Galeusca de directors: Nou presos en llibertat

Article de Maria Obelleiro, directora de NósDiario

La ganivetada de la AP-9

Martxelo, Vicent, us escric sobre la principal via de comunicació de Galícia, que no va néixer pensada com una infrastructura per a l’articulació territorial de país, sinó que va operar com un factor agreujant dels desequilibris interns. Avui es poden distingir dues Galícies, dividides per l’esquerda de la AP-9, convertida en una mena de línia divisòria de país que resisteix i d’aquell altre que es va morint.

La AP-9, també anomenada Autopista de l’Atlàntic, és una mostra paradigmàtica del tracte de l’estat amb Galícia. Sotmesa a unes quantes pròrrogues pels governs del PP i del PSOE en benefici de la concessionària amb l’objectiu d’impedir-ne l’ús lliure pels automobilistes, fins al punt de ser la via de pagament de l’estat amb més anys de peatge, se situa, també, al capdavant pel que fa als trams més cars de tota la xarxa viària estatal. Malgrat això, la rebaixa en els peatges recollida en l’acord d’investidura de Pedro Sánchez a què havien arribat el BNG i el PSOE continua sense fer-se efectiu. El pressupost de l’estat només destina a aquest fi 50 milions d’euros, molt lluny dels més de 4.000 milions destinats al rescat de les radials de Madrid.

La transferència de la titularitat de la AP-9 a Galícia és una vella reivindicació de la societat gallega. El parlament gallec n’ha aprovat la demanda per unanimitat, més d’una vegada, i el 2 de febrer de 2021 el congrés hi va donar el vist-i-plau amb el vot favorable de socialistes i populars. No obstant això, aquests mesos totes dues forces han anat retardant la tramitació d’aquesta iniciativa a la mesa de la cambra. La setmana passada el PSOE va registrar una esmena contrària a la transferència i defensant la propietat estatal de la via.

El canvi de posició en aquesta qüestió exemplifica la lògica del joc partidista, la capacitat real de decisió de les forces polítiques d’obediència espanyola i la consideració de Galícia a l’estat. Es repeteix la vella pràctica dels partits estatals de defensar posicions polítiques diferents a Galícia i a Madrid, anteposant els interessos de les seves organitzacions als de país.

Article de Martxelo Otamendi, director de Berria

Ascens a Iparralde

Com vosaltres a Catalunya Nord, Vicent, diumenge passat també nosaltres vam tenir a Iparralde (País Basc Nord) la primera volta de les eleccions departamentals. Aquestes eleccions no són les més importants per a la nostra ciutadania, tal com va demostrar el grau d’abstenció. Si hi afegim la pandèmia, l’alta abstenció resulta fàcil de comprendre.

Entre les llistes abertzales, únicament s’hi va presentar EH Bai –són abertzales d’esquerra. A diferència d’Hegoalde (País Basc Sud), el PNB té molt poca força a Iparralde i per això no hi ha presentat llista pròpia. Les eleccions municipals són les més preuades per als votants abertzales, perquè són l’instrument més adequat per a recollir i mesurar el fruit de la feina feta poble per poble. Com que no poden competir en lligues superiors, és natural que els partits petits donin prioritat a les eleccions municipals, perquè per ascendir és imprescindible de treballar primer apropiadament a la base. El treball fet per la CUP als municipis durant dècades és un bon exemple de com es pot créixer partint de baix.

Després d’uns quants anys sense poder avançar, en l’última dècada els abertzales d’esquerra han tendit a un ascens constant i, a falta de dades més precises, podríem dir que tenen una bona acollida entre les generacions més joves. Això indica que es van situant bé amb vista al futur. Malgrat l’augment de l’abstenció aquest diumenge, EH Bai va pujar considerablement en vots.

Vosaltres, Maria, no teniu la mateixa divisió territorial que tenim nosaltres i els catalans. Galícia, tret que ens digueu res en contra, és formada per quatre territoris, sense tenir en compte la llunyana Buenos Aires i la Trintxerpe més propera. Això és un gran avantatge a l’hora de dissenyar i dur a terme un projecte nacional. El vostre “quatre en un” és més senzill que el nostre “set en un” i el “quatre en un” dels catalans.

Aquest és l’últim article de la temporada. Ha estat un plaer haver estat en contacte amb vosaltres compartint aquest espai cada diumenge. Que passeu un bon estiu, que descanseu i ens tornarem a trobar al setembre. A veure si podem donar-nos bones notícies.

Article de Vicent Partal, director de VilaWeb

Nou en llibertat

L’últim article de la temporada, estimats Martxelo i Maria, coincideix amb un gran canvi en el procés català d’independència. I amb una alegria, si ho puc expressar així, personal.

Perquè la duríssima declaració del Consell d’Europa en què denuncia la repressió espanyola i posa, de fet, Turquia i Espanya al mateix nivell, ha estat seguida de manera immediata per la promulgació d’un indult que ha permès als nou presos polítics de sortir de la presó. I per a molts de nosaltres, per a molts catalans, veure’ls sortir en llibertat ha significat una enorme alegria personal, un alleujament colossal.

Però també som conscients que això és tan sols un pas més. Els indults tenen condicions, que ja veurem en què es concreten, no afecten els exiliats i tampoc no signifiquen res per als més de tres mil encausats en aquest país fins ara en judicis relacionats amb el referèndum del 2017 i la proclamació de la independència.

I, més enllà, sobretot s’obre un període decisiu del combat d’aquest país per la seua llibertat. Perquè aquest indult, diga què diga Pedro Sánchez, ha arribat fonamentalment per la pressió europea. I no deixa de ser curiós de sentir avui alguns polítics o periodistes que diuen que no es podia entendre a Europa la situació de presó i que era contraproduent, si ells mateixos van callar o la van aplaudir durant anys. Quanta covardia i quanta misèria!

I la pressió europea sobretot ha servit per a enviar un missatge clar a Espanya: amb violència, no. Els problemes polítics s’han de resoldre només per mètodes polítics. Un missatge transcendental, perquè tan sols la violència ha permès a l’estat espanyol de frenar l’aplicació de la declaració d’independència del 2017.

De totes les coses que han passat aquesta setmana, per a mi, aquesta és la més important. No sols per als Països Catalans sinó també per al País Basc i Galícia. Perquè si Espanya ja no ens pot frenar a colps ni amb penes de presó, això vol dir que tenim la llibertat molt més a prop.