Galeusca de directors: “Som per obra i gràcia de l’idioma”

Article de Maria Obelleiro, directora de NósDiario

“Si encara som gallecs és per obra i gràcia de l’idioma”

La discriminació de les llengües oficials de les nacions sense estat amb relació a l’espanyol té a veure amb la naturalesa del règim polític institucionalitzat després de la mort de Franco. Els mateixos legisladors del 1978 no van dubtar a establir un estatut diferent per a cada llengua i fixaren en la literalitat de la norma constitucional un tracte asimètric que en el curs del temps el Tribunal Constitucional va interpretar en un sentit favorable a l’espanyol. El 1986 aquest òrgan jurisdiccional no va dubtar a donar la raó al delegat del govern espanyol del PSOE a Galícia, i president de la Reial Acadèmia Gallega, Domingo García-Sabell, negant l’obligatorietat del deure de saber el gallec.

La desigualtat estructural de la llengua gallega en relació amb l’espanyol ha estat afavorida per les polítiques del Partit Popular a l’executiu gallec. Les dades de la reculada de l’idioma i de la pèrdua de parlants aquests últims anys no presenten cap dubte. I són dades provinents de l’Institut Gallec d’Estatística (IGE), un organisme dependent de la Junta de Galícia, que mostren que el 24% dels gallecs menors de quinze anys no parlen ni escriuen en gallec. La preocupació per la situació de l’idioma i per les orientacions en aquesta matèria del govern gallec va portar fins i tot el Consell d’Europa a denunciar la política lingüística de la Junta, instant-la a “eliminar les limitacions a l’ensenyament del gallec a Galícia”.

No obstant això, al govern del president Feixoo el preocupa la salut de l’espanyol i ha dedicat bona part de l’artilleria pesant d’aquests últims temps a denunciar les polítiques “d’imposició” de les llengües oficials de les nacions sense estat. El discurs del Partit Popular és coherent amb el seu disseny polític al servei d’una determinada concepció d’Espanya. L’objectiu és impedir processos de normalització i restauració d’usos dels idiomes altres que l’espanyol en els territoris respectius, convençuts que com més consciència lingüística hi hagi, més consciència de nació: en el nostre cas, més consciència de ser gallecs. Ells, com Castelao, saben que “si encara som gallecs és per obra i gràcia de l’idioma”.

Article de Martxelo Otamendi, director de Berria

Aquesta pilota està aturada

No descobrirem pas ara el paper que fa l’esport d’elit en la nostra societat, paper que ha anat creixent aquestes darreres dècades. Mou grans quantitats de diners, és l’entreteniment de pagament que més públic reuneix i dóna relleu a les estructures estatals.

Deixant de banda algunes excepcions, només els estats poden participar en els campionats internacionals. Per això són de segona les seleccions de Catalunya, Galícia i el País Basc. Això també passa en un esport que té l’origen en un dels nostres països: la pilota. La selecció nacional del nostre poble no pot participar en el campionat mundial que organitza l’oficialment anomenada Federació Internacional de Pilota Basca, perquè la Federació Espanyola l’ha vetada. I això que és tan acceptat que és un esport nostre, que el nom, en anglès, de la federació de l’Índia és All India Pelota Vasca Federation.

Aquesta setmana, la selecció basca de futbol ha guanyat 2-1 contra la de Costa Rica. El partit s’ha jugat amb les grades buides, a causa de la pandèmia. Però el desig que la nostra selecció de futbol participi en campionats internacionals és afectat per un mal anterior a la covid-19. Són lluny els temps en què les grades dels nostres estadis més grans s’omplien d’afeccionats: aquests últims anys cada vegada menys gent s’ha reunit en aquests partits. Per què? Perquè els afeccionats s’han cansat de donar-se cops de cap a la paret aixecada per les estructures de l’estat espanyol, perquè no veuen actituds fermes de les institucions públiques i perquè predomina l’intent de convertir en simples partits allò que abans eren festes reivindicatives a favor de l’oficialitat de les nostres seleccions. És a dir, procurant no molestar gaire.

No sé, Maria i Vicent, exactament quina importància han tingut aquests últims dos anys o tres les reivindicacions a favor de les seleccions oficials dels vostres pobles, però, com que no hi he percebut gran moviment, suposo que la situació és semblant a la nostra. La crida que ha fet aquesta setmana Aritz Aduriz, jugador retirat fa poc, per a donar suport a la selecció és reveladora. Aquesta pilota està aturada.

Article de Vicent Partal, director de VilaWeb

Les llengües, encara

El diputat de la CUP Albert Botran i el diputat del BNG Néstor Rego s’han quedat sense paraula, literalment, aquesta setmana al congrés espanyol. En el debat sobre la llei d’educació tots dos van intervenir en català i en gallec. Alguns altres portaveus ho van fer també, però es van passar a l’espanyol en el moment que la presidenta de la cambra, la catalana Batet, ho va demanar. Botran i Rego, no: van continuar parlant en la seua llengua i el resultat va ser que els van fer fora de la tribuna.

Curiosament, l’octubre del 2017, a la presidenta Batet, llavors simple diputada, sí que li permeteren de fer una intervenció en català per atacar la imminent declaració d’independència, que arribà poc després. No tan sols això: Ana Pastor, que llavors presidia la cambra, fins i tot es va atrevir a recordar que ella mateixa era d’un ‘territori bilingüe’. Pastor és de la comarca oficialment castellano-lleonesa però de llengua gallega del Bierzo.

Tanta efusió lingüística només es va acceptar, excepcionalment, doncs, per anar contra la independència de Catalunya, com s’ha vist bé aquesta setmana. Rego i Botran són, doncs, l’exemple viu i concret de la incapacitat espanyola d’atendre –ja no dic de promoure– la diversitat.

Però passa que el gest d’aquesta setmana ens torna al vell debat sobre què passaria si els diputats al congrés prenguessen amb normalitat, cada dia, l’actitud que Botran i Rego van prendre excepcionalment en aquest debat.

Els diputats de les províncies oficialment bilingues són 140 sobre el total de 350. Evidentment no tots saben parlar català, basc, gallec o asturià i, a més, alguns no els parlarien de cap manera, per política. Però tan sols amb les forces sobiranistes ja sumen uns 40. I deixar sense paraula 40 diputats, cada dia, crearia una situació insuportable que estic segur que acabaria resolent-se de l’única manera raonable: plasmant al parlament espanyol la realitat plurilingüe de l’estat, ara amagada i perseguida.