren laics, i el PNB de llavors, i el de moltes dècades després, era molt religiós.
Segons les cròniques de l’època, a les reunions per a elaborar el pacte, els partits de Catalunya –Manuel Carrasco, d’Acció Catalana, en va ser el portaveu– van defensar amb molta força que l’acord havia de garantir als catalans “el reconeixement de la identitat catalana”, perquè, tot i ser republicans, no renunciaven a ser catalans. Els reunits van acceptar que Catalunya tindria un estatut d’autonomia, després de passar per les corts espanyoles.
Aquella petició de fa noranta anys, feta per Carrasco, continua sense ser resolta, igual com continuen a la presó els dirigents del procés de Catalunya.
Article de Vicent Partal, director de VilaWeb
La seua república
De fet, Martxelo, les coses van passar efectivament així, després del pacte de Sant Sebastià, en què van participar forces sobiranistes de Galícia i Catalunya. Avui, quan veiem fotografies dels membres de govern català a la presó, costa de no recordar que aquestes mateixes imatges tenen un precedent en la Segona República espanyola, en què el govern català va ser engarjolat, també.
Fa temps que al meu país hi ha una certa revisió de la mirada tan condescendent que s’ha tingut generalment amb la República del 1931. Supose que els qui vam viure el franquisme tenim la sensació que la República era el paradís, perquè ho va ser en alguns aspectes que no es poden negligir, però, sobretot, perquè era l’antítesi del franquisme.
Però ho era en tot? Doncs no. L’anticatalanisme era ben viu i la República espanyola era ben espanyola. I entre tots els episodis lamentables d’aquells anys en destaque un: el boicot a la invasió de Mallorca per les forces de la Generalitat. Perquè és molt simptomàtic.
Quan Mallorca va caure en mans feixistes, al començament de la guerra, la Generalitat de Catalunya va decidir d’enviar-hi una expedició per reconquistar-la. L’expedició va desembarcar a l’illa i va lluitar fins que va ser obligada a retirar-se pel boicot actiu del govern de la República, que preferí una Mallorca feixista a una Mallorca separatista. Amb el resultat que es podia esperar: els italians van convertir l’illa en un portaavions gegantí des d’on van atacar una vegada i una altra tant el Principat com el País Valencià. Segurament la guerra hauria estat diferent amb Mallorca del bàndol republicà. Però a la República espanyola li va importar més el nacionalisme espanyol que no pas la defensa pròpia.
Han passat molts anys, però la lliçó, més encara ara després de tot això que veiem, és molt clara: si la república tan sols és un canvi de règim de la nació espanyola, la maniobra ens servirà de ben poc. Les repúbliques, que siguen les nostres, o continuarem si fa no fa igual.
