12.02.2021 - 21:50
|
Actualització: 16.09.2021 - 13:00
Article de Maria Obelleiro, directora de NósDiario
Les derivacions de les eleccions catalanes
Hi ha moltes qüestions que depenen dels resultats de les eleccions catalanes de diumenge. En primer lloc, es decidirà el govern d’una nació i la manera de gestionar la vida de 7,5 milions de persones en un moment de grans emergències sanitàries, socials i econòmiques. D’una altra banda, s’hi juga la continuïtat d’un cicle polític obert aquesta última dècada que qüestiona la institucionalitat derivada de la constitució del 1978 i subverteix el model d’organització territorial i social de l’estat. I, a més, es posen a prova la qualitat democràtica de les institucions comunitàries i la voluntat d’acceptar la decisió lliure dels ciutadans com a base per al funcionament de les societats que integren la UE.
Les conseqüències de les votacions catalans en la política de l’estat espanyol també són evidents. Una nova majoria del nacionalisme amb formacions de programa i pràctica independentista al capdavant de la Generalitat, per tercera vegada consecutiva, certificaria que l’hegemonia del sobiranisme no és resultat d’una conjuntura concreta, sinó d’una onada més profunda en la societat catalana i necessàriament obligaria els poders d’estat a reflexionar. Les quotes de llibertat aconseguides pel poble català repercutiran necessàriament en les altres nacions de l’estat i, si més no, serà sempre un fre al procés de centralització que demanen des de Madrid.
Hi ha també, finalment, una interpretació més domèstica. Un mal resultat del PP, encara que passi davant de Vox –cosa que no pronostiquen les enquestes–, debilitarà la direcció de Pablo Casado i afavorirà les aspiracions del president gallec, Alberto Núñez Feixoo, que vol saltar a Madrid a dirigir la dreta. L’èxit o el fracàs de Salvador Illa també serà l’espill en què es mirarà la direcció estatal del PSOE per gestionar el seu procés congressual a Galícia i optar per un candidat elegit per les bases o decantar-se per repetir amb uns altres noms l’operació catalana a Galícia. I és clar que la victòria o la derrota del nacionalisme a Catalunya condicionarà la pràctica del BNG i, sobretot, les possibilitats de concretar avenços a curt termini en un nou model territorial.
Article de Martxelo Otamendi, director de Berria
Incògnites
Aquests dies la Generalitat ha afirmat que no hi hauria grans dificultats per a constituir les meses electorals i fer les eleccions a Catalunya amb normalitat. Quan es va saber la gran quantitat de ciutadans que s’havien negat a formar part de les meses, van aparèixer nuvolades de dubtes a l’horitzó català.
Només els faltaria això, a aquestes eleccions tan especials que fareu al vostre país, Vicent: que, no podent-se constituir un percentatge significatiu de les taules, avui a la nit no es fessin públics els resultats, per no influir en els vots dels electors de les taules que es constituïssin els dies vinents. Res d’això no passarà, perquè aquesta hipòtesi és totalment descartada.
A les eleccions d’avui es decidirà alguna cosa més que un govern, perquè, com en els escacs simultanis, es juga més d’una partida en diversos taulers. Es decidirà si el procés va endavant o no, i, si hi va, qui el dirigirà. Si els actuals dirigents, és a dir, Puigdemont i Junts per Catalunya, o bé Aragonès-Junqueras i ERC.
Sigui qui sigui el vencedor, si els independentistes mantenen la majoria, es formarà un govern semblant a l’actual, amb dos socis pel cap baix. Un altre punt interessant de les eleccions d’avui és el resultat que recollirà el PDECat. Del PNC no se’n sap res.
I a l’altra banda, no hi ha dubte que el PSC conquerirà el triomf que a les eleccions fetes sota la bota de l’article 155 va aconseguir de sorpresa Ciutadans amb Inés Arrimadas.
La majoria de les enquestes consideren guanyador el candidat socialista Salvador Illa, però si es compleix la previsió podria ser que els independentistes prenguessin el govern al guanyador. Si fos el cas, els socialistes no podrien protestar gaire, perquè les dues vegades que han presidit la Generalitat, amb Pasqual Maragall el 2003 i amb José Montilla el 2006, Artur Mas havia estat el vencedor de les eleccions.
Falten poques hores per a saber-se’n els resultats.
Article de Vicent Partal, director de VilaWeb
Doncs això…
Aquestes eleccions no s’haurien de fer aquest diumenge, en plena pandèmia. El risc sanitari i el risc de deslegitimació del resultat, si l’abstenció és massa alta, havien d’haver fet reflexionar al Partit Socialista, que és el culpable de la situació, perquè va ser l’únic que es va desmarcar de l’acord de passar-les al mes de maig .
I aquestes eleccions no s’haurien de fer aquest diumenge perquè la legislatura encara té un recorregut de prop d’un any. Si es fan ara és perquè els tribunals espanyols van inhabilitar el president Quim Torra per haver expressat la seua solidaritat amb els presos polítics i els exiliats.
Igual que va passar el 2017, aquestes eleccions no han estat convocades des de Catalunya. Tres anys després del cop de mà del 155, el nacionalisme espanyol continua sense poder derrotar Catalunya, cada vegada més nerviós perquè cada vegada se li complica més el front exterior –vegeu l’espectacular repassada del ministre Lavrov a Josep Borrell, per exemple.
I per això han posat tota la carn a la graella: per arribar a les eleccions de diumenge amb la disposició que un partit espanyol, ara el PSOE, les guanye. Fa tres anys les va guanyar un partit espanyol, Ciutadans, tot i que no li va servir de res perquè la suma dels tres grups independentistes es va fer efectiva. Ara la Moncloa espera poder trencar aquesta unitat i obrir la possibilitat d’un govern amb independentistes, però no independentista.
Per això van inhabilitar el president Torra, per això van imposar unes eleccions enmig de la pandèmia, per això van organitzar el llançament estratosfèric del ministre Illa. Però…
Quan Churchill va guanyar la guerra, va perdre les eleccions que s’havien convocat immediatament després. I expliquen que la nit electoral el seu equip estava molt irritat per allò que considerava una falta de respecte de l’electorat. Churchill va respondre: la democràcia és perfecta; l’únic error que té és que la gent vota com vol. Doncs això.
