Galeusca de directors: L’Espanya de la plaça de Colón

Article de Maria Obelleiro. Directora de NósDiario

L’Espanya de Colón

Hi ha una Espanya que lluita contra el progrés de fa segles. És l’Espanya hegemònica, la dels poders econòmics, la que dirigeix ​​els aparells de l’estat, la que mana en les estructures dels partits polítics, la que té por de les urnes i anul·la resultats recorrent fins i tot a les togues quan no li agraden, la que recorre a la guerra i al genocidi del rival perquè no vol dialogar, la que sempre torna perquè no se’n va mai. Aquesta Espanya que a final del segle XIX va inventar els camps de concentració i les modernes polítiques d’extermini per frenar les ànsies de llibertat del poble cubà i el 1936 va combatre l’enemic intern és la que es mobilitza ara contra els indults als presos polítics catalans.

La manifestació a la plaça madrilenya de Colón és més que una protesta contra la voluntat governamental de resoldre la situació penitenciària dels dirigents nacionalistes catalans. Representa la reacció d’una part significativa de l’opinió espanyola contra qualsevol canvi que alteri l’status quo definit en la constitució del 1978. Abillats amb la vestidura del constitucionalisme –confeccionat a les casernes, primer per Prim, després per Cánovas i reelaborat pels guardians del règim actual, que institucionalitza com a dogma la “unitat de la pàtria”–, s’aboquen a una nova croada contra l’enemic intern: les nacions de l’estat que defensen la seva democratització.

La conjuntura política actual no s’explica sense entendre les onades de fons en la formació social espanyola. Assistim a una actualització de l’agenda ideològica de l’espanyolisme, coherent amb la definició que va establir la gent del 98, per fer front a la crisi del règim de la Segona Restauració, esperonada per l’actuació dels nacionalismes, fonamentalment el català. Les receptes tornen a ser l’espanyolització, l’europeïtzació, la regeneració i les reformes, el recurrent quadrilàter de la intel·ligència mesetaria. Som, una altra vegada, davant una ofensiva reespanyolizadora per a construir un futur-destí comú, mitjançant el combat a la dissidència interna i amb un carregament de munició a dojo per afirmar una espanyolitat sense complexos.

Article de Martxelo Otamendi, director de Berria

Propera parada, el Perú

A l’Amèrica del Sud, a les candidatures humils i a les que van a favor de la ciutadania els costa molt de guanyar unes eleccions. Fa poc això ha passat al Perú, amb la justa victòria del sindicalista Pedro Castillo. Segur que les candidatures no professionals com aquesta tenen molts menys recursos –materials i immaterials– que les candidatures de la classe política acostumada a governar, perquè en aquests països hi ha grans interessos econòmics i polítics a fi que els mateixos de sempre continuïn governant o, dit d’una altra manera, fent veure que governen i obeint els qui veritablement tenen el poder.

En el cas del Perú, a més, hi ha una particularitat: la candidata de la dreta ha estat Keiko Fujimori, filla de l’ex-president corrupte Alberto Fujimori. En aquest cas, la filla no podrà dir que no té res a veure amb els delictes del seu pare, perquè sempre n’ha defensat la innocència.

I la qüestió no seria tan greu si defensar el seu pare hagués estat la pitjor cosa que ha fet. El cas és que al març vam saber que la fiscalia del Perú havia demanat trenta anys de presó per a Keiko Fujimori per finançament indegut del partit. Anteriorment, ha estat tres vegades a la presó preventiva per tres causes diferents.

L’única jugada que li quedava per a esquivar la justícia era guanyar les eleccions i convertir-se en presidenta. Es veu que no li ha sortit bé. La presó l’espera per quarta vegada.

Al nou president, Castillo, l’espera un camí tan llarg com costerut, perquè haver guanyat amb tan poc marge de diferència li deixarà poques opcions per a fer els canvis que el Perú necessita, i els qui vegin perillar la seva superioritat provaran, a partir del primer dia, de trencar el suport ciutadà.

Castillo es disposa a agafar un tren que passa poques vegades i haurà d’encertar-la a l’hora de gestionar la dicotomia de sempre: com fer canvis de fons sense perdre el poder que haurà de conservar durant anys. La pressa no sol ser pas bona en processos de transformació com aquest, però tan perjudicial com la pressa és l’esclerosi política; és a dir, no fer res per no perdre la poca cosa que hom té.

Article de Vicent Partal, director de VilaWeb

Dues cartes

L’actualitat política de la setmana ha estat marcada per la publicació de dues cartes, d’Oriol Junqueras i Jordi Sànchez, que han aixecat una gran polseguera. Les cartes signifiquen una acceptació més o menys formal dels indults que sembla que arribaran prompte. Però han anat acompanyades d’afirmacions que han causat un autèntic terratrèmol.

Junqueras, el dirigent d’Esquerra Republicana, deixava clar el seu refús a la via unilateral i afirmava que l’única manera de resoldre el problema polític entre Catalunya i Espanya era negociar amb l’estat espanyol. Quant a Sànchez, la polèmica es va encendre a partir d’una afirmació en què deia que el Primer d’Octubre no s’havia presentat com un referèndum per a fer la independència sinó sols com una manera de pressionar per negociar amb l’estat.

Aquestes dues afirmacions, juntament amb l’acceptació dels indults dels quals els presos no volien saber res fins ara, han estat motiu d’intenses anàlisis i discussions.

També pel moment en què arriben. Tant dins com fora. Dins, fins ara Pedro Sánchez no podia ni venir tranquil a Barcelona i, en canvi, aquesta setmana va ser rebut amablement pel president Aragonès en un acte organitzat, a més, per la patronal unionista, per retre homenatge al comte de Godó, l’amo de la unionista La Vanguardia.

I fora hi ha hagut un fet molt important. Una comissió del Consell d’Europa va aprovar una resolució, que ara passarà al plenari, en què condemna Espanya per la gestió de la crisi catalana i exigeix l’alliberament immediat dels presoners i el retorn dels exiliats.

La notícia ha causat un impacte enorme a Madrid i sembla que té molt a veure amb l’acceleració dels indults. De fet, els socialistes no deixen de repetir que Europa demana canvis immediats. Però molta gent es demana si aquests canvis, per als quals s’ha fet un gran esforç aquests anys, consistiran a traure els líders de la presó i prou.