09.04.2021 - 21:50
|
Actualització: 16.09.2021 - 12:58
Article de Maria Obelleiro, directora de NósDiario
Hereus de Nebrija
Un informe recent del Consell d’Europa evidencia la contínua pèrdua de parlants de gallec entre les franges més joves de la societat, fins al punt que només el 23,9% dels menors de quinze anys són capaços d’expressar-se en la llengua pròpia de Galícia.
La situació esdevé més preocupant als grans nuclis urbans, on es concentra el gruix de la població de menys edat, amb xifres residuals de joves que parlen gallec. Aquests són els efectes del decret de plurilingüisme, aprovat per Feijoo després d’arribar a la presidència del govern gallec. Una normativa, Martxelo i Vicent, que, al contrari del País Basc i Catalunya, exclou el gallec de determinades matèries escolars com ara les matemàtiques, la física, les ciències i la tecnologia.
El Congrés dels Diputats espanyol va aprovar fa poques setmanes una iniciativa que demanava igualtat per a les llengües oficials, però va fer decaure el punt que defensava el deure de saber gallec, èuscar i català. Qui es va oposar a aquest article es va escudar en el fet que era contrari a la constitució espanyola. És clar que l’actual marc legal estableix llengües de primera i de segona –i no la cooficialitat– i que la situació de domini de l’espanyol sobre els altres idiomes és encara un fet.
El Consell d’Europa, responent a una denúncia de la Taula per la Normalització Lingüística gallega, va emetre un report contundent que assegura que l’actual marc legal “és contrari a la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritzades” i insta els governs gallec i espanyol a establir un diàleg amb les entitats socials per fer fer un tomb a la situació. D’aquesta manera, una vegada més, el futur del gallec és a les mans de la ciutadania, que no l’ha abandonada aquests últims cinc-cents anys de persecució, des de la “doma i castració” dels Reis Catòlics, davant uns poders públics entestats a imposar l’espanyol i guiats per la mateixa agenda ideològica de Nebrija. Perquè per a ells, com per al filòleg sevillà, “la llengua ha estat sempre companya de l’imperi”.
Article de Martxelo Otamendi, director de Berria
Salut i interès polític
El president d’Espanya, Pedro Sánchez, ha estat molt optimista aquesta setmana, en què ha pronosticat quan s’haurà vaccinat el 70% de la població que tenim passaport espanyol. L’agost és la seva fita. També ha donat una altra data, encara mes optimista: vol que l’estat d’alarma s’acabi el 9 de maig.
L’èxit de les previsions de vaccinació dependrà del calendari de producció dels vaccins. Sembla que ara hi ha més centres de producció, i que, per tant, augmentarà en gran mesura el nombre de dosis. Abans es parlava de milers i ara de milions. Que així sigui.
Però en què es basa Sánchez, quan només falta un mes, per dir que s’escauran les condicions idònies per a poder prescindir de l’estat d’alarma? Si mirem les dades de contagis que tenim a l’abast, amb tendència a l’alça, no sembla pas que tingui gaires raons sanitàries per a afirmar-ho. De fet, falta un mes i prou. Recuperar la llibertat de circulació serà una de les principals conseqüències de la fi de l’estat d’alarma, perquè és un dret que únicament es pot restringir en aquesta circumstància especial. A partir d’aleshores els governs nacionals i autonòmics podran adoptar una altra mena de mesures restrictives, però no podran prohibir la mobilitat.
Més d’un ha suggerit aquests dies que la raó de la decisió de Sánchez no s’ha de cercar en l’àmbit de la salut, sinó en el de la conveniència política. És a dir, que el president d’Espanya, per salvaguardar-se del perjudici que pugui ocasionar a la seva imatge la pròrroga de l’estat d’alarma, no vol tornar a acudir al parlament per negociar i aconseguir un consens condicionat amb els partits que no fan part del govern. En aquest interval hi haurà les eleccions de Madrid, i Sánchez sap que la candidata del PP, Isabel Díaz Ayuso, dirigirà la seva campanya cap a la gestió de la pandèmia. Sánchez no hi vol entrar, en aquest vesper.
En aquesta secció sovint hem criticat que actuacions com aquesta que explico acaben fent que els ciutadans es distanciïn de la pràctica política, i contribueixen a fer prevaler aquesta injusta sentència segons la qual “tots són iguals”. Cosa que tant interessa a alguns.
Article de Vicent Partal, director de VilaWeb
Un DNI republicà
El Consell per la República ha activat aquesta setmana la seua Identitat Digital Republicana. És una espècie de DNI, que pot ser digital o físic, que acredita que una persona forma part del cens nacional català, creat per aquesta institució.
La idea no és original, però és trencadora. Encara conserve per casa un vell Document Nacional estonià, una iniciativa creada el 1989, quan Estònia formava part de l’URSS, pel Comitè Ciutadà –el nom era aquest, tan poc original. Centenars de milers de persones se’l van fer, a mà i d’un en un, i aquell paper va esdevenir una de les bases del moviment per la independència.
La tesi dels estonians, llavors, i dels catalans ara és la mateixa: autoorganitzar-se com a nació. El Consell per la República ja té prop de cent mil persones inscrites en la seua ciutadania republicana. Evidentment, no és suficient ni de bon tros per a l’ambició que té el projecte. Però si creix, i aquesta setmana ha crescut arran de la presentació d’aquesta identitat, també és evident que suscitarà un desafiament molt interessant en molts camps. Començant per un que és bàsic: qui és català? Ets català perquè vius a la comunitat autònoma espanyola de Catalunya o ets català perquè ho vols ser, tant si vius als Països Catalans com si no? Supose que aquest és un debat que es podria formular també en els vostres països, Martxelo i Maria: qui és basc? Qui és gallec?
En el cas català, a més, la identitat nacional digital va molt lligada a la innovació tecnològica, a la idea que mentre s’avança en el procés d’independència ja es va construint una república digital, que resta completament al marge d’Espanya i França. També institucionalment. Abans de l’estiu el Consell ha de convocar eleccions al seu “parlament”, l’Assemblea de Representants, que es faran en un format completament telemàtic però també diferent en el fons i en la forma: es triaran 121 membres, dels quals 40 seran polítics en actiu i la resta, ciutadans que es presentaran individualment representant sengles poblacions o comarques.
