11.12.2020 - 21:50
|
Actualització: 16.09.2021 - 13:03
Article de Maria Obelleiro, directora de NósDiario
Meirás, el triomf del moviment per la memòria
La memòria històrica molesta perquè impugna el moll de l’os del pacte de la transició, sobre la qual s’articula el règim vigent a l’estat espanyol. Un acord entre els hereus polítics del franquisme i una part de l’anomenada oposició democràtica nucleada entorn del silenci sobre els quaranta anys de dictadura, de l’oblit sobre els crims del feixisme i del manteniment dels privilegis dels sectors socials i econòmics que van donar suport al franquisme. Els mateixos que van compartir l’estratègia de terror del règim, que es van enriquir per la seva connivència també amb aquell règim i que foren reforçats en les seves posicions de poder.
La recuperació del Pazo de Meirás és un triomf del moviment social de la memòria. Començant per la feina de dos investigadors veïns de Sada, Carlos Babío i Manuel Pérez Lorenzo, que, al marge dels cercles acadèmics i sense cap suport institucional, van documentar en un volum la història de l’espoliació de Meirás. Continuant pels ciutadans que es van mobilitzar per la devolució de l’immoble –alguns esperen judici després d’una ocupació simbòlica del pazo denunciada davant els tribunals pels hereus del dictador. I també pels responsables de l’àrea de memòria històrica de la Diputació de la Corunya, que van impulsar en l’esfera institucional una demanda que van acabar fent seva les altres administracions.
El camí que hi ha davant és molt llarg. La devolució de les claus del Pazo de Meirás a l’estat per la família Franco no tanca el procés de recuperació de l’immoble per al poble. Al marge del recorregut dels recursos dels hereus del dictador davant unes altres instàncies judicials, encara s’ha de definir l’ús i la gestió de l’espai, per evitar que els canvis governamentals puguin alterar-ne la destinació com a centre de la memòria democràtica i lloc de denúncia de la dictadura. La posició d’Alberto Núñez Feixoo oposant-se a aquest ús avança les intencions d’un PP que es continua sentit incòmode amb la memòria.
Article de Martxelo Otamendi, director de Berria
Soroll de sabres o bomba de fum?
Nosaltres vam aprendre que hi havia tres poders fàctics clàssics que manaven a la societat del nostre entorn: l’església catòlica, l’exèrcit i els bancs. Us he de confessar, Maria i Vicent, que són conceptes que fem servir cada vegada menys, tot i que temps enrere els teníem sempre al cap. Tot passava perquè així ho decidien els poders fàctics locals –aquests tres que he anomenat– i les decisions transcendentals que afectaven el món sencer les adoptava una organització secreta anomenada la Trilateral.
No poso en dubte que aquests tres poders fàctics han manat molt aquí durant aquestes últimes dècades, que han condicionat molt l’educació, l’economia, les relacions socials, els drets individuals i nacionals… I ara? Continuen manant tots tres amb la mateixa força que abans? Les esglésies catòliques es van tancant en moltes viles, els bancs es fusionen per sobreviure, perquè tenen beneficis cada vegada més minsos. I els militars?
Segons això que hem vist aquesta última setmana a Espanya, hauríem d’afirmar que es troben molt actius i efectius, però no crec que sigui així. És innegable que han aixecat polseguera, que han marcat l’agenda política durant una setmana i que han fet que molts ciutadans dirigissin la mirada cap a les pitjors èpoques. Però avui dia a Espanya els militars són lluny de ser un poder fàctic.
Aquests militars retirats que han criticat la composició del govern i que han volgut avisar que perilla la unitat d’Espanya són un veritable poder? Algú ens recomanarà, i no li faltarà raó, que no ens fixem en aquests militars retirats, sinó en els que hi ha en actiu. Els militars espanyols estan molt tranquils aquestes últimes dècades –llevat del període del procés català–, perquè no han tingut cap motiu, perquè no els hem donat cap motiu, per a desestabilitzar i condicionar la situació mitjançant el soroll de sabres. I si algú vol aprofitar aquestes bombes de fum dels militars perquè hi hagi un altre retrocés? Una LOAPA bis?
Article de Vicent Partal, director de VilaWeb
Més que una excusa
Estic d’acord amb tu, Martxelo, que tot el soroll de sabres pot ser, al cap i a la fi, una estratègia per justificar el que siga. És veritat i històricament ha estat així. Però em sembla, dissortadament per a tots, que és més que un truc, més que una excusa.
Moltes vegades hem defensat en aquestes columnes que l’excepcionalitat espanyola naix en bona part de la incapacitat que té d’adaptar el seu estat a la democràcia. I això és més que demostrable en els pilars centrals del poder. Observa la justícia, observa la policia, observa el servei diplomàtic, observa l’exèrcit. Plens de franquistes, d’autoritaris.
Aquesta setmana nosaltres i Nós Diario hem publicat una entrevista a un caporal gallec, Marcos Santos, represaliat per l’exèrcit espanyol pel fet de ser antifeixista. Així anem encara i per això em fa l’efecte que els militars retirats fan allò que és una tradició militar: parlar en nom dels qui tenen les armes avui.
I en el fons tot té una explicació. L’Espanya actual és el fruit de la reconversió de l’Espanya americana, la dels dos hemisferis que deia la constitució de Cadis, a l’Espanya colonitzadora del Marroc, on l’exèrcit passa a tenir un paper determinant en la conformació ideològica del nacionalisme espanyol. I no parle sols en allò que toca a les relacions amb les nacions catalana, basca o gallega. Hi ha un llibre excel·lent de la professora Gemma Torres (La virilitat d’Espanya a l’Àfrica, Editorial Afers), que us recomane a tots dos, que descriu perfectament com l’exèrcit espanyol, arran de la colonització compensatòria del Marroc, segrega el masclisme com a forma d’identificació espanyola i el menyspreu a l’altre, el racisme fins i tot. Expulsada d’Amèrica pels independentistes, Espanya vol compensar la manca d’imperi ficant-se en el vesper marroquí i d’allà vénen Franco i el seu exèrcit. I les conseqüències que encara, com es veu en la polèmica de la setmana, hem de suportar.
