18.06.2021 - 21:50
|
Actualització: 16.09.2021 - 12:56
Article de Maria Obelleiro, directora de NósDiario
La ferida de l’emigració
Galícia fa segles té oberta la ferida de l’emigració. Segons l’historiador de la Universitat de Sant Jaume de Galícia (USC) Isidro Dubert, és una realitat estructural, amb “cinc grans onades emigratòries de desigual intensitat i durada” entre final del segle XVI i començament del XXI, amb uns efectes que van condicionar el futur en el camp demogràfic, econòmic, social i cultural.
La primera fou entre mitjan del segle XV i començament del XVI; la segona, de final de segle XVII i durant bona part de segle següent; la tercera, del 1860 al 1930, amb la sortida de més d’1,1 milions de persones amb destinació, fonamentalment, a l’Argentina i Cuba. La quarta va ser entre el 1950 i el 1975, amb la fugida de 475.000 persones cap a l’estat espanyol i a diversos països europeus. Encara n’hi ha una altra, la cinquena, que arrenca al començament de segle XXI.
El 1920, Galícia tenia 2.342.545 habitants i representava pràcticament l’11% de la població de l’estat espanyol. Al cap de cent anys, no arriba a 2,7 milions i és sols el 5,78% del total de l’estat. Si durant l’últim segle la població de l’estat espanyol s’ha multiplicat per vuit i ha augmentat de gairebé un 248%, Galícia ha reduït a la meitat la seva posició relativa en el conjunt de l’estat. Un total de 326.824 persones han emigrat aquesta darrera dècada. Les dades certifiquen 213.511 emigrants entre el 2009 i el 2019 a l’estat espanyol i 113.313 a algun altre estat del continent europeu. En aquest període se n’anaren més de 75.000 gallecs de 16 anys a 29.
L’èxode d’aquests últims anys explica la deriva demogràfica. Dubert considera que “les implicacions de l’emigració són molt més greus que no les de l’envelliment”, una línia d’anàlisi que també comparteix el catedràtic de la USC Rubén Lois, qui situa la causa del problema demogràfic actual en les “emigracions en massa de les dècades dels seixanta i setanta, que no tenen efectes immediats”, i en “l’enfonsament del vell complex agrari”.
Article de Martxelo Otamendi, director de Berria
Putin, a la recerca de l’imperi perdut
Ha estat la imatge de la setmana; la de la setmana o una de les de l’any: Joe Biden i Vladímir Putin reunits a Ginebra. D’una banda, el president que encara avui, tot i que no tant com abans, compta amb una gran superioritat al món i, d’una altra, el president de Rússia, que no acaba d’assumir que allò que va ser no ho tornarà a ser mai més. I a milers de quilòmetres, amb la calma de qui pren el te temperat, el president de l’estat que Napoleó Bonaparte anomenava “el lleó adormit”, el xinès Xi Jinping, que va ser present a la reunió, tot i no ser-hi.
És fàcilment comprensible que Putin, volent convertir Rússia en la potència que una vegada havia estat, intenti d’alguna manera afermar una certa presència. Des que la Unió Soviètica va fer fallida, l’última dècada del segle passat, és evident que els russos han perdut posicions en el tauler mundial. Allò que havia estat el clàssic eix militar Washington-Moscou ha perdut el segon participant, Moscou, i ha deixat pas a Pequín.
L’índole de l’eix també ha canviat: allò que abans era un eix militar és avui dia principalment un eix financer, arran de l’estratègia del segon element, car els lleons desperts no cerquen la superioritat militar al món, sinó la superioritat mitjançant l’economia. I han avançat molt aquestes últimes dècades; que ho demanin, si no, a l’Amèrica del Sud i a l’Àfrica.
Rússia té grans dificultats per a fer-se veure en aquest camp de joc renovat. Mentre la disputa era encara militar, se sentia còmoda, perquè els míssils d’un i els exèrcits d’un altre eren el principal mesurador de força: el botó vermell. Rússia és una gran potència econòmica perquè és un gran estat, té molts recursos energètics –petroli i gas–, però únicament ven una petita part de la seva producció a l’exterior, i no és referent quant a avenços tecnològics. Així és molt difícil de ser una potència mundial.
Què li queda a Rússia per a ser algú al món? Cada vegada s’estén més la creença que molts ciberatacs polítics i econòmics tenen origen a Rússia, i el país intervé en certes crisis molt locals, especialment a Ucraïna. Però no hi ha gran cosa més.
Article de Vicent Partal, director de VilaWeb
Mas-Colell
Andreu Mas-Colell és un dels economistes més reconeguts del món. Catedràtic a Harvard i autor del manual de microeconomia més usat pels estudiants de qualsevol país, l’any 1995 va tornar a Catalunya per crear la Universitat Pompeu Fabra i més tard va esdevenir conseller, d’Universitats primer i d’Economia després, càrrecs que va exercir en els governs de Jordi Pujol i Artur Mas. No va contra el dret d’autodeterminació però no creu possible la independència i representa des de fa temps una de les veus que s’anomenen “moderades” dins el nacionalisme català.
Ara el professor Mas-Colell s’enfronta a una situació insòlita. D’aquí a un parell de setmanes, la seva casa, la pensió i els comptes bancaris seran confiscats per les autoritats espanyoles, en el context de la repressió contra l’acció exterior de la Generalitat. En concret, per l’anomenat Tribunal de Comptes. Mas-Colell farà setanta-set anys el dia 29, un aniversari que s’escaurà el dia que a quaranta encausats els notificaran quants diners fruit del seu treball i esforç de tota una vida els robaran amb l’acusació, per exemple, d’haver aprovat en el pressupost de la Generalitat l’acció exterior de govern, una acció completament legal.
La denúncia d’aquesta situació a Twitter per part del fill de Mas-Colell, Alex Mas (@AlexMasPton), ha originat una autèntica commoció als Estats Units i a Europa. Alex Mas també és catedràtic, a Princeton, i va ser el director de l’oficina del Pressupost de la Casa Blanca durant la presidència de Barak Obama. Ningú no entén com és possible una cosa així i molta gent important en l’àmbit acadèmic es demana si Espanya pot ser considerada una democràcia. De manera que, una altra vegada, la voracitat repressora de l’estat espanyol ha tingut un efecte bumerang.
